dissabte, 3 de maig del 2008

Vetlla de l'Ascensió (Cròniques jerosolimitanes 7)

Jerusalem és un no parar de festes i commemoracions de tot tipus! Dijous també ho era. Els mitjans de comunicació europeus fèien ressó, al capvespre, de la celebració de l'aniversari de la Shoah amb imatges de cotxes aturats i la gent fent un minut de silenci. Un servidor era al servei quan, sense saber-ho, va sentir la sirena que convidava a aturar-se. Al principi no fèrem cas, però com el so durava tant, ens vam inquietar una mica fins que va callar. A la nit, mirant les notícies i veient les imatges, vam lligar caps de tot plegat. No ens havíem assabentat de res! La raó era que els catòlics, seguint l'antiga tradició, celebràvem la festa de l'Ascensió aquell mateix dijous. La biblioteca tancada, els instituts bíblics sense classe. Un dia festiu complet!
És habitual, la vigília, anar dalt la muntanya de les Oliveres, a l'edícola de l'Ascensió -l'Imbomon dels temps bizantins- i pregar tota la nit: Vespres a quarts de sis de la tarda, Completes a quarts de deu, Ofici de Lectura a les onze, misses a partir de mitjanit fins que surt el sol.
Sortíem, a peu, del conventet dels caputxins, tres frares. Eren dos quarts de deu de la nit. Feia fresca. Bé, feia fred! Vam creuar el carrer King David i vam baixar pel preciós barri de Yemin Moshe fins arribar a les piscines del Soldà, on comença, anant cap al sud, la vall de la Gehenna. Nosaltres, enfilàrem de nou cap amunt, en direcció a les muralles. Pujant entremig dels jardins contemplàvem, a la nostra esquerra, tota la muralla oest il.luminada. Arribats a la cantonada sud-oest de la muralla, el que diem la Sió cristiana, resseguírem pel costat de la muralla fins arribar a la porta de Sió, i començàrem a baixar, també, pel costat de la muralla. Vam deixar, a la nostra esquerra, la porta de les Escombraries que accedeix al Mur de les Lamentacions i, en l'arribar a la cantonada sud-est de la muralla, vam baixar fins al capdavall del torrent de Cedró, passant pel costat dels tres destacats monuments funeràris. El camí tornava a enfilar-se fins a sortir davant de l'església de l'Agonia, Getsemaní. Allí començava l'autèntica pujada! Nosaltres vam agafar el camí més curt i, evidentment, el més costerut, i el més fosc. És el camí de pedra que voreja la propietat de l'església ortodoxa russa del monestir de Maria Magdalena. El camí acabava just al davant de l'edícola de l'Ascensió. Cinquanta minuts de trajecte.
Faltava mitja hora per iniciar l'Ofici de Lectura. L'interior de l'edícola era, aquell dia, guarnit amb uns cortinatges fets a mida que solemnitzaven l'espai de pedra nua. A l'exterior hi havia unes tendes rodones a l'estil oriental, muntades expressament per a l'ocasió, que servien per a reposar i arrecerar-se del fred. Els frares i altre gent anàven arribant. Nosaltres erem dins l'edícola.
Aquesta nit és l'únic cop a l'any que els cristians poden pregar en aquest lloc. El motiu és que pertany als musulmans, però atesos els seus evidentíssims orígens cristians, aquella nit es permet la pregària. Egèria, l'any 384, parla d'aquest espai i l'anomena Imbomon ("al cim"). Actualment queden restes de l'edifici octogonal construit pels creuats. Saladí la convertí en mesquita l'any 1187.
Aquesta "concessió" musulmana fa que la convocatòria sigui reeixida i els assistens nombrosos. Personalment, l'ambient de la gent tapada amb mantells, les tendes de l'exterior, els cortinatges a l'interior, els ornaments litúrgics..., et feia reviure i actualitzar la narració que la pelegrina Egèria fa d'aquest lloc la nit del Dijous Sant: "Vers l'hora sisena de la nit (les 12) hom puja, tot cantant himnes, cap amunt, a l'Imbomon, a aquell lloc des d'on el Senyor se'n pujà al cel. Allà, de nou, hom diu igualment lectures i himnes i antífones apropiades al dia; i també les pregàries que hom fa, que són dites pel bisbe, les diu sempre escaients al dia i al lloc. Així doncs, quan comença el cant del gall, hom baixa de l'Imbomon tot cantant himnes ...".

Són les onze de la nit. Comença l'Ofici de lectura, i com diria Egèria, "amb himnes, salms, lectures i antífones escaients". Però aquesta nit és la vetlla de l'Ascensió. Menys les lectures, tot és cantat, en gregorià, evidentment. L'interior de l'edícola és ple. A fora també. Estem drets tota l'estona. La celebració dura una hora i quart. La presideix el vicari de la Custòdia, fray Artémio. Acabat l'Ofici comencen les misses, dues alhora, en italià i alemany, una a dins i l'altre a fora. Segueix fent fred!
Nosaltres decidim tornar cap a casa, estem cansats. També decidim donar una oportunitat a la germana providència perquè ens acompanyi a casa. En menys de cinc minuts la providència s'encarna en forma de cotxe que ens porta, als tres, al convent. Som sis en un cotxe amb la sort que un servidor, al ser el més gran i el més gros, s'asseu al davant. Abans de la una de la nit som ja al llit, espiritualment amorosits per haver reviscut una escena molt semblant a la què Egèria descriu l'any 384.