El crit dels segadors (Diumenge 26)

“Entraren en estat d'exaltació profètica i no paraven”. El llibre de Nombres explicava que aquestes són les conseqüències de rebre l’Esperit de Moisès. Eren setanta els ancians agraciats, seixanta-vuit presents en el lloc sant del tabernacle, on tocava; però dos d’ells absents i tanmateix receptors d’aquest do. “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia!”, és la resposta oberta i integradora de Moisès, que neutralitza l’intent de silenciar els dos ancians despistats. De fet, l’Esperit de Moisès es refereix a la seva autoritat moral per causa de la proximitat amb Déu. Aquesta autoritat, associada a una gran responsabilitat, quedarà, a partir d’ara, compartida; però, també envoltada d’afanys i lluites de poder. Ho reflectia el salm responsorial quan el salmista implorava: “Preserveu-me, Senyor, de l'orgull, que no s'apoderi de mi”.

En la mateixa línia s’expressava l’evangeli de sant Marc, en l’episodi on els deixebles de Jesús neutralitzen un home que guaria en nom de Jesús, sense pertànyer al grup dels cridats pel Mestre. “Deixeu-lo fer”, és la resposta de Jesús, eixamplant les fronteres del sentit de pertinença. Jesús es pronuncia a favor de la universalitat d’actuar en el seu nom, sense restriccions ni apropiacions del mateix: un missatge adreçat més als seus futurs deixebles, quan el seu seguiment quedarà institucionalitzat i convertit en ortodòxia. Però Jesús també declara la gran responsabilitat de parlar i actuar en el seu nom: si fer-ho bé implicarà una recompensa, fer-ho malament, tindrà un gran rebuig: “Valdria més que el tiressin al mar amb una mola d'ase lligada al coll”. Fer-ho malament és apropiar-se d’aquest do, per convertir-lo més en un guany propi que en un benefici pels altres: en suma, en un abús de poder.

El fragment de la carta de san Jaume anava dirigit als rics de la comunitat, no als rics en general. L’apòstol els ataca sense miraments i ho fa de manera provocadora per fer-los reaccionar: “Ploreu desconsoladament per les desgràcies que us cauran al damunt”. Les delícies terrenals i les seves possessions no els serviran de res, però sobretot, els seus abusos de poder, tampoc quedaran sense resposta: “El crit dels segadors ha arribat a les orelles del Senyor de l'univers”. El cop de falç no serà humà, sinó diví.

Trencaré el jou (Mare de Déu de la Mercè 2024)

“Trencaré el jou que el meu poble porta al coll”. Són paraules de Iahvè en boca del profeta Jeremies en un context dramàtic: la destrucció de Jerusalem i la deportació de la població a Babilònia, tot sota el jou de l’imperi babilònic. Tanmateix, la frase és ben actual: hi ha tants pobles que viuen sota el jou de la guerra, de dirigents sense escrúpols, d’una pobresa endèmica, de la dependència inflexible de països veïns. Però la lectura parlava que Déu trencarà aquest jou: “perquè jo soc amb tu per salvar-te, diu l’oracle del Senyor de l’univers”. Quan sembla que no hi ha solució és quan apareix la salvació divina.

La carta als Hebreus també convidava a centrar la mirada en Jesús per mantenir-nos ferms en les dificultats: “Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a terme”. El camí de la fe en Jesús ens salva: en primer lloc, d'una vida sense sentit; segonament, de caure en la desesperança; tercer, de resignar-nos als mals i les injustícies, tant personals com col·lectives.

L’evangeli ens presentava l’episodi de les noces de Canà, on s’hi fan presents Maria, Jesús i els seus deixebles. Aquí es tracta de salvar la celebració d’un casament, quelcom aparentment intrascendent, però que és una paràbola de la nostra vida: plena de bons desitjos i de projectes, però quedant-nos a mig camí quan hi ha manca de previsió. De fet, l’episodi presenta Maria i Jesús com a garants que el casament amb la vida no acaba en un ridícul o en un fracàs. Maria, atenta a les necessitats, és la mediadora eficaç; i Jesús, és el qui intervé discretament en la realitat i la transforma.

Aquest seria el missatge de la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la nostra ciutat. També, per extensió, patrona de les persones empresonades, sigui pel motiu que sigui. Maria, sota l’advocació de la Mercè, esdevé la mediadora eficaç per trencar cadenes, com sovint reflecteix la seva iconografia: cadenes físiques, cadenes morals i cadenes existencials. “Feu el que ell us digui”, és la frase que Maria adreçava als servents de l’episodi i que fa possible el miracle de Jesús. Fer el que ell ens diu, és la clau del nostre alliberament interior i exterior, propiciat per Maria i concretat per Jesús. Si fem el que ell ens diu, segur que anirem bé; o si anem malament, ens n’adonarem més aviat.

Ens fa nosa (Diumenge 25)

“Ens fa nosa i és contrari a tot el que fem”. Ho declarava el llibre de la Saviesa, establint un diàleg entre uns impius que menyspreen la religió i un just que els posa en evidència amb el seu comportament i el seu discurs. De fet, fer nosa m’atreviria dir que és un sentiment compartit per tantes persones creients, que sense ser justos, no obstant, sentim que anem al revés del món i contracorrent davant un pensament majoritari i oposat. La reacció dels impius de la lectura contra el just és contundent: “Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovem si sap suportar el mal”. De fet, aquesta és la prova del cotó per comprovar la resistència de qualsevol persona, no només un creient: suportar ultratges i tortures sense tenir cap culpa. Per fer-ho, cal molta convicció, la que encarna Jesús com a veritable just: “Condemnem-lo a una mort vergonyosa. Segons diu ell, Déu ja el protegirà”.

L’evangeli de sant Marc continuava amb aquest tema, explicant l’episodi on Jesús instrueix els seus deixebles a encarar el fracàs i la ignomínia col·lectiva. Així li succeirà a ell: “El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies”. De fet, més que aprendre la lliçó, els deixebles comencen a discutir qui tindrà el privilegi de succeir-lo, posant el pràctica la dita castellana: "Rei muerto, rei puesto”. Però Jesús els posa a to amb aquesta declaració: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. Un frase que sabem de memòria però que ens costa horrors de posar en pràctica, tot i saber que el que ens enemista amb els altres és precísament el nostre afany per ser els primers.

La carta de sant Jaume, continuant amb el seu sentit pràctic, també manifestava una cosa molt semblant al que succeïa als deixebles: “on hi ha gelosies i rivalitats hi ha pertorbació i maldats de tota mena”. La carta té més raó que un sant, i afegia: “Envegeu coses que no podeu aconseguir, i per això lluiteu i us baralleu”. Però la carta no només posava en evidència els nostres impulsos amagats i la raó de les nostres bregues; també ens indicava el camí a seguir, que és la justícia amb un mateix i amb els altres com la font constant de pau i de pacificació:  “El fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau”.

A cau d’orella (Diumenge 24)

“El Senyor m’ha parlat a cau d’orella”. Quina magnífica experiència que el profeta Isaïes comparteix, la d’escoltar el xiuxiueig diví en la intimitat, expressat amb aquesta eloqüent frase feta de parlar a cau d’orella. El profeta afegia, a continuació, que ser víctima d’ultratges i de violències, que no és poca cosa, ho donava per bo després d’experimentar el pessigolleig exterior i interior de la veu divina, que li era una font inestroncable de confiança i de fortalesa.

Amb la mateixa confiança s’expressava el salmista quan manifestava: “Ha alliberat de la mort la meva vida” i, també afirmava: “Continuaré caminant entre els qui viuen, a la presència del Senyor”. De fet, les declaracions del salmista ens remeten, irremeiablement, a l’experiència de Crist mort i ressuscitat, el qual, com el profeta Isaïes, havent escoltat la veu de Déu a cau d’orella, s’enfrontà amb admirable dignitat a la seva passió i mort.

Enllaçant amb això, l’evangeli de sant Marc explicava l’episodi de Jesús amb els seus deixebles al voltant de la seva messianitat. Els deixebles de Jesús capten qui és i Pere ho manifesta: “Vós sou el Messies”. Però Jesús adverteix que el seu messianisme no serà triomfal sinó sofrent, com anuncià el profeta Isaïes. Anirà acompanyat de la veu divina a cau d’orella, per una banda; però de patiments, rebuig humà i de mort, per l’altra. Pere expressa la incomprensió humana davant aquest messianisme sofrent, i, rep una resposta ben contundent, que conclou en un missatge per a tots nosaltres: “Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà”. La saviesa popular ho corrobora quan diu que, per guanyar, cal saber perdre.

La carta de sant Jaume, la carta del Nou Testament que toca més de peus a terra en temes de fe, avui declarava: “si no hi ha obres, la fe tota sola és morta”. L’exemple de tenir cura dels germans propers i necessitats esdevé el termòmetre pràctic de la nostra fe. SI no movem un dit pels altres, la nostra fe és ben pobra.