Beneïu el poble (Solemnitat de la Mare de Déu 2025)

“Beneïu el poble d'Israel amb aquestes paraules”, era la petició de Iahvè a Moisès i que la transmetés a Aaron i als seus descendents. Iahvè lliurava aquesta benedicció sacerdotal a Israel i encara avui continua essent la benedicció en majúscula de la tradició jueva i que la tradició cristiana també ha fet seva, incorporant-la en el missal catòlic amb les altres benediccions solemnes i en la litúrgia de la Paraula de la festa d’avui. També adoptada en el seu moment per Sant Francesc d’Assís com a benedicció per als seus frares.

És tant important per a una persona creient rebre una benedicció! És amarar-se de vibració divina i sentir-se embolcallat per una presència intangible però real que dona pau i ànim interior. El salm responsorial també reconeixia aquesta necessitat de la benedicció divina quan proclamava: “Que Déu s'apiadi de nosaltres i ens beneeixi”.

La carta de sant Pau als Gàlates parlava de Jesús, el Fill, enviat per Déu i concebut per una dona com la més gran benedicció que Déu hagi mai lliurat als humans. Jesús, el Fill, el beneït per Déu que beneeix els humans amb la seva presència i ens fa participar d’aquesta filiació divina a través del seu Esperit, que “crida en els nostres cors: Abba Pare!”. La conclusió que fa l’apòstol és decisiva: “Per tant, ja no ets esclau, sinó fill”, i nosaltres afegim: “Per tant, no som maleïts per Déu, sinó beneïts per ell”.

L’evangeli de sant Lluc ens explicava l’episodi de l’adoració dels pastors a Betlem, els quals “trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora”. Aquesta escena també expressa la benedicció divina en forma d’Infant i agombolat per Maria i Josep. Així ho visqueren aquells pastors i així ho proclamaren: “Els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit”. De fet, lloa Déu aquell que se sent beneït per ell, com Maria, la qual “conservava aquests records en el seu cor i els meditava”. Ella és la gran mediadora de la benedicció divina que ens arriba per Jesús. Ella és la beneïda entre les dones i també és beneït el fruit de les seves entranyes. Així ho proclamem assíduament en la recitació de l’Avemaria.

Serà d'ell tota la vida (Sagrada Família 2024)

“Serà d'ell tota la vida” era la determinació d’Anna respecte al seu fill Samuel, de consagrar-lo al servei diví com a resposta a la benevolència divina d’atendre les seves pregàries i quedar-se embarassada. La convicció d’Anna respecte al futur del seu nadó està acompanyada pel silenci respectuós del seu marit Elcanà. La gratitud familiar és completa i el lliurament del fill també és complet, introduint-lo a un estil de vida que el convertirà en un personatge determinant de la història israelita.

El gaudi existencial de dedicar-se al servei diví ho manifestava amb vehemència el salm responsorial quan exclamava: “Feliç el qui viu a casa vostra, lloant-vos cada dia” i també: “Ple de goig, i amb tot el cor, aclamo el Déu que m'és vida”.

Aquests lligams quotidians amb la presència divina els expressava també la carta de sant Joan des de la consideració que som fills de Déu: “Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som”. Aquesta filiació ens introdueix en l’àmbit diví gràcies a la fe que tenim en Jesucrist i que ens permet “acostar-nos a Déu amb tota confiança”. Aquestes proximitats tenen la contrapartida de manifestar-nos pròxims als altres, com assenyalava també la carta: “que ens estimem els uns als altres com ens ho té manat”.

L’evangeli de sant Lluc explicava l’episodi de Jesús adolescent que es queda en el temple de Jerusalem mentre els seus pares retornen a la quotidianitat de Natzaret després de pelegrinar a la ciutat santa. La trapelleria de Jesús i el disgust dels seus pares són l’embolcall de relacions familiars al servei del missatge teològic de l’episodi i que Jesús verbalitza amb determinació: “No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?”. La resposta categòrica de Jesús evidencia la seva dimensió de persona consagrada al servei diví, però no vivint en el temple de Siló com ho va fer Samuel, sinó compartint la vida de Natzaret amb els seus pares, des d’on “avançava en enteniment i es guanyava el favor de Déu i dels homes”. Aquest seria també el missatge d’aquest primer diumenge de Nadal anomenat de la Sagrada Família, que contempla el redós familiar com el lloc de creixement físic i intel·lectual, però també espiritual i que obre l’existència humana a descobrir realitats insospitades com la consagració al servei diví.

Anuncia la pau (Nadal del Senyor de 2024)

“Anuncia la pau i porta la bona nova”. Ho explicava el profeta Isaïes del missatger celestial que anunciava també la salvació. Ho feia convidant a escoltar l’alegria dels qui “veuen cara a cara com el Senyor torna a Sió”. La ciutat desfeta pels babilonis reprenia la seva vida perquè “el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem”. Isaïes fins i tot convidava a dansar a les ruïnes de la ciutat: “Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu totes el crit d'alegria”. Els babilonis tenen successors en el Pròxim Orient actual: els diferents pobles que ocupen la regió continuen provocant-se i provocant ruïnes de tota mena, no només d’edificis. Per això continuen essent necessaris els missatgers de pau i de bones noves que anunciïn la presència de Déu enmig de les ruïnes, per encoratjar a reconstruir-les i a començar de nou un cop més. Aquest és el missatge que el patriarca llatí de Jerusalem ha donat als catòlics de Gaza, celebrant una eucaristia de Nadal amb ells.

La carta als Hebreus explicava que entre tots els missatgers divins enviats per Déu des d’antic, sobresurt de manera incomparable el Fill: “Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill”. És tracta del propi Fill de Déu engendrat i ple de potencialitats que s’ha manifestat en carn humana en la persona de Jesús de Natzaret. La carta descriu les grandeses divines d’aquest Fill de Déu encarnat, que manifesta de manera sublim la companyia divina en la història humana, ajudant a reconstruir les ruïnes de tota mena que els humans causem.

L’evangeli de sant Joan proclamava que la grandesa divina il·lumina la foscor que suscitem amb els nostres orgulls, odis i venjances. També declarava que es tracta d’una llum que els humans no podem apagar: “La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la”. Per grans que siguin les ruïnes provocades, no podrem mai enrunar la presència divina, compromesa en la història humana: “El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres la seva tenda”. Aquest és l’esdeveniment que els cristians celebrem des de fa vint i un segles, un esdeveniment que donà plenitud a la Llei de Moisès gràcies a la gràcia i la veritat que Jesucrist vessà de manera espectacular i que continua vessant a través dels qui es comprometen a seguir-lo en el camí de la fe.

Per tot plegat avui toca admirar, contemplar i venerar, avui toca cantar, exultar i meravellar-se que “Déu ningú no l'ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l'ha revelat”.