“On arribi l'aigua del riu, tot viurà”. Així ho anunciava en visió un àngel al profeta Ezequiel en la primera lectura: li mostrava una font d’aigua que brollava del llindar del santuari del temple de Jerusalem, destruït pels babilonis. Aquesta deu es convertia en un torrent que lliscava per la vall de Cedró i descendia serpentejant pel desert fins entrar al Mar Mort, omplint-ho tot de vida. El missatge d’aquesta lectura és extraordinari, amb descripcions tan eloqüents d’un riu que saneja les saladíssimes aigües del Mar Mort i les omple de peixos; així mateix els arbres que neixin al costat d’aquest riu donaran fruit cada més. Es tracta de les habituals descripcions escatològiques que els profetes realitzen en moments de desolació, com el que viu Ezequiel deportat a Babilònia. Déu ho farà renéixer tot de les seves cendres: un missatge universal i permanent quan les intervencions humanes i les de la natura ho devasten tot. El salm responsorial ho proclamava amb vehemència: “No temem res, quan se somou la terra, quan les muntanyes s'enfonsen dins el mar”.
Sant Pau escrivia als cristians de la comunitat de Corint, de majoria gentil, utilitzant metàfores constructores. Els deia: “Sou un edifici construït per Déu”, i afegia: “No sabeu que sou un temple de Déu?”. Les metàfores eren una interpel·lació directe al sentit comunitari d’aquella nova comunitat cristiana en rodatge. L’apòstol, conscient que sense comunitat no hi ha vivència ni pervivència en la fe, apel·lava a la responsabilitat personal de cada creient per sostenir materialment i espiritualment la comunitat, on tot suma i on cal compromís i dignitat.
L’evangeli de sant Joan ens situava a Jerusalem, poc abans de celebrar la Pasqua jueva, un moment de concentració de pelegrins d’arreu i d’intensa activitat cultual al temple. Jesús, a l’estil dels profetes i emprant les seves mateixes frases, provocava un aldarull en la “zona comercial” del temple i acusava canvistes i venedors: “Traieu això d'aquí, no convertiu en mercat la casa del meu Pare”. La reacció és immediata, exigint a Jesús la raó de la seva violència i gosadia. La resposta és desconcertant: “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies”. Com explica l’evangeli a continuació, Jesús no es refereix al temple material que els envoltava: “ell es referia al santuari del seu cos”. L’evangeli joànic ens dona un missatge teològic definitiu: pels cristians, Jesús és el lloc veritable de la presència divina. Avui afegim que la tradició cristiana ha construït temples per venerar i celebrar Jesucrist, entre els quals destaca, amb el Sant Sepulcre de Jerusalem, la basílica romana del Laterà, la seu del bisbe de Roma, anomenada pels catòlics “mare i cap de totes les esglésies”.
