Mont del Precipici (Diumenge 4)

La ciutat actual de Natzaret anomena Mont del Precipici un dels turons que la rodegen. L’indret evoca el passatge evangèlic que hem proclamat, on els convilatans de Jesús el volen estimbar muntanya avall per les seves declaracions en la sinagoga. Fa pocs anys, una vessant d’aquest turó es reconvertí en grades naturals a fi que el papa Benet XVI hi celebrés una eucaristia multitudinària. Va ser l’any 2009.

 

Aquesta transformació del Mont del Precipici en un espai eucarístic ens inspira una lectura creient: el lloc que hauria d’avergonyir la tradició cristiana de Natzaret perquè recorda la mala acollida que és feu a Jesús, queda relativitzat, és més, queda redimensionat gràcies a una missa multitudinària. Si avui travessem Natzaret, un gran senyal de trànsit marró (indicador de lloc turístic), exhibeix el títol “Mont del Precipici”.

 

Si passem a la nostra Natzaret familiar i quotidiana; on vivim, convivim i treballem; ens succeeixen escenes semblants a l’episodi de la sinagoga. També experimentem malentesos, incomprensions, crítiques, debats, discussions, baralles, fins i tot arribem al precipici dels enfrontaments i les enemistats. De vegades els altres ens hi empenyen, de vegades som nosaltres qui empenyem. Són moments que deixen petjada en el nostre ànim i la nostra memòria en forma de tristor o de rancúnia, però que podem reconvertir com en el cas del Mont del Precipici a Natzaret: el que ens hauria d’avergonyir ho transformem mercès a l’eucaristia.

 

Les topades de la vida les hem de redimensionar amb fe, esperança i caritat, virtuts que celebrem sagramentalment en l’eucaristia, font de reconciliació i de misericòrdia divina. No hauríem arribar a l’eucaristia barallats i sortir-ne sense mala consciència. No hauríem de celebrar devotament l’eucaristia i al sortir, discutir-nos amb el primer que trobem.

 

Participar en l’eucaristia relativitza i redimensiona les nostres vergonyes i pecats, transformant-les en un estímul de conversió i de canvi. Participar en l’eucaristia enforteix el nostre esperit creient, tal com Déu enfortí el profeta Jeremies: “T’assaltaran però et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te”. Participar  de l’eucaristia reomple els nostres buits existencials amb confiança i amb benaurança, ajudant-nos a esquivar o a suportar els embats interns i externs que sovint patim.

 

Aleshores esdevindrà realitat el que hem respost en el salm: “Els nostres llavis diran a tothom com m’ajudeu”.

Un tast de la diversitat dels orígens (Sant Timoteu i Titus 2016)

Timoteu i Titus, destacats col·laboradors de Pau, són un petit tast de la diversitat dels orígens del cristianisme.

 

Segons els Fets dels Apòstols Timoteu era de mare jueva i de pare grec. Per tant era jueu, però no estava circumcidat! Pau va fer que es circumcidés per raons pastorals, per respecte a la seva tradició jueva.

 

La Carta als Gàlates explica que Titus era cent per cent grec, i quan acompanyà Pau a Jerusalem, la comunitat de matriu jueva no l’obligà a circumcidar-se, mostrant l’acceptació de la pluralitat.

 

Però Timoteu, de matriu jueva i circumcidat per raons pastorals, no exigia la circumcisió als nous batejats. Titus, de matriu grega, respectava la tradició jueva que respectà prèviament la seva incircumcisió.

“Anà a la sinagoga, com tenia costum, i s’aixecà a llegir” (Diumenge 3)

“El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum, i s’aixecà a llegir”. Aquesta descripció de l’evangeli, formada per 3 frases, dóna per alguns comentaris.

 

“El dissabte anà a la sinagoga”. Jesús no anava a missa els diumenges, anava a la sinagoga els dissabtes, perquè ell formava part de la tradició religiosa jueva. Ell no era cristià. Dient això estem manifestant una obvietat com una casa de pagès i que tots sabem de memòria, però que no tenim interioritzada amb el respecte que mereix. La tradició cristiana, sobretot la catòlica europea, ha anat creant a través dels segles un pòsit cultural subtilment i de vegades descaradament antijueu. Encara ho trobem tant en àmbits de base com en àmbits acadèmics i jerarquics de prestigi, malgrat els avenços realitzats des del Concili Vaticà II, les visites papals a Israel i a sinagogues locals.

 

“Com tenia costum”. Jesús tenia el costum d’anar a la sinagoga, com a bon jueu creient i practicant, i si volem, com a jueu pietós. Allí es trobava amb els seus germans jueus, allí feia els miracles, allí compartia la seva fe, la discutia i la confrontava amb els altres com era, és, i serà habitual en la tradició jueva. El debat sobre la diversitat d’interpretacions de l’Escriptura és el gran tresor de la tradició jueva.

 

“I s’aixecà a llegir”. Un detall que ens introdueix en la litúrgia sinagogal del xàbat, del dissabte. Ja s’hauria llegit el rotlle de la Torà i tocava el torn de llegir el rotlle dels Profetes, que era la segona lectura, la que Jesús s’aixeca a proclamar, tal i com fem nosaltres en la nostra litúrgia dominical. Jesús no llegí les cartes de sant Pau, ni els evangelis, ni l’Apocalipsi: Jesús llegí l’Antic Testament, el profeta Isaïes, com també fem nosaltres molt sovint quan proclamem la primera lectura. Sabem que estem dient de nou una obvietat, quelcom evidentíssim però que tampoc acabem d'assumir. Els nostres comentaris habituals sobre l’Antic Testament són despectius, desqualificatius o de desdeny.

 

I ens preguntem: ¿com gosem, nosaltres cristians, seguidors de Jesús de Natzaret, mort i ressuscitat com a fill de Déu, menystenir els seus germans jueus, menystenir la tradició religiosa que ell practicà, menystenir els llibres sagrats que ell venerà i que la nostra tradició cristiana continua venerant?

 

Jesús deia al final de la lectura: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”. Cert que el judaisme no reconeix Jesús com l’acompliment de les Escriptures, però els cristians sí. Per tant, no podem rebutjar les Escriptures que inspiraren Jesús a dir tot el que va dir, ni tampoc podem rebutjar aquells que les van escriure inspirats per Déu.

Einstein

Fa poc ha sortit publicat un estudi de J. Manuel Sánchez sobre Einstein, el gran físic que descobrí la llei de la relativitat. El llibre, tanmateix, no parla de descobertes científiques, sinó bàsicament de la persona i del seu entorn més immediat. Gràcies al llibre, descobrim que Einstein va tenir un fill, Hans Albert, que tenia atacs d’ esquizofrènia. Albert Einstein, el seu pare, el va tancar en un centre i, passat un temps, no el tornà a visitar. Sabem també que Einstein es va casar i el matrimoni es va trencar i que després es tornà a casar. La relació amb la segona esposa tampoc fou un èxit. Amb les dues esposes fou infidel. S’han conservat cartes d’ell que així ho mostren. La relació amb els seus fills sempre va ser freda i distant. Einstein  ha estat un dels més grans científics, un dels homes que ha fet més grans aportacions a la ciència, i a la vegada va ser un gran pensador i el científic que més va influir en la política i en la societat del seu temps. Amb tot, aquest home no va saber gestionar la seva vida familiar ni amb els més pròxims.

A nosaltres, sense ser Einsteins, ens pot passar el mateix. Parlem de tot i donem lliçons de tot, però la gran assignatura pendent és la relació amb els que tenim més a prop: la família, la comunitat, els veïns, els amics, els companys de feina...

L’Evangeli ens mostra el Déu de la proximitat, el Déu de les coses concretes, de la quotidianitat. L’Evangeli de Joan comença des de l’inici, des de l’eternitat: més “amunt” no podia anar. Diu: “Al principi existia la Paraula, la Paraula estava en Déu, la Paraula era Déu”.  Tot seguit, però, aterra i toca de peus a terra tot dient: “i la Paraula es va fer carn, habità entre nosaltres i entre nosaltres plantà el seu tabernacle”. Aquest aterrar no empetiteix el Fill, que sempre és al si del Pare, sinó que el concreta.

Al segon capítol, l’evangelista Joan ens presenta com Jesús comença la seva vida pública. Ho fa en un poblet, en la boda d’una humil família a qui se li acaba el vi, segurament perquè els ingressos de la família no donaven per a més. Maria mira, és ben concreta, no s’allarga amb grans discursos. Diu a Jesús: “no tenen vi” i, després, adreçant-se als qui servien: “Feu el que Ell us digui”. Del miracle només se n’adonen els qui servien.  Concret, discret, humil.

El text acaba dient: “Així Jesús manifestà la seva glòria”. D’aquesta glòria, d’aquesta manifestació només se n’adonaren “els qui  servien” i els qui el seguien, els seus deixebles.

A través d’aquell gest  senzill, quotidià i concret, es deixava entreveure, es manifestava, baixava el cel a la terra. Es complien humilment, però realment, les Escriptures.  Allò esdevenia un compliment  de realitats amagades i pregones. L’aigualida vida de l’home, sense significat, ni horitzons, ara, en Jesús, podia transformar-se en vi de l’alegria. S’entreveia l’acompliment de les paraules del profeta Isaïes: “ja no et podran dir més la desolada... A tu et diran “Jo me l’estimo”, “El teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia”. En Crist això és així, però només ho veu “aquell qui serveix”, aquell “que el segueix”. Els qui volen ser servits o no es volen moure, no veuen res. Per a aquests, tot és opac.

És el mateix que ens passa a nosaltres. Parlem de tot, sentenciem de tot, però la vida quotidiana ens sembla avorrida, buida. I, malgrat tot, és en aquesta vida de cada dia on Déu es fa present. És aquí, en la família, l’Església, el treball, els amics. En el concret és on Jesús transforma l’aigua en vi, però només ho veu el qui serveix , el qui el segueix. Aquí és on es mostra l’autèntica intel·ligència. Els Einsteins de la proximitat, ens cal que tot servint, tot seguint Crist, vegin l’Invisible i beguin del vi de Déu i ens ajudin a transformar la nostra aigualida vida en vi fort de Déu. D’Einsteins científics, de tant en tant en necessitem un, però d’Einsteins que desconnectin bombes, creïn vida i facin alçar els ulls al cel, en necessitem a milers.

La novena de sant Sebastià a Tossa: paradigma d'ecumenisme (Sant Sebastià 2016)

La novena de sant Sebastià a Tossa de Mar és de les més populars del bisbat de Girona. Es clou avui amb un pelegrinatge a peu a Santa Coloma de Farners, a 40 Km, on hi ha l’ermita més propera dedicada al sant. Els tossencs compleixen així un vot de vila des de fa 500 anys, quan s’encomanaren a sant Sebastià perquè els deslliures de la pesta. Com no tenien cap capella dedicada al sant, des d’aleshores pelegrinen a la que hi ha a Santa Coloma.

 

Aquest gest d’anar a cercar a la comunitat veïna el que manca a la teva esdevé un paradigma del bon ecumenisme: adreçar-nos a l’església germana a trobar allò que li manca a la nostra.

 

Reconeixent la pròpia limitació (primer acte d’humilitat), reconeixent l’enriquiment que m’aporta l’església germana (segon acte d’humilitat), anirem convençuts a trucar la seva porta (tercer acte d’humilitat).

 

Perquè l’humilitat uneix. L’autosuficiència distancia.

LES ULLERES DE JESÚS

Dimarts, 19 de gener de 2016

Setmana de Pregària 

per la Unitat dels Cristians

1 Sa 16, 1-13/Sl 88/Mc 2, 23-28

Avui la Paraula de Déu sembla voler-nos posar en guàrdia sobre el difícil art del discerniment. Dic “difícil”, al menys jo ho experimento sovint com una dificultat real, perquè tots sabem discernir normalment entre el bé i el mal, el que m’agrada i el que no, el que és bo i el que em perjudica. No és tan fàcil discernir, en canvi, entre el que és bo per a mi i el que és millor, entre el que pot fer de la meva vida una vida minsa i tancada o una vida en continu creixement i maduresa. Necessitem veure-hi bé per calibrar les opcions i fer la tria amb saviesa.

Que li preguntin, si no, al bon Samuel. Ell que fou el primer en aïrar-se quan el poble un dia se li presentà en petit comitè assembleari i li digué: Volem un rei! I Déu li va haver de dir: No és a tu a qui et rebutgen, em rebutgen a mi. I ara que Déu ha fet fora Saül, resulta que és Samuel qui no para de recordar-lo i és un cop més Déu qui li ha de dir: Fins quan et doldràs de Saül? Omple d’oli el corn i vés-te’n... ungeix i consagra’m aquell que jo et diré! Però la cosa no acaba aquí, Samuel, el gran profeta de Déu, l’home amb el cor tot dedicat des de la infantesa a Déu, encara haurà de sentir de part de Déu quan pensa haver trobat el súmmum dels candidats: No et fixis en el seu aspecte... allò que l’home veu no és allò que val; l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor. Ens cal la sàvia mirada de Déu.

Passen els segles i en temps de Jesús les coses no han canviat pas gaire. Algunes coses han trontollat (ja no hi ha rei i el qui hi ha és un estranger amb tendències paganes i col·laboracionistes) i el poble necessita més que mai agafar-se a una nova taula de salvació: la Torà, la Llei de Moisès, que governa i dirigeix tota la vida del creient. Caure en el parany era fàcil (per a ells i per a nosaltres també): assegurar-nos de complir-ho tot per assegurar-nos també un tros de cel, una consciència tranquil·la, seguretats. Però simplificar les coses aboca a la miopia de l’esperit, per això els fariseus tenen la vista curta i diuen: Mira, com és que els teus deixebles fan una feina que no està permesa en dissabte? Mentre que Jesús els vol ajudar a discernir que on ells veuen feina es tracta d’un cas de necessitat com el que tingué David temps era temps. El dissabte s’ha tornat en un element per judicar el germà, quan era l’element per dignificar la persona, i judicar gratuïtament el germà és com voler-lo eliminar i això va en contra de la voluntat de Déu: El repòs del dissabte ha estat fet per a l’home, dirà Jesús, no l’home per al repòs del dissabte. Jesús pot dir-ho amb l’autoritat de l’amo que és fins i tot del dissabte. Una altra manera de veure les coses.

Una mirada correcta mai no la tindrem si no ens posem, per dir-ho així, les ulleres de Jesús. Això només pot fer-se entrant en la seva escola: l’escola de la humilitat (que sempre veu l’altre con a riquesa i no com a competència), l’escola del propi lliurament (que sempre veu com a primera finalitat assolir el bé de l’altre). Només així els cristians de diferents denominacions podrem veure’ns com a riquesa i no com a nosa i la unitat desitjada no com a uniformitat a una o altra religió majoritària, sinó com a testimoni profètic del Crist que ens ha cridat. En la setmana de pregària per a la unitat dels cristians demanem a Déu amb insistència que il·lumini els ulls del nostre cor.

LES NOSTRES VIDES SÓN TOTES D'ELL

Dimecres, 13 de gener de 2016

Sant Hilari de Poitiers, bisbe i doctor de l’Església

1 Sa 3, 1-10.19-20/Sl 39/Mc 1, 29-39

Jo certament tinc consciència, oh Déu Pare omnipotent, que el deure principal de la meva vida és que tota paraula meva i tot sentiment meu s’adreci a vós. Amb aquesta claredat s’expressa el Sant que celebrem, venerat com a Pare de l’Església tant per Catòlics Romans com per Ortodoxes, en el seu llibre Tractat sobre la Trinitat.

M’ha semblat que era una bona manera de celebrar aquest Sant, defensor de la divinitat de Jesús davant dels arians que la negaven i que li va costar l’exili en una ocasió, per recordar-nos que la nostra fe no està basada només en coneixements que podem guardar en la nostra memòria, sinó en experiències fetes d’una relació tu a tu amb el nostre Déu.

Les lectures que la litúrgia ens proposa avui ens ajuden a veure que, de sempre, la fe que professem no és només un paquet de coneixements que subscrivim més o menys tàcitament (tot i que hem de tractar de cultivar la nostra fe també en el terreny dels coneixements, és a dir, saber què i per què creiem el que creiem); sinó que també és el cultiu pacient d’una profunda relació que en el cas de Sant Hilari quedaria expressada en aquesta presa de consciència que agafa tota la seva vida: tot el que diu, tot el que sent, tot el que viu. La història del jove profeta Samuel ja és, des d’abans del seu naixement, la història d’un Déu que respon a la pregària d’una mare afligida, per això el nom mateix del seu fill constata que ha estat escoltada per Déu (és el que significa Samuel). I és Elí, el sacerdot, qui aconsella al jove Samuel quina és la disposició que ha de tenir davant la crida repetida d’aquest Déu que encara no coneix: Si et torna a cridar, digues-li: “Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta”.

Jesús, tal i com ens el presenta l’evangelista Marc avui, també és el Déu-que-es-relaciona. No només quan el veiem ben de matí cercant de fer, per mitjà de la pregària, la voluntat del Pare del cel; no sols amb la seva reacció davant la gent que el busca quan diu: Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió; sinó també en aquest senzill gest de Jesús amb la sogra de Pere: Ell li va donar la mà, i la va fer llevar. Jesús és el Déu de les distàncies curtes, el Déu proper.

Avui estem de sort, perquè l’Eucaristia és el lloc privilegiat per escoltar Jesús, per relacionar-nos d’una forma especial, íntima i propera, amb Ell i, a través d’Ell, amb el Pare. De retrobar-nos amb els seus gestos i la seva manera de fer i de donar-se, perquè mica en mica, amarant-nos de la seva manera de ser i de fer, les nostres vides puguin anar prenent consciència, com li passà a Sant Hilari, que són TOTES D’ELL.

Regeneració (Diumenge 2)

Són setmanes intensíssimes en els nous parlaments català i espanyol. Més enllà de mapes polítics i de pactes hi ha un comú denominador decisiu: la regeneració de la classe política en una quantitat molt important de parlamentaris. Les dimissions d’antics líders, la substitució de parlamentaris tradicionals, l’eclosió de nous partits, i una generació jove de polítics de tots els partits que entra en escena. Tot plegat augura nous aires, noves expectatives, noves maneres de fer que ajudin a revertir la sensació dominant de sentir-se en un cul de sac. Les dificultats, sobretot econòmiques, continuen, però potser hem crescut en actius d’esperança i en ganes de resoldre els problemes.

 

Les lectures d’avui coincideixen en dir-nos quelcom semblant: com donar la volta a situacions desesperançades o aparentment perdudes. El profeta Isaïes, amb metàfores esponsals i nupcials, evoca la renovació d’una Jerusalem destruïda pels babilonis. El retorn de l’exili implica revertir una ciutat desolada i deprimida, reconvertint aquell moment històric en una oportunitat de reconstrucció, de compromís, de renaixement i d’il·lusió col·lectiva. Una nova generació de jueus assumia el repte de tirar endavant el poble d’Israel, des de la construcció de la identitat nacional (concretada en reconstruir edificis i organizar-se administrativa, legal i políticament), a la reedificació del temple i la recuperació de les tradicions religioses.

 

L’evangeli de les noces de Canà, tot i mostrar una escena més familiar, ens dóna el missatge de com revertir una situació, de com donar la volta a una realitat aigualida que escapça la possibilitat de continuar la festa. L’obrar del miracle és fruit d’una activitat col·lectiva: Maria és el detonant, els servents els col·laboradors, Jesús obra el prodigi des de la discreció, el cap de servei proclama que les coses són millors ara que abans i els nuvis contemplen bocabadats el que ha succeït sense entendre-ho.

 

Sant Pau escrivia als Corintis demanant-los cohesió, que no anessin cadascú a la seva amb l’excusa de viure en una ciutat cosmopolita amb molt moviment de persones i de negocis, amb molta barreja ètnica i cultural. Tots els dons que cadascú té són en benefici de la comunitat, no en benefici propi. Cal que els dons sumin i es multipliquin, esforçant-nos a no restar ni a dividir res ni ningú.

 

L’Església catòlica ha viscut canvis relativament recents, amb un nou papa. Ara tenim un nou arquebisbe a Barcelona. Els promigs d’edat no baixen gaire però sí la possibilitat de regeneració, de canvi, d’aportar nous aires, noves maneres que capgirin les comunitats cristianes, els convents, i les esglésies locals, que prou falta ens fa.

Paraula de Déu que és Llum en el món (Diumenge 2 Nadal)

En la missa vespertina del dia de Nadal també vam llegir el pròleg de l’evangeli de sant Joan que avui repetim. Aquest relat s’allunya de les escenes nadalenques que parlen de Betlem, d’anuncis angèlics a pastors, de la menjadora, de Josep i Maria, d’una estrella, dels mags d’Orient.

 

No obstant, el pròleg de sant Joan també ens explica el naixement de Jesús, però ho fa amb un llenguatge al·legòric, amarat de metàfores que emfatitzen la divinitat de Jesús. Aquest és el principal objectiu d’aquesta elaboradíssima construcció teològica, que mereix ser llegida sense presses per captar el seu sentit.

 

Un exercici ràpid per entrar dins el relat és recordant les paraules que s’han repetit més vegades: en primer lloc apareix “Déu”, després hi ha “Paraula”, el tercer i el quart lloc l’ocupen empatats els mots “llum” i “món”. Combinant aquests termes seguint la seva rellevància podem concloure que la “Paraula de Déu és llum en el món”.

 

Perquè això no quedi en una entelèquia el pròleg de sant Juan conclou dient que “El qui és la Paraula s’ha fet carn”, és a dir, que la “Paraula de Déu que és llum en el món” ha assumit la nostra mateixa carn rogenca. I per rematar-ho diu que “Ha plantat entre nosaltres la seva tenda”, no un palau, ni un estadi, ni un gran convent, ni un gratacels, ni una zona comercial, sinó una tenda, tota una declaració d’intencions.

 

Aquesta carn rogenca de Déu queda materialitzada en Jesús de Natzaret, el subjecte implícit de tots aquests termes: Jesús és Déu, Jesús és la Paraula de Déu, Jesús és la llum de Déu, Jesús és Déu en el món, concretat tot plegat en un cos humà, el del fill de Maria: “Ell és el Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat”. I si creiem i acceptem aquesta magnífica revelació divina que s’esdevé a través de Jesús ens convertim en fills de Déu, com també deia el pròleg referint-se als qui creuen en ell.

 

Per enfortir aquesta creença en Jesús com a reflex de la “Paraula de Déu que és llum en el món”,  ens podem aplicar el que diu sant Pau als Efesis: “Que el Pare gloriós us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell”.