Als darrers temps (Diumenge 1 Advent)

“Als darrers temps s'alçarà ferma la muntanya del temple del Senyor”. Són paraules revelades al profeta Isaïes sobre el futur de Jerusalem i de Judà, que s’anuncia pròsper i pacífic. Des d’allí brollarà amb nitidesa l’ensenyament diví, que inaugurarà un regnat messiànic de pau que bandejarà definitivament la guerra. Aquest anunci tan encoratjador del profeta es fa precisament en temps de conflictes i destruccions a Jerusalem i Judà, com succeeix actualment per tota la regió. Per això és necessari que es repeteixi el missatge profètic de totes les maneres possibles: en la litúrgia de les sinagogues, en les esglésies de totes les confessions cristianes, i aquests dies amb la presència propera del papa Lleó XIV al Líban. No podem malmetre amb els nostres interessos de tota mena el futur de pau i convivència que Déu té projectat per a tots els pobles. Per això hem de fer cas a la invitació “Veniu, caminem a la llum del Senyor”. Aquests bons auguris els repetia de manera incansable el salm responsorial: “Que hi hagi pau dintre teu” i també: “et desitjo la felicitat”.

El profeta Isaïes i el salm ens conviden a canviar el nostre llenguatge quotidià, sovint amb pronòstics i comentaris negatius, per anuncis esperançats i de transformació positiva. Sant Pau també ens hi ajuda amb les seves exhortacions als cristians de Roma: “Germans, siguem conscients dels moments que vivim. Prou de dormir; ja és hora d'aixecar-nos. Avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vam abraçar la fe” Perquè creure en Jesucrist no consisteix en veure-les passar passivament, sinó en una expectació activa i responsable que demana un gestos, unes actituds i uns comportaments que manifestin una manera diferent de viure: sense deixar-nos portar per visceralitats i superficialitats que desdibuixen els horitzons d’eternitat que Jesucrist ens promet.

Així mateix, l’evangeli de sant Mateu, que ens acompanyarà els diumenges en aquest nou any litúrgic, explicava el discurs de Jesús anunciant la fi dels temps: “Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada”. La nostra fe proclama que esperem el retorn de Jesús a la fi dels temps, per culminar el projecte diví sobre la terra i posant cadascú al seu lloc amb un judici just. L’Advent ens ho recorda de manera explícita, convidant-nos no a consumir més, ni a estressar-nos més, sinó a preparar la vinguda del Nadal com una preparació de la fi dels temps.

Seràs el seu sobirà (Jesucrist Rei 2025)

“Tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà”. Aquesta és la declaració de Iahvè respecte David, anunciant la seva futura entronització com a rei d’Israel. Seguint els designis divins, els ancians ho corroboren ungint-lo rei. És fàcil fer una lectura cristològica del fragment del segon llibre de Samuel, on Jesucrist esdevé aquest rei segons els designis divins. Però amb el plus d’eixamplar el seu domini al nou Israel, que integra persones creients de tot el món i que coincidim en proclamar Jesucrist com el nostre rei.

Sant Pau escrivia als cristians de Colosses alegrant-se per la participació d’aquests nous creients de procedència gentil en l’heretat del poble sant i convidant-los a reconèixer-ho: “Germans, doneu gràcies al Pare, que us ha fet dignes de tenir part en l'heretat del poble sant.” Participar d’aquesta heretat gràcies a Jesucrist implica el rescat dels pecats i reconciliar tota la humanitat entre ella, amb tot l’univers creat i amb Déu mateix: “Per ell Déu volgué reconciliar-se tot l'univers, posant la pau en tot el que hi ha tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist”. L’apòstol té clar que la creu de Jesús i la seva sang són la mediació única per obtenir la reconciliació i el perdó.

Així mateix ho reconeixia un dels dos lladres crucificats al costat de Jesús, com ho explicava l’evangeli de sant Lluc. Jesús crucificat esdevenia motiu de burla i signe de fracàs, fins i tot d’insults per la seva aparent incapacitat de salvació. Però el lladre que sap mirar més enllà i creure en Jesús i en el valor salvador de la seva creu és capaç de dir: “Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne”. Jesús li promet el paradís, perquè en el seu regne ell és el rei. Però aquesta reialesa explícita que li atorguem a Jesús com a rei de l’univers es manifesta de manera velada en el nostre món i realitat, precisament a través dels qui reben burles, dels qui fracassen i són insultats, com Jesús a la creu.

El sol de la felicitat (Diumenge 33)

“Per a vosaltres, que venereu el meu nom, sortirà el sol de la felicitat”. Aquest bell anunci prové del profeta Malaquies, en la primera lectura. El profeta anunciava el dia de Iahvè, el moment final i decisiu de la historia humana, que serà “abrusador com una fornal”. La frase “sortirà el sol de la felicitat” es dirigia als israelites que veneraven Iahvè, però també i per extensió, s’adreça a totes les persones creients, que experimentarem que “els seus raigs seran saludables”. Malaquies, en aquests diumenges de final de l’any litúrgic ens anima a perseverar en la veneració de Déu i a confiar que el futur està a les seves mans enraonades. Així ho proclamava la resposta del salm: “Ve el Senyor a judicar amb raó tots els pobles”.

Sant Pau escrivia als cristians de la ciutat portuària de Tessalònica, exhortant-los a no viure desvagats amb l’excusa de la imminència de la fi dels temps. L’apòstol es manifestava molt crític amb ells: “alguns de vosaltres viuen desvagats i, a més de no treballar, es posen on no els demanen”. De fet, l’ociositat provoca que ens fixem més en els altres que en nosaltres mateixos. Per això Pau els exigeix en nom de Jesucrist “que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen”. Qui treballa en pau deixa els altres en pau i tots plegats construïm en pau el Regne de Déu.

L’evangeli de sant Lluc explicava un debat de Jesús amb els seus contemporanis. Comentaven les glòries que en aquell moment els acompanyaven, com era el flamant temple de Jerusalem. Jesús ataca les complaences humanes, siguin del tipus que siguin: econòmiques, polítiques, tecnològiques, fins i tot religioses, on els humans sovint ens hi recolzem per gaudir de seguretat existencial. Jesús és taxatiu en anunciar de no recolzar-nos en el què tenim i veiem, per espectacular que sigui, sinó en el què ha de venir de les mans de Déu. Això serà el dia final, quan Déu posarà ordre definitiu als desordres humans i mediambientals, bo i començant una nova creació de plenitud. Jesús exhortava a no perdre la confiança durant aquesta espera i a no deixar-se aclaparar per les dificultats, per greus que siguin. Tampoc no amagava els sofriments a suportar quan es pateixi persecucions i escarnis col·lectius pel fet de ser deixeble seu: “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida.” Així de clar.

Tot viurà (Dedicació de la basílica del Laterà 2025)

“On arribi l'aigua del riu, tot viurà”. Així ho anunciava en visió un àngel al profeta Ezequiel en la primera lectura: li mostrava una font d’aigua que brollava del llindar del santuari del temple de Jerusalem, destruït pels babilonis. Aquesta deu es convertia en un torrent que lliscava per la vall de Cedró i descendia serpentejant pel desert fins entrar al Mar Mort, omplint-ho tot de vida. El missatge d’aquesta lectura és extraordinari, amb descripcions tan eloqüents d’un riu que saneja les saladíssimes aigües del Mar Mort i les omple de peixos; així mateix els arbres que neixin al costat d’aquest riu donaran fruit cada més. Es tracta de les habituals descripcions escatològiques que els profetes realitzen en moments de desolació, com el que viu Ezequiel deportat a Babilònia. Déu ho farà renéixer tot de les seves cendres: un missatge universal i permanent quan les intervencions humanes i les de la natura ho devasten tot. El salm responsorial ho proclamava amb vehemència: “No temem res, quan se somou la terra, quan les muntanyes s'enfonsen dins el mar”.

Sant Pau escrivia als cristians de la comunitat de Corint, de majoria gentil, utilitzant metàfores constructores. Els deia: “Sou un edifici construït per Déu”, i afegia: “No sabeu que sou un temple de Déu?”. Les metàfores eren una interpel·lació directe al sentit comunitari d’aquella nova comunitat cristiana en rodatge. L’apòstol, conscient que sense comunitat no hi ha vivència ni pervivència en la fe, apel·lava a la responsabilitat personal de cada creient per sostenir materialment i espiritualment la comunitat, on tot suma i on cal compromís i dignitat.

L’evangeli de sant Joan ens situava a Jerusalem, poc abans de celebrar la Pasqua jueva, un moment de concentració de pelegrins d’arreu i d’intensa activitat cultual al temple. Jesús, a l’estil dels profetes i emprant les seves mateixes frases, provocava un aldarull en la “zona comercial” del temple i acusava canvistes i venedors: “Traieu això d'aquí, no convertiu en mercat la casa del meu Pare”. La reacció és immediata, exigint a Jesús la raó de la seva violència i gosadia. La resposta és desconcertant: “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies”. Com explica l’evangeli a continuació, Jesús no es refereix al temple material que els envoltava: “ell es referia al santuari del seu cos”. L’evangeli joànic ens dona un missatge teològic definitiu: pels cristians, Jesús és el lloc veritable de la presència divina. Avui afegim que la tradició cristiana ha construït temples per venerar i celebrar Jesucrist, entre els quals destaca, amb el Sant Sepulcre de Jerusalem, la basílica romana del Laterà, la seu del bisbe de Roma, anomenada pels catòlics “mare i cap de totes les esglésies”.