Manaments de Déu, tradicions dels homes (Diumenge 22)

“Compliu els manaments del Senyor que us dono avui. Guardeu-los i poseu-los en pràctica”. D’aquesta manera, Moisès convidava el poble d’Israel que assumís amb determinació el corpus de lleis que els farien un poble diferent. “Aquest poble és una nació assenyada i molt intel·ligent", seria la resposta admirada dels altres pobles al contemplar tanta predilecció i proximitat de Iahvè per un poble. Aquest gran privilegi comporta, com sempre passa, grans contradiccions, com la incapacitat d’estar a l’alçada i, el que és pitjor, la supèrbia de creure’s millor.

El salm responsorial feia una síntesi poètica de les principals exigències de la llei divina. Ho feia responent a la pregunta: “Senyor, qui podrà estar-se a casa vostra?”. La resposta és de nivell: essent honrat, just, transparent, sense calumniar ni difamar, sense fer mal al proïsme, sense especular ni vendre’s.

La carta de sant Jaume, convençuda de la praxi per demostrar la qualitat de la fe, ho deia clar: “L'heu de posar en pràctica”. Es referia a la paraula divina, que acollim, per exemple, en les nostres celebracions dominicals. Sant Jaume proclamava que té el poder de salvar-nos i, en conseqüència, no hem de limitar-nos a escoltar-la.

Així mateix, l’evangeli de sant Marc tractava el tema dels excessos de compliment o el compliment pel simple compliment: “Per què els vostres deixebles no segueixen la tradició dels ancians?”, era la pregunta capciosa de fariseus i alguns mestres de la Llei. L’episodi i la pregunta es repeteixen, encara avui, en el marc de les religions, també en els nostres àmbits eclesials. Els canvis de les tradicions religioses provoquen, com a mínim, recels. Així succeí amb Jesús i els seus deixebles; així succeí amb sant Pau; així succeí amb el concili Vaticà II fa unes quantres dècades. La resposta que donà Jesús va ser clara: “Abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes”. Que aquesta critica de Jesús no vagi per nosaltres...

Escolliu quins déus voleu adorar (Diumenge 21)

“Escolliu avui quins déus voleu adorar”. Així interpel·lava Josuè els israelites perquè optessin amb determinació per adorar Iahvè, tal i com ell i el seu clan havien decidit. La resposta convençuda del poble, després de reconèixer els benefici rebuts, és optar per ell: “També nosaltres, doncs, estem decidits a adorar el Senyor, que és el nostre Déu”. De fet, les opcions que fem a la nostra vida, inclosa l’opció religiosa, són fruit de valorar l’experiència que n’hem tingut.  La resposta del salm, que repetim per tercera setmana, ens donava la pauta: “Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor”. L’experiència de Déu ens fa optar per ell, i, com més intens sigui el tast, més convençuda serà l’opció.

L’evangeli de sant Joan explicava què succeeix quan les opcions religioses trontollen i entrem en crisi. Deia: “molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d'entendre'l?”. Conscient dels dubtes dels seus seguidors, Jesús els interpel·la, els passa la pilota, com Josuè va fer amb els israelites, i els diu: “Ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do”. Jesús fa referència al do de la fe. Jesús constata que, sense fe, les opcions per ell esdevenen pur voluntarisme, o pitjor, radicalisme religiós. L’evangeli concretava el resultat del discurs tan poc convincent de Jesús: “molts dels qui l'havien seguit fins aleshores l'abandonaren i ja no anaven més amb ell”.  Els dotze, però, havien cregut i havien experimentat que les seves paraules eren de vida eterna i que ell era el Sant de Déu en majúscula. Ells no el deixaren.

La carta als Efesis també parlava de fer opcions, en aquest cas per l’Església. Parlava de submissió i d’estima a l’Església. Però els exemples de la relació entre marit i muller que exposava, avui dia, ens grinyolen. Tanmateix, l’opció per l’Església continua essent important i la relació marit-muller continua vàlida per explicar la nostra pertinença eclesial. Cal estimar l'Església; també cal reverenciar-la. Si ens molesta la paraula submissió, que uns rebutgen i d’altres aplaudeixen, quedem-nos amb reverència, com un terme proper. De fet, optar per l’Església és assumir la reverència a Crist en comunitat: on aprenem els uns dels altres, on ens interpel·lem els uns als altres, on ens encoratgem els uns als altres, sempre des de la fe. També des de la reverència i l'estima.

Deixeu la vostra ignorància i viureu (Diumenge 20)

“Deixeu la vostra ignorància i viureu,” era el clam que feia la Saviesa divina als humans. En el llibre dels Proverbis i els altres llibres sapiencials, la Saviesa encarna la proximitat de Déu. En el Nou Testament, és Jesús qui encarna aquesta saviesa, que és molt més que intel·ligència natural. Fins i tot, molt més que la intel·ligència artificial, a la qual, avui dia, ningú no pot estossegar-li a la cara. El que significa la Saviesa bíblica ho expressava la resposta del salm responsorial, que ja repetíem el diumenge passat: “Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor”. La Saviesa és aprendre a viure segons la voluntat divina, un art on es fusiona el desig, la reflexió, el silenci i la implicació; és a dir, anar a la recerca d’equilibri entre el cap, el cos i l’esperit.

L’evangeli de sant Joan, després de parlar-nos els darrers diumenges de Jesús com el pa de vida, avui ho fa de menjar la seva carn i de beure la seva sang. Així ho deia ell mateix: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia”. És evident que Jesús no convidava a fer antropofàgia, sinó a fer comunió amb ell. Perquè, si el menjar i el beure ens donen força per fer les nostres tasques amb ànim, Jesús parla d’un aliment espiritual, que consisteix en creure en ell i en nodrir-se de les seves paraules i del seu testimoniatge de vida, per viure la nostra vida amb sentit i amb ànim. Tot plegat, es concreta en el signe sagramental de pa i el vi de l’eucaristia, l’expressió de la gran comunió amb ell, una comunió que, com diu Jesús, ens dona vida eterna, una vida sense fi. Poca broma.

Per aquesta raó, la carta als Efesis parlava de no ser superficials ni desmesurats, malgastant la vida de manera vana. El fragment de la carta exhortava a  viure assenyadament, concretament deia: “mirant de treure bé del moment present”. Treure bé del moment present significa implicar-se, saber discernir amb saviesa el que m’acosta a Déu i als altres, i fer-ho. Tots tenim capacitat per saber el què es dolent, dels altres i de nosaltres mateixos. No ens entretinguem en lamentacions i justificacions. Impliquem-nos, començant pel nostre petit entorn; i si tenim capacitats i possibilitats, en entorns més amples, “Donant sempre gràcies de tot a Déu Pare, en el nom de Jesucrist, el nostre Senyor”.