El poble escoltava atentament (Diumenge 3)

“Tot el poble escoltava atentament” explicava el llibre de Nehemies, respecte la proclamació de la Torà per celebrar la reedificació del Temple de Jerusalem i el restabliment del seu culte. El relat contenia nombrosos detalls litúrgics: una tarima de fusta on proclamar la lectura, obrir el rotlle davant l’assemblea que es posa dempeus i respon “Amén”, beneir Déu i el poble, explicar la lectura perquè fos entenedora. Tot plegat culmina amb l’exhortació a no entristir-se perquè es tracta d’una diada santa que celebra la presència del Senyor enmig del poble, que celebra la seva fe de manera comunitària: “No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força”.

Sant Pau escrivia als cristians de Corint per subratllar també la importància de la dimensió comunitària de la fe, per plural que sigui la comunitat: “Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit”. L’apòstol expressa que tots formem part del mateix cos de l’Església i que tots tenim la nostra funció segons els dons de l’Esperit adquirits, bo i aclarint que no tothom ha de fer de tot dins l’Església: cadascú al seu lloc, fent el seu paper, respectant i valorant la tasca dels altres. També establint unes mínimes jerarquies: “Déu ha posat en primer lloc apòstols”.

L’evangeli de sant Lluc presentava els seus primers versets: una introducció de l’evangelista adreçada als destinataris originals de l’escrit liderats per un tal Teòfil. L’evangelista explica que l’evangeli recull el testimoniatge dels qui van acompanyar Jesús durant la seva vida pública i després ho van anunciar. Tot plegat, per mostrar la solidesa de l’ensenyament que s’ha rebut. Tants segles després, continua essent important de repetir que l’ensenyament que hem rebut els creients no és cap pensament de moda, ni tampoc cap doctrina caducada o irrellevant. És quelcom sòlid com el seu protagonista: Jesús, que l’evangeli situava a Nazaret llegint el rotlle del profeta Isaïes i comentant-lo. La resposta que dona al fragment messiànic que havia llegit és que en ell s’acompleix aquesta lectura: “L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m'ha ungit per portar la bona nova als desvalguts, m'ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l'any de gràcia del Senyor”. Ens cal quelcom més sòlid per a creure en ell?

No vull callar (Diumenge 2)

“Per amor de Sió no vull callar”. Ho declarava el profeta Isaïes, afegint: “no vull reposar per Jerusalem”. La raó de la seva insistència era contemplar la salvació divina en la seva estimada ciutat de Jerusalem, destruïda pels babilonis i deixada de la mà de Déu. El profeta anunciava que la ciutat abandonada i desolada serà reedificada esplèndidament, com a signe del favor diví vers la ciutat i el poble d’Israel. La insistència d’Isaïes i els seus anuncis de restauració ens remeten a les veus que proclamaven el que avui s’acaba d’aconseguir entre Israel i Gaza: aturar les hostilitats i retornar els hostatges, cercar camins de diàleg i de restauració material i moral.

Sant Pau escrivia als cristians de Corint que, gràcies a l’Esperit Sant que habita en cadascun dels membres de la comunitat, tot suma: “Les manifestacions de l'Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots”. És a dir, cadascú és capaç d’aportar quelcom que els altres no poden. El repte comunitari és saber-ho desvetllar, deixant els verticalismes i els dirigismes que anul·len l’individu. La necessitat mútua és òbvia i els dons de l’Esperit estan estratègicament repartits per fomentar la mútua dependència. Així ho declarava l’apòstol: “aquests dons són obra de l'únic Esperit, que els distribueix en particular a cadascú com li sembla bé”.

L’evangeli de sant Joan explicava l’episodi de les noces de Canà, on Maria esdevé coprotagonista de l’episodi amb Jesús, suscitant la manifestació de la seva glòria. Ho puntualitzava el final del relat: “Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren en ell”. De fet, es tracta del primer prodigi públic realitzat per Jesús, l’inici del seu anunci del Regne de Déu amb paraules i obres: tot plegat perquè creguem en ell com l’enviat diví a ordenar el que està desordenat, tant per dins com per fora, de les persones, les famílies, els grups i les societats. Tots estem cridats, per la fe en Jesús, a posar en funcionament els nostres dons ‒com diria sant Pau‒, a no callar i a no reposar ‒com diria Isaïes‒, fins que el Regne de Déu es faci visible i tangible enmig dels humans.

Ha estat perdonada la seva culpa (Baptisme del Senyor 2025)

“Ha estat perdonada la seva culpa” és una de les bones noves que el profeta Isaïes anuncia al poble en nom de Déu. Tot sota l'objectiu de consolar el poble, abatut per tants anys de pobresa, deportacions i exilis. Isaïes anuncia nous temps on la presència del Senyor serà evident per a tothom: “Aquí teniu el vostre Déu” és l’anunci que el missatger diví ha de proclamar amb entusiasme; el mateix amb el qual hem d’anunciar Jesús com la materialització de la proximitat divina tal i com l’anunciava el profeta: “vetlla com un pastor pel ramat, l'aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien.”

La segona carta de sant Pau a Timoteu també parlava de fer fora les culpes, aquí gràcies a la revelació de l’amor de Déu que és Jesucrist: “Ell s'entregà a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de l'esclavatge de les culpes, deixar-nos nets i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé”. Hem de reconèixer que les culpes pesen, i de vegades pesen i condicionen molt, fins al punt d'esclavitzar-nos. Jesús ens rescata d’aquest pes gràcies a la seva mort alliberadora, a través del baptisme i la unció de l’Esperit Sant que, com deia l’apòstol, ens fa “hereus de la vida eterna, que des d'ara tenim dret a esperar”.

L’evangeli de sant Lluc explicava l’escena del baptisme de Jesús, on Joan Baptista participava del protagonisme testimoniant que ell no era el Messies ni de lluny. Ell deixava ben clar que el Messies no batejarà amb aigua: “Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc.”, perquè aquest Messies una persona humana amarada de l’Esperit diví´. Així ho confirmava la veu divina provinent del cel: “Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut”. Per això si creiem en Jesús com a Fill de Déu en majúscula, esdevenim fills de Déu en minúscula, ens omplim d’Esperit Sant i de foc com a signes de l’efervescència divina que actua dins nostre, que ens purifica de les culpes i que ens empeny a viure la nostra vida sense cap pes esclavitzador.