El sol de la felicitat (Diumenge 33)

“Per a vosaltres, que venereu el meu nom, sortirà el sol de la felicitat”. Aquest bell anunci prové del profeta Malaquies, en la primera lectura. El profeta anunciava el dia de Iahvè, el moment final i decisiu de la historia humana, que serà “abrusador com una fornal”. La frase “sortirà el sol de la felicitat” es dirigia als israelites que veneraven Iahvè, però també i per extensió, s’adreça a totes les persones creients, que experimentarem que “els seus raigs seran saludables”. Malaquies, en aquests diumenges de final de l’any litúrgic ens anima a perseverar en la veneració de Déu i a confiar que el futur està a les seves mans enraonades. Així ho proclamava la resposta del salm: “Ve el Senyor a judicar amb raó tots els pobles”.

Sant Pau escrivia als cristians de la ciutat portuària de Tessalònica, exhortant-los a no viure desvagats amb l’excusa de la imminència de la fi dels temps. L’apòstol es manifestava molt crític amb ells: “alguns de vosaltres viuen desvagats i, a més de no treballar, es posen on no els demanen”. De fet, l’ociositat provoca que ens fixem més en els altres que en nosaltres mateixos. Per això Pau els exigeix en nom de Jesucrist “que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen”. Qui treballa en pau deixa els altres en pau i tots plegats construïm en pau el Regne de Déu.

L’evangeli de sant Lluc explicava un debat de Jesús amb els seus contemporanis. Comentaven les glòries que en aquell moment els acompanyaven, com era el flamant temple de Jerusalem. Jesús ataca les complaences humanes, siguin del tipus que siguin: econòmiques, polítiques, tecnològiques, fins i tot religioses, on els humans sovint ens hi recolzem per gaudir de seguretat existencial. Jesús és taxatiu en anunciar de no recolzar-nos en el què tenim i veiem, per espectacular que sigui, sinó en el què ha de venir de les mans de Déu. Això serà el dia final, quan Déu posarà ordre definitiu als desordres humans i mediambientals, bo i començant una nova creació de plenitud. Jesús exhortava a no perdre la confiança durant aquesta espera i a no deixar-se aclaparar per les dificultats, per greus que siguin. Tampoc no amagava els sofriments a suportar quan es pateixi persecucions i escarnis col·lectius pel fet de ser deixeble seu: “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida.” Així de clar.

Tot viurà (Dedicació de la basílica del Laterà 2025)

“On arribi l'aigua del riu, tot viurà”. Així ho anunciava en visió un àngel al profeta Ezequiel en la primera lectura: li mostrava una font d’aigua que brollava del llindar del santuari del temple de Jerusalem, destruït pels babilonis. Aquesta deu es convertia en un torrent que lliscava per la vall de Cedró i descendia serpentejant pel desert fins entrar al Mar Mort, omplint-ho tot de vida. El missatge d’aquesta lectura és extraordinari, amb descripcions tan eloqüents d’un riu que saneja les saladíssimes aigües del Mar Mort i les omple de peixos; així mateix els arbres que neixin al costat d’aquest riu donaran fruit cada més. Es tracta de les habituals descripcions escatològiques que els profetes realitzen en moments de desolació, com el que viu Ezequiel deportat a Babilònia. Déu ho farà renéixer tot de les seves cendres: un missatge universal i permanent quan les intervencions humanes i les de la natura ho devasten tot. El salm responsorial ho proclamava amb vehemència: “No temem res, quan se somou la terra, quan les muntanyes s'enfonsen dins el mar”.

Sant Pau escrivia als cristians de la comunitat de Corint, de majoria gentil, utilitzant metàfores constructores. Els deia: “Sou un edifici construït per Déu”, i afegia: “No sabeu que sou un temple de Déu?”. Les metàfores eren una interpel·lació directe al sentit comunitari d’aquella nova comunitat cristiana en rodatge. L’apòstol, conscient que sense comunitat no hi ha vivència ni pervivència en la fe, apel·lava a la responsabilitat personal de cada creient per sostenir materialment i espiritualment la comunitat, on tot suma i on cal compromís i dignitat.

L’evangeli de sant Joan ens situava a Jerusalem, poc abans de celebrar la Pasqua jueva, un moment de concentració de pelegrins d’arreu i d’intensa activitat cultual al temple. Jesús, a l’estil dels profetes i emprant les seves mateixes frases, provocava un aldarull en la “zona comercial” del temple i acusava canvistes i venedors: “Traieu això d'aquí, no convertiu en mercat la casa del meu Pare”. La reacció és immediata, exigint a Jesús la raó de la seva violència i gosadia. La resposta és desconcertant: “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies”. Com explica l’evangeli a continuació, Jesús no es refereix al temple material que els envoltava: “ell es referia al santuari del seu cos”. L’evangeli joànic ens dona un missatge teològic definitiu: pels cristians, Jesús és el lloc veritable de la presència divina. Avui afegim que la tradició cristiana ha construït temples per venerar i celebrar Jesucrist, entre els quals destaca, amb el Sant Sepulcre de Jerusalem, la basílica romana del Laterà, la seu del bisbe de Roma, anomenada pels catòlics “mare i cap de totes les esglésies”.

Tots els pobles i llengües (Solemnitat de Tots Sants 2025)

“Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües”. Aquest era el comentari del llibre de l’Apocalipsi sobre la visió celestial del vident Joan, que contemplava una assemblea internacional, una mena d’ONU celestial reunida al voltant de l’Anyell, que és Jesús ressuscitat i exalçat a les altures. Aquest gran col·lectiu el composen persones escollides, com a l’ONU, a causa dels seus mèrits, que en el cas de l’Apocalipsi és haver donat testimoniatge de Jesucrist fins a vessar la sang com a màrtirs: “Aquests són els qui venen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l'Anyell, i els han quedat blancs”. Amb vint i un segles de tradició cristiana, aquesta assemblea celestial de màrtirs al voltant de l’Anyell esdevé incalculable.

També dins els escrits de segell joànic, la primera carta de Joan presentava el seu llenguatge entranyable i proper que el caracteritza: “Estimats, mireu quina prova d'amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus”. Parlar a les comunitats amb estimació fraterna, declarar que Déu és Pare i que els destinataris són fills de Déu és estimular tots els creients a que ens fonguem en una abraçada eterna, tant amb els que tenim al costat com amb els difunts que ens esperen. Aquesta esperança que Déu ho culminarà tot positivament ens purifica, com expressava la mateixa carta.

L’evangeli de sant Mateu ens recordava el fragment de les benaurances, com ho fa cada any per la festa de Tots Sants i que celebrem acompanyada per la commemoració dels Fidels difunts. L’evangeli explicava que “en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa”. Com en la lectura de l’Apocalipsi, també hi ha multituds, però a l’evangeli són terrenals. Els deixebles envolten Jesús com a primers destinataris del seu missatge, que s’adreça a tothom anomenant feliços els qui aparentment són infeliços per les vicissituds de la vida. S’anuncia que la dificultat existencial canviarà si es viu amb fe. Però Jesús també interpel·la directament els seus deixebles: els anomena feliços si viuen amb fe les ofenses, les persecucions i les calumnies per causa de ser deixebles seus. Per això remata dient: “Alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel”. De fet, la recompensa final del creient és al cel, però a la terra hem de viure amb dignitat i compromís la nostra fe. La felicitat que proclama Jesús és un regal diví, però que es mereix amb la fe i les obres.

El crit d'auxili dels desvalguts (Diumenge 30)

“El crit d'auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols”. Ho afirmava el llibre de Jesús, fill de Sira, en la primera lectura, sobre la receptivitat divina vers el clam dels pobres, els oprimits i els desvalguts. Déu s’allunya dels típics comportaments humans de fer reverències als qui estan per damunt nostre i d'ignorar amb prepotència els qui tenim per sota. Per això la lectura insistia que “el Senyor rep benèvolament els qui l’honoren” i que “no tardarà a sortir a favor d’ells”. La resposta del salm responsorial ho corroborava: “Quan els pobres invoquen el Senyor, ell els escolta”.

Sant Pau, seguint amb les exhortacions a Timoteu, avui li confessava: “El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar”. L’apòstol explicava el seu desemparament en situacions extremes, com presentar-se davant d’un tribunal com acusat sense el suport de ningú. En aquells moments, Pau reconeix que Déu el sostenia: “el Senyor m'assistia i em donà forces”. Per això contemplava el seu empresonament final a Roma com la recta final del seu agitat ministeri: “Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel”. La perseverança en la fe de Pau és un estímul molt clar per no defallir en el nostre camí creient quan sembla que tothom ens vagi en contra.

L’evangeli de sant Lluc explicava la paràbola de Jesús sobre el fariseu i el publicà que pugen al temple a pregar. L’evangeli anunciava el missatge de la paràbola de bell principi: “Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres”. Per això, com sentencia Jesús al final, el fariseu complagut tornarà a casa sense perdó mentre que el publicà penedit tornarà perdonat. El missatge final és clar: “Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit”. És inevitable que cataloguem els altres a partir de la nostra situació: com més benestant, serem més complaents amb nosaltres i més crítics amb els altres; com més precària, serem més comprensius amb els altres i amb nosaltres mateixos. A la fi, Déu serà qui ens posi a lloc, però podem treure-li feina si procurem fer com el publicà.