Aprendre a ser CRÍTIC amb un mateix (Intuïcions franciscanes per a l'evangelització avui 6)

(llegir la cinquena part)

Nosaltres, que som tan crítics amb l’Església que tenim, si haguéssim viscut en l’època de sant Francesc hauríem agafat un infart al cap de deu segons. Els mals exemples clamaven al cel, i les implicacions entre poder religiós i civil eren enormes. Podem imaginar que sant Francesc es trobà sovint que no el deixaven predicar o hostatjar-se en alguna parròquia, i que el capellà que ho feia no era precisament un exemple de virtut. Doncs bé, en comptes d’ofendre’s, de denunciar-ho o de jutjar-los severament, en el seu Testament els anomena sacerdots pobrissons d’aquest segle i diu que en ells no hi vull veure pecat, sinó que els vol témer, amar i honorar (Testament 8-9).

L’actitud de sant Francesc envers l’Església, des d’aquests capellans pobrissons fins al senyor papa (com diu ell) ens pot semblar una mica naïf. Però potser en podríem aprendre alguna cosa. Ell es sent íntimament vinculat a l’Església, amb molta humilitat. Com que no es considera millor que els altres, no es posa d’exemple de res ni s’erigeix en jutge o examinador de ningú. Senzillament, no vol veure més pecat que el propi seu, i dedica totes les forces a la seva pròpia conversió.

Ell viu en una època on abunden els grups crítics amb l’Església (i amb raó). Però no s’adonen que, amb el seu orgull, amb el seu creure’s els autèntics cristians, s’allunyen radicalment, també ells, de l’esperit de l’evangeli. Sant Francesc es centra en la pròpia conversió, i és això també el que predica als altres: que facin penitència, que facin fruits dignes de penitència, que canviïn i es converteixin. Els ensenya a ser crítics, però no amb els altres, ni amb la institució, sinó cadascú amb si mateix.

Fixem-nos que Jesús va pel mateix camí. A la paràbola del fariseu i el publicà posa d’exemple un home ric i pecador, però conscient de la pròpia feblesa i sense pretensions davant de Déu, enfront d’un home possiblement més virtuós i pobre, però que està ple d’orgull i es creu més bo i autèntic que els altres.