Decadència o fidelitat? (Diumenge 4)

“Mireu qui sou els qui heu estat cridats”. Sant Pau adreça aquests mots a la comunitat cristiana de Corint per neutralitzar les seves ínfules i fer-los tocar de peus a terra. Els recorda que es tracta d’una comunitat amb poca gent instruïda, poderosa o de família noble. Sant Pau insisteix que els barems divins són ben diferents dels barems humans. El prestigi, el bon nom, l’economia, l’assistència i la qualitat del que es fa en una comunitat pot convertir-se i, de fet és així, en un motiu de gloriar-se, de posar-se medalles. Sant Pau no vol que els cristians de Corint caiguin en aquest parany, per això subratlla que “si algú es gloria, s’haurà de gloriar del Senyor”.

De forma semblant, la lectura del profeta Sofonies ens anuncia que Déu deixarà en el país “un poble humil i pobre”. Si llegim els versets precedents que la versió litúrgica ha escapçat, aquests ens expliquen que Déu foragitarà prèviament els altius i els arrogants que es vanten d’habitar en la ciutat de Jerusalem. El profeta posa en boca de Déu que només els humils i els pobres romandran a la ciutat, per la senzilla raó que confien més en Déu que en les pròpies capacitats.

Les benaurances de sant Mateu segueixen el mateix fil conductor. Jesús anuncia la felicitat als qui, segons els esquemes humans, no la gaudeixen ni la gaudiran: els pobres en l’esperit, els qui estan de dol, els humils –que tornen a sortir-, els cercadors de justícia, els compassius, els nets de cor, els pacífics, els perseguits. Segons la mentalitat general que respira la nostra societat, aquests col·lectius citats estan abocats al desconsol, a la frustració i al fracàs absolut.

El mateix podríem dir de la nostra església catalana on la mitjana d’edat és altíssima, on sembla que s’hagi trencat la cadena de la transmissió de la fe, on hi ha escasses vocacions a la vida sacerdotal i a la vida religiosa activa o contemplativa, on l’assistència a les misses dominicals va minvant, on es van agrupant parròquies i tancant convents. Sembla que haguem entrat en una fase de decadència progressiva que ens aboqui al desconsol, a la frustració i al fracàs absolut. I el que és pitjor, sembla que no sapiguem com evitar-ho i ens conformem en continuar una rutina que ens portarà irremeiablement a l’extinció.

Aquesta és una lectura humana de la situació, real, crua i colpidora. Però si ens fixem bé no ha tingut en compte la perspectiva de la fe que, en definitiva, intenta mirar les coses des de dalt, com Déu les miraria. Aquest moment històric que objectivament podem qualificar de decadent, des de la fe es converteix en un moment de fidelitats. El que avui dia llueix en la nostra església catalana no és el nostre prestigi, ni el nostre nombre, ni la nostra incidència. El que llueix és el Senyor Jesucrist, sense ombres ni distorsions. Com dèia sant Pau, i potser per força, actualment només podem gloriar-nos del Senyor. Què més volem? Tenim l’oportunitat de poder viure la nostra fe sense entrebancs ni interferències. Com deia el profeta Sofonies: “Podran pasturar i reposar sense que els inquieti ningú”.

Cristians de frontera (Diumenge 3)

“Jesús no anà a viure a Natzaret sinó a Cafar-Naüm”. Aquest canvi de domicili ressenyat per l’evangeli no és quelcom anecdòtic. La Natzaret del temps de Jesús era un poble aïllat en la part inferior d’un cercle de muntanyes i Cafar-Naüm era un pas obligat dels qui transitaven per la Via Maris, l’autopista d’aquell temps que unia Egipte i el Mediterrani amb Damasc i l’Orient. La mudança de Jesús a Cafar-Naüm respondria al desig d’irradiar el seu missatge en totes direccions gràcies a la ruta principal i als camins secundaris de la Via Maris. Ens ho corrobora el mateix evangeli quan diu: “Des d’aquell temps Jesús comença a predicar”.

A partir d’aquest moment Jesús es converteix en un “jueu de frontera”, però la seva originalitat no rau en ser un predicador itinerant, que ja n’hi havia; ni tampoc en anunciar un missatge genuí, car seguia el discurs dels antics profetes que exhortaven a la conversió i anunciaven una intervenció divina; tampoc pretendria fundar cap religió, sinó que el judaisme obrís portes i integrés els jueus “no practicants” i els pobles “propers” que vivien en aquelles terres.

Jesús anà decidit a l’encontre dels qui habitualment no es va al seu encontre. Començà per la recerca de deixebles, quelcom inconcebible, car eren els aspirants a deixeble els qui demanaven al mestre d’anar amb ell i no al revés. El motiu de la crida era clar: “Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”; pescadors dels allunyats del judaisme; pescadors dels qui eren a la frontera del judaisme; pescadors dels qui sempre es queden sense peix.

Per això Jesús habità lluny de Jerusalem, a la Galilea, una terra fronterera, lloc de passatge i amalgama de cultura jueva, grecoromana i oriental. Però no s’instal·là en una ciutat pagana com Tibèria, o Sèpforis, Cesarea de Mar o Cesarea de Felip: allí hagués quedat engolit per una manera diferent de veure i de viure la vida. Jesús anà a una localitat jueva que rebia constants influències de totes direccions. Aquest era el seu habitat geogràfic, religiós i cultural; un habitat no gaire diferent del nostre.

La nostra terra també és zona de fronteres geogràfiques, ètniques, culturals i religioses. Es tracta d’un lloc privilegiat pels nous “cristians de frontera” que vulguin agafar el relleu d’aquelles il·lusionades generacions de les dècades postconciliars dels anys seixanta i setanta, que anaven a l’encontre de tothom predicant -no un cristianisme nou-, sinó un cristianisme de portes obertes i integrador dels pobres, integrador dels qui estaven allunyats, integrador dels qui se sentien als límits o exclosos de la frontera eclesial.

Però han passat les dècades i aquells cristians de frontera han girat el cap i han vist que les fronteres s’han replegat, quedant al descobert i sense suport, qüestionats per la institució eclesial, menystinguts pels immobilistes, incompresos pels pocs que pugen al darrera i, per arrodonir-ho, manipulats pels qui no volen fronteres de cap mena per envair-ho tot amb la seva falsa pluralitat. Però la institució eclesial necessita la gosadia dels cristians de frontera per arribar a tothom i, alhora, els cristians de frontera necessiten la prudència de la institució eclesial per no quedar-se sols. Uns i altres han de vetllar que les distàncies no siguin tan grans que provoquin trencaments.

L’Església i la societat catalana necessita nous cristians de frontera que sàpiguen irradiar la Bona Nova com ho fa de forma extraordinària l’edifici de la Sagrada Família, un edifici de frontera cristià i català, aglutinador incessant de cristians, de creients i de no creients d’arreu del món. La bellesa arquitectònica, de marcada inspiració religiosa, esdevé un discurs creïble, respectable i atraient que mercès a la visita del papa ha quedat requalificat. Calen pedres vives catalanes que també facin un discurs creïble, respectable i atraient que esdevingui per a tots “una llum que resplendeix per als qui vivien al país tenebrós”.

Vaig néixer nu (Cròniques sarrianenques 32)

La conversa tracta del tema habitual: trobar feina, la que sigui. Però la seva situació ho fa molt més difícil. La condició de penat gairebé li impossibilita l’obtenció del permís de residència i de treball i, per tant, l’accés a una feina en les mateixes circumstancies que la resta. L’única sortida laboral és el treball il·legal o, en el pitjor dels casos, tornar a l’activitat delictiva. Aquesta és la crua realitat dels immigrats indocumentats que compleixen una condemna a la presó, els quals, malgrat aspirin a tenir una vida digna, en queden exclosos.

Però ell insisteix i reivindica –amb raó- una feina com a element fonamental per la seva reinserció, com la solució a tots els seus mals. El seu raonament és definitiu: vol guanyar-se la vida treballant com ho feia abans. És l’únic que li cal i que no ho troba. La crisi encara subratlla més aquesta dificultat. Li insinuem, com ho fem amb tots, el retorn al seu país i amb els seus, però això és quelcom que ningú no contempla. Només hi ha una possibilitat de retorn per a un immigrat: amb el cap ben alt.

Intentem revifar el seu descoratjament i la seva frustració, però sense amagar-li la crua realitat. Insistim que es tracta d’esperar l’oportunitat, de cercar el miracle que, alguna vegada, s’esdevé, però li repetim que la clau de volta de tot plegat és l’obtenció dels papers.

Cansat d’escoltar aquest argument tan suat dels papers i fart de sentir-se un zero a l’esquerra ens respon amb una sentida impotència que ens deixa palplantats: “Yo no naci con papeles, yo nací desnudo”.

La seva resposta ens ha tancat la boca. El treball és un dret fonamental, però no per a un "indocumentat" que ha estat a la presó.

Carregar-se el mort (Diumenge 2)

“Carregar-se el mort” és una locució que utilitzem habitualment quan hem d’encarar unes culpes que no són pròpies. "Carregar-se el mort" és assumir les conseqüències de quelcom que no hem fet i, evidentment, això no agrada a ningú. Per tant, l’ús més corrent d’aquesta expressió té connotacions negatives.

No obstant, malgrat aquesta negativitat, hi ha ocasions en que assumim amb determinació aquestes conseqüències perquè així alliberem o ajudem a persones molt properes com poden ser els fills, els nets, els pares, els germans, amics íntims, etc. Per tant, això de “carregar-se el mort” serà viscut de forma positiva o negativa segons es tracti d’una persona que estimem o no.

El que provoca les nostres queixes i el nostre enuig és haver d’assumir les situacions provocades per terceres persones que no coneixem, o per persones que ostenten responsabilitats socials, econòmiques o polítiques que marquen els criteris de la nostra quotidianitat. El que sí és del tot injust és que la malícia d’uns provoqui que altres es vegin sotmesos a la pobresa, a empresonaments, a malalties, a persecucions, o a la manca de drets fonamentals.

Seguint amb la nostra locució podem afirmar que Jesús és el “qui es carrega el mort” de tots plegats i de totes les situacions, sense excloure res ni a ningú. És el que Joan Baptista subratlla al veure’l: “Mireu l’anyell de Déu, mireu el qui pren damunt seu el pecat del món”. Jesús no contempla el pecat del món, el pren de forma voluntària damunt seu per redimir-lo. Trobar algú que assumeixi les debilitats, els pecats i les maleses d’una persona estimada és factible, però trobar algú que ho faci per a tothom és quelcom exclussiu de Jesucrist.

Aquest gest de carregar-se al damunt les culpes de tothom està reservat a persones molt santes, i sobretot a Jesucrist. Ell és l’únic que pot trasformar el nostre pesar en alleugeriment, el nostre dolor en bàlsam, les nostres frustracions en pau interior. Jesús fa el que fa amb nosaltres perquè és el servent escollit de Déu, el seu Fill carregat d’autoritat divina, per fer arribar la salvació d’un cap a l’altre de la terra.

Investidures (Baptisme del Senyor 2011)

Fa quinze dies i escaig que presenciàvem la investidura del nou president de la Generalitat. L’acte va tenir tres moments principals. Primer, el discurs d’investidura. El segon moment va se l’elecció. Per últim, tingué lloc la cerimònia d’investidura. Doncs veurem com les lectures d’avui també tracten del mateix, però no d’investidures humanes, sinó divines.

En la lectura del profeta Isaïes hem escoltat un discurs d’investidura pronunciat per Déu mateix, que presenta solemnement el seu candidat: “Aqui teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima”. Es tracta de l’anomenat “Servent de Jahvè”, escollit per Déu per desplegar un sòlid programa de govern: portar el dret a les nacions amb fermesa, no cridar ni alçar la veu, no trencar ni apagar allò que és feble, ser aliança del poble, ser llum de les nacions, tornar la vista als cecs, alliberar els empresonats. En el cas d’aquest Servent de Jahvè, l’elecció ha estat prèvia, i la cerimònia i el discurs d’investidura eren una sola cosa.

Si algú volgués buscar les pessigolles diria que el president de la Generalitat ha estat votat, i el servent de Jahvè és designat a dit. Per a un no creient és tracta d’una imposició mancada de sentit democràtic. Per a un creient és tracta d’una llarga campanya de preparació, feta de coneixences mútues i de diàlegs constants: “T’he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat”.

Passem a l’escena evangèlica del baptisme de Jesús. La podem resumir com una cerimònia d’investidura –divina- amb un brevíssim discurs final –diví- que proclama l’elecció. Primer de tot, Joan Baptista reconeix i manifesta la grandesa del candidat: “Com és que tu vens a mi?”. Són els prolegòmens. Després del bateig els cels s’obren, l’Esperit de Déu baixa com un colom, una veu parla del cel: es tracta d’una litúrgia celestial que solemnitza el moment i que subratlla la seva transcendència.

“Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m’he complagut” és el discurs d’investidura i l’elecció. Són unes paraules clares i cenyidíssimes que descriuen el candidat: és el fill de Déu, és el seu estimat, és el seu escollit. Com en el cas d’Isaïes podriem qüestionar el modus procedendi de l’elecció, aparentment sobtada i que sembla anul·lar la llibertat humana. Aquesta no és la manera de funcionar del Déu bíblic.

En l’escena veiem un Jesús adult -trenta anys diu la tradició-, que celebrant religiosament el Shabat, participant en les pregàries sinagogals i en les festes de pelegrinatge a Jerusalem, resant les múltiples pregàries diàries que acompanyen un jueu pietós com ell seria, Jesús va descobrint qui és i què ha de fer.

L’escena del baptisme és la confirmació de tot plegat, la investidura divina de Jesús, el candidat més adequat que Déu pugui oferir a la humanitat. Un candidat preparat, format, disposat i ressuscitat. Només cal creure, assumir i seguir el seu programa, no de govern, sinó de vida.

Naixement i manifestació (Epifania 2011)

Nadal sense l’Epifania seria una anècdota. L’Epifania sense Nadal seria un bluf. Són dues frases concíses que mereixen explicació. L’escena del naixement de Jesús –Nadal- apareix explicada en els evangelis com un esdeveniment molt local. Més enllà dels pares i dels pastors de la contrada ningú més se n’assabenta, excloent els àngels del cel que sí que se’n fan ressó cantant: "Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes".

Però l’entrada en escena dels savis d’Orient significa tot el contrari. La nativitat de Jesús es converteix en un esdeveniment universal. El cel ho anuncia amb una estrella lluminosa, uns savis venen de ben lluny a contemplar-lo i a retre-li homenatge, el rei i la capital de Jerusalem s’inquieten pel succés, els sacerdots i els lletrats ho confirmen citant l’Escriptura. Tot queda afectat pel naixement de Jesús. Aquest és, en síntesi, el missatge de la festa d’avui. El mot Epifania, que literalment siginifica: “manifestació”, ja ho diu tot.

Per això Nadal i Epifania són dos moments inseparables del mateix esdeveniment, dues cares de la mateixa moneda: l’encarnació i la manifestació de Déu a tots els pobles. Tot plegat concentrat en la persona de Jesús. Si Jesús neix no és per fer contents a uns quants deixebles i amics, sinó per irradiar a tots els pobles una bona nova. Si Jesús es manifesta de forma esclatant, no és per impresionar i aclaparar els humans, sinó per subratllar el valor de la seva condició humana.

Nadal i Epifania també han de ser dos moments inseparables de la nostra vida de fe. No podem reduir la nostra condició cristiana a uns caus d’intimitat on ens trobem a gust i prou. Cal irradiar, començant pels més propers, i també arreu, el que creiem i el que vivim, si és que estem convençuts de la seva validesa. Tampoc podem reduir la nostra fe a deixar-nos impresionar per uns moments impactants i emocionants: la missa del gall o del pollet, la vinguda del papa, el Via Crucis de Setmana Santa, pelegrinar a Lourdes, a Roma, a Assís o a Terra Santa. Cal després arromangar-se per omplir de contingut la nostra rutina.

La nostra fe és quelcom personal, però d’abast universal. No podem trencar aquesta doble dimensió. Demanem als savis d’Orient que ens donin una mica de la seva alegria immensa al contemplar l’estrella i l’Infant, per poder assaborir amb joia i amb convicció el misteri de fe, per fer el que ens dèia el profeta Isaïes: "Alça els ull i mira al teu voltant".