“El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes”. Ho anunciava el profeta Isaïes, el gran convençut de les intervencions divines en els pitjors moments de la nostra existència. La recreació dels temps futurs que proposa el profeta en forma de convit i de superació de la mort és increïble. Però més increïble és la convicció amb que ho proclama, una convicció que no prové d’una oratòria de fer volar coloms, sinó d’haver tastat la presència salvadora de Déu en moments passats, i de saber contemplar aquesta presència en la difícil quotidianitat. És aleshores quan neix la confiança en un gran futur al costat de Déu que permet viure el present amb serena convicció.
El salmista també manifestava la seva convicció dient: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res”; o: “Quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res perquè us tinc vora meu”; i també “La vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida”. Aquestes respostes provenen d’una ànima creient, que posa la seva existència en mans de Déu confiant més en les respostes divines que en les respostes humanes.
Sant Pau també proclamava la seva convicció quan afirmava: “Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dona forces”. I aquesta convicció el manté serè enmig de privacions i enmig d’abundància, i disposat a adaptar-se a tot perquè la seva fe en Jesucrist li dona la capacitat de fer-ho. Quan nosaltres no ens veiem amb cor de fer coses, no serà perquè ens fallen més les forces espirituals que les forces físiques?
A l’evangeli, Jesús tornava a dedicar una paràbola als grans sacerdots i als notables del poble, explicant el convit de casament del fill d’un rei, on els principals convidats rebutgen la invitació per continuar amb els seus afers, rebutjant fins i tot els mateixos enviats, maltractant-los i matant-los. En aquesta paràbola, el gran convençut és el rei, que insisteix en celebrar el casament del seu fill i ho fa amb nous convidats.
Déu Pare és el rei de la paràbola que vol celebrar el banquet de la fi dels temps amb Jesucrist, el Fill, i ho fa rebutjant els principals convidats a causa de la seva nul·la convicció a participar, i convidant tots els qui vulguin assistir amb uns mínims de bona actitud, altrament també quedaran fora, com el convidat de la paràbola, que sense convicció, assisteix sense vestit de festa i acaba també rebutjat.
La paràbola del banquet nupcial remet al banquet celestial de la fi dels temps. Malgrat el seu final: "Molts són els cridats però pocs els escollits", vol ser una exhortació a mantenir vives i actives les nostres conviccions de fe, i a portar sempre el vestit de festa, per fer realitat en qualsevol moment les paraules del salmista: “Viuré anys i més anys a la casa del Senyor”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada