La comunitat pregava Déu per ell (Solemnitat de sant Pere i sant Pau)

“La comunitat pregava Déu per ell sense parar”. Ho explicava els Fets dels Apòstols respecte Pere, empresonat per Herodes després d’haver fet matar Jaume, el germà de Joan i primer apòstol martirizat. La persecució contra els seguidors de Jesús s’explicava a l’inici de la lectura: “Herodes detingué alguns de l'Església per fer-los mal”. És el mateix mal que fa pocs dies un extremista provocava en una església greco-ortodoxa de Damasc en plena celebració, assassinant una vintena de fidels i deixant-ne molts d’altres de ferits. Terrible! Però enmig de les dificultats, la comunitat persevera en la pregària pel germà empresonat i apareix la intervenció divina: un àngel allibera Pere de la presó, per sorpresa de tothom, inclòs el mateix apòstol, que exclamava: “Ara veig que el Senyor ha enviat de debò el seu àngel i m'ha alliberat”.

Sant Pau, escriu al seu col·laborador Timoteu compartint la mateixa experiència que Pere, que enmig de les dificultats la presència divina serà sempre efectiva: “Déu m'ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial.” De fet, aquesta confiança en Déu a prova de bomba és la que diferència aquests referents de la fe com Pere i Pau, que avui commemorem, de la resta de creients. Com més confies, més suport diví, seria la conclusió. Fàcil de dir, però més complicat de portar-ho a terme.

L’evangeli de sant Mateu explicava l’episodi de la confessió de fe de Pere i la confirmació de Jesús que ell serà el referent principal de la seva Església. L’episodi té lloc al nord de la Galilea, a Cesarea de Felip, un indret  transfronterer que connectava amb Damasc i les rutes caravaneres d’orient i occident. La geografia de l’episodi no és anecdòtica ni accidental, sinó que anticipa la projecció vers orient i occident que Jesús és “el Messies, el Fill de Déu viu”. Així mateix, tindrà lloc la difusió organitzada de l’Església amb el referent de Pere i els altres apòstols. La confirmació de Jesús a Pere és a tall individual, però sempre ha estat assumida de manera sinodal, com s’ha posat de moda de dir avui en cercles eclesials, i que conté un encàrrec final: “tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”. Lligar i deslligar, fer i desfer és una gran responsabilitat que empeny a anar més enllà de jugar tòpicament a bons i dolents. La responsabilitat petrina i eclesial és lligar tots els humans amb Déu a través de Jesucrist.

Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi (Corpus 2025)

“Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi”. Aquestes són les ofrenes que Melquisedec presentà a Abram com a sacerdot de l’Altíssim i també beneïnt-lo en reconeixença de la seva dignitat. Melquisedec és un personatge enigmàtic, citat en tota la Bíblia només en aquests versets del Gènesi, en la frase d’un salm dedicada al Messies: “Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec” (Sl 110,4), però és en la carta als Hebreus del Nou Testament que es cita onze vegades: se li dedica tot un capítol amb constants paral·lelismes amb la figura de Jesús com a sacerdot etern a les altures. La comunitat de Qumran, al costat del Mar Mort, també li dedica un tractat on Melquisedec assumeix el rol d’àngel escatològic celestial. La tradició jueva i la tradició cristiana coincideixen en considerar-lo un mediador privilegiat entre Déu i els fidels, però la tradició cristiana el presenta com el predecessor religiós de Jesucrist, el mediador més excel·lent, per la seva condició divina i per la grandesa de la seva ofrena, que no és pa i vi, sinó ell mateix.

Això és el que recullen les paraules que sant Pau ens ha tramés en la Carta als corintis i que va rebre dels mateixos deixebles de Jesús: “Això és el meu cos, ofert per vosaltres”. El memorial del pa, junt amb el memorial del vi, refereixen directament el cos i la sang de Jesús, és a dir, la seva persona, que s’ha ofert per a nosaltres. Fer memòria d’aquest gest és el nostre principal signe d’identitat. Per aquesta raó Jesús afegia: “Feu això per celebrar el meu memorial”. Quan celebrem el memorial del Senyor, és a dir, l’eucaristia, anunciem “la mort del Senyor fins que torni”. Per tant, l’eucaristia commemora un fet passat, que actualitzem en el moment present i que anticipa un futur sense mediacions perquè veurem Déu d’a prop.

El mateix missatge ens oferia l’evangeli de sant Lluc en l’episodi de la multiplicació dels pans i dels peixos, quan Jesús diu als seus deixebles: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Dient això, Jesús responsabilitzava els seus deixebles, els quals bo i reconeixent les seves limitacions, l’obeeixen i col·laboren en la distribució perquè arribi a tothom el prodigi obrat per Jesús: “Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres”. Aquesta continua sent la responsabilitat de tothom qui se sent deixeble de Jesús, amb ministeris eclesials o sense: la de fer arribar a tothom el pa i el vi com a memorial del cos de Jesús. Perquè continua havent-hi gana de Déu.

Jugava per tota la terra (Santíssima Trinitat 2025)

“Jugava per tota la terra, i compartia amb els homes les meves delícies”. Així s’expressava el llibre dels Proverbis, posant aquestes frases en boca de la saviesa divina. Són unes descripcions bellíssimes sobre l’ordre, la consistència i l’harmonia de la creació, i que omplen l’ésser humà de confiança fonamental. Tot plegat, gràcies a la presència discreta, però poderosa, de la saviesa divina. Per aquesta raó, en el salm, responíem amb convicció: “Senyor, sobirà nostre, que n'és de gloriós el vostre nom per tota la terra”. El salmista proclamava amb admiració les meravelles de la creació, les quals situen lúcidament l’ésser humà davant el seu creador.

Sant Pau, escrivint als cristians de Roma, proclamava aquesta confiança fonamental de sentir-se embolcallats pel projecte diví. Aleshores l’existència humana pren un sentit profund i una perspectiva sense horitzons. Per aquesta raó, l’apòstol és capaç d'afirmar: “fins enmig de les proves trobem motiu de satisfacció”. Una afirmació que pot sonar masoquista, o sense sentit, però que té el seu fonament en aquesta fe en Déu, on tot manifesta un misteri amagat. Per això, Pau continuava dient: “perquè sabem que les proves ens fan constants en el sofriment, la constància obté l'aprovació de Déu, l'aprovació de Déu dona esperança, i l'esperança no pot defraudar ningú”.

L’evangeli de sant Joan proclamava un fragment del discurs de comiat de Jesús, que prometia als deixebles l’assistència de l’Esperit Sant: “Quan vindrà el Defensor, l'Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera”. La declaració de Jesús no és poca cosa. En primer lloc, anunciant un Defensor en majúscula, és a dir, un defensor diví. Això aporta majors garanties que els defensors humans; reconeixent, això sí, que la manera divina de defensar és diferent de la humana i que cal aprendre a descobrir-la. En segon lloc, que aquesta defensa ens guiarà cap a la veritat sencera, no una veritat a mitges ni parcial, com acostumen a ser les veritat humanes. En tercer lloc, que aquest coneixement de la veritat sencera no serà cap il·luminació sobtada, sinó un guiatge, és a dir, un aprenentatge fet en comunitat. Un itinerari guiat i sostingut per l’Esperit Sant, seguint les petjades de Jesús, el Fill, les quals ens portaran davant la presència de Déu, el Pare. Aquest és el misteri de la Santíssima Trinitat que avui commemorem: la presència multiforme de Déu, que de diverses maneres acompanya la història de la humanitat des dels seus orígens.