“Jo estaré allà davant teu dalt la roca”. Aquesta era la resposta decidida de Iahvè, que indicava a Moisès com reaccionar als dubtes i les queixes dels israelites, delerosos de quelcom essencial com l’aigua. Iahvè es manifestava damunt la roca per proveir l’aigua necessària i mostrar la seva proximitat. La tradició bíblica donà nom a aquest lloc, que no va ser “Déu proveeix”, sinó tot el contrari: “Massa i Meribà”, que significa “discussió i posar a prova”. Aquests noms volien deixar memòria de quelcom habitual en la condició humana, que és queixar-nos del que ens passa i donar-li les culpes a Déu. La frase recelosa dels israelites: “El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?”, la continuem repetint de diferents maneres. Però el salm responsorial ens deia on fallem: “No enduriu els vostres cors com a Meribà, com el dia de Massà en el desert”.
Sant Pau responia a aquesta actitud humana de recel i desconfiança vers Déu, quan deia: “L’esperança no pot defraudar ningú”. L’apòstol no parlava d’una esperança inconcreta o moral, sinó fonamentada en la fe en Jesucrist. Per això afirmava: “com a creients que som, estem en pau amb Déu gràcies a Jesucrist”. La nostra fe en Jesucrist ens ha de donar pau i confiança, perquè ens sabem i ens sentim estimats per ell. Això mai no defrauda!
L’evangeli de sant Joan explicava el llarg episodi de Jesús i la samaritana al voltant d’un pou ancestral, relacionat amb el patriarca Jacob. Com en la primera lectura, l’aigua esdevé el fil conductor de l'episodi. Si en el llibre de l’Èxode l’aigua brollava d’una roca divina, l’evangeli estableix una dialèctica entre l’aigua del pou patriarcal i l’aigua de Jesús. Així li ho diu a la samaritana: “Els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l'aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d'ell per donar-li vida eterna”. L’aigua que es converteix en font interior és la fe, i la fe ens dona vida eterna. Aquestes són les respostes dels neòfits en un bateig: demanar la fe a l’Església de Déu i afirmar que dona la vida eterna. L’episodi de la samaritana ens diu que beguem quotidianament del pou de la nostra tradició cristiana que ens configura, però sobretot que cuidem la font interior de la nostra fe en Jesús, que vam rebre en el baptisme. Aleshores proclamarem amb els samaritans: “Sabem que aquest és de debò el Salvador del món”.
