“Fill meu, sigues modest en tot el que facis.” Aquest era el gran consell que donava el llibre de Siràcida amb el complement d’unes conseqüències ben positives: “i et veuràs més estimat que el qui dona esplèndidament”. De fet, tendim a pensar que com més presumim i ens fem veure, com més sobresortim i actuem de cara a la galeria, més ens estimaran. Però el llibre de Siràcida apuntava en direcció oposada i ho explicava així: “Com més gran ets més humil has de ser” i també amb una conseqüència ben positiva:, “Déu et concedirà el seu favor”. Per aquestes raons, la modèstia i la humilitat són la clau que obre la porta del cor dels altres, que manté oberta les porta del nostre cor, i que obre de bat a bat la portalada del cel. En canvi, la fatxenderia i la vanitat són la clau que ho tanca tot i ens deixa completament aïllats dels altres, de Déu, i de nosaltres mateixos.
La carta als Hebreus explicava que, per la fe en Jesús, els creients ens acostem a les realitats celestials, que es presenten com a festives i de plenitud: “Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d'àngels, a l'aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança”. Tanmateix, aquest acostament no és en total, sinó només un tast, a fi d’encoratjar-nos a perseverar en la fe.
L’evangeli de sant Lluc explicava l’episodi de Jesús a casa d’un principal fariseu, convidat a dinar amb altres comensals. Tothom s’observava i els convidats feien el que tots fem quan anem a un restaurant en grup: triar la millor taula, buscar el seient més còmode i el company de taula més proper: tot plegat per dinar més a gust. Jesús aprofita l’avinentesa per fer un discurs sobre els convidats al banquet del Regne del cel on les regles de joc són diferents: “Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.” Jesús afegeix que en els àpats terrenals ‒que tant ens agrada organitzar‒ que hi convidem els qui ningú no convida, que convidem els que faran més nosa que servei. Això sí que serà un autèntic àpat del regne de Déu on l’objectiu no serà entaular-se i dinar bé, sinó que tothom hi pugui participar: “quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs”. Jesús ho remata anomenant feliços als qui ho facin: “Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t'ho, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.”
