
La paràbola de les deu noies exhorta al seny religiós, que invocava també la primera lectura quan es referia a la saviesa; però una saviesa que no hem d'entendre com una capacitat intel·lectiva o d'erudició, sinó com l'anhel de recerca de Déu, com la capacitat espiritual de discerniment que Déu atorga generosament a qui se li acosta amb sinceritat i humilitat. Tot plegat queda magníficament expressat pel salm responsorial quan deia: al principi: "Vós Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco. Tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor". I també deia al final del salm: "Quan des del llit us recordo, passo les nits pensant en vós".
És fàcil apreciar qui té seny i qui en té poc en el context religiós
d'aquestes lectures, però
traslladar-ho a àmbits socials i polítics esdevé complicat, i més si entrem en
la dialèctica del seny i de la rauxa catalanes en el procés d'independència. Posem un exemple: les 750.000
persones que ahir s'aplegaven al carrer Marina de Barcelona demanant la llibertat dels empresonats ¿les hem de
considerar amb seny o amb poc seny? Segons a qui ho preguntem, sabem la
resposta. Però els qui més invoquen el seny en aquest procés són els qui defensen el seu assenyat estatus
econòmic traslladant les seus d'empreses; són els qui mantenen el seu assenyat estatus
d'opinió pública menystenint la realitat; són els qui justifiquen el seu assenyat
estatus polític reprimint amb violència els qui consideren uns arrauxats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada