dissabte, 5 d’abril del 2025

A punt de fer una cosa nova (Diumenge 5è Quaresma)

“Estic a punt de fer una cosa nova”. Ho deia el profeta Isaïes, en nom de Iahvè, als israelites deportats a Babilònia. El record de l’alliberament d’Egipte i les meravelles que obrà fent que el poble travessés el mar i engolís els enemics, són un anunci d’un nou alliberament que permetrà als deportats de tornar a casa: “Pel desert faré que hi passi un camí, que corrin rius per la solitud”. El profeta anuncia un nou èxode, que serà imminent i que posarà de manifest que Israel continua essent el poble escollit, el qual ha de retre-li culte, com ho proclamava la resposta del salm: “És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem!”.

Sant Pau, escrivint als cristians de Filips, també parla d’una cosa nova que ha succeït gracies a Jesucrist: “El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d'entre els morts”. L’apòstol anhela participar d’aquest moviment de vida temporal i perpètua inaugurat per Jesucrist, considerant tots els avantatges humans irrellevants si no porten a compartir aquesta realitat que viu com si es tractés d’una cursa existencial: “Corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist”.

L’evangeli de sant Joan presentava l’episodi de la dona adultera, la qual presenten a Jesús perquè la sentenciï, fidel al que prescriu la Llei de Moisès. Jesús no es salta la Llei, sinó que interpel·la els qui volien utilitzar-la per posar-lo a prova:  Li feien aquesta pregunta insidiosament, buscant un pretext per acusar-lo”. Quan Jesús els diu que el qui estigui lliure de pecat comenci a tirar pedres, la frase té el seu efecte, perquè els qui presentaven la dona eren persones creients i reconeixen la seva doble culpa: la de ser pecadors i la de jugar amb la dona i la Llei per acusar Jesús. La dona marxa sense la condemna de Jesús, però advertida de no fer-ho més. La dona pecadora és la imatge de la persona creient que és condemnada per la mateixa comunitat creient. Per aquesta raó, els cristians que formem part de d’Església, hem d’utilitzar les seves normes no per condemnar, sinó per alliberar; no per acusar, sinó per perdonar, bo i fent com Jesús, advertint sempre de no pecar més.

dissabte, 29 de març del 2025

Us he alliberat de la ignomínia (Diumenge 4rt Quaresma)

“Avui us he alliberat de la ignomínia d'Egipte”. Així parlava el Senyor a Josuè, just després de travessar el Jordà i entrar en la terra promesa. Era la primera celebració de la Pasqua dins el territori, que marcava un abans i un després en la història del poble. Calia no oblidar l’origen de tot plegat: l’opressió d’Egipte i l’alliberament meravellós de Déu vers la terra on acabaven d’arribar. El mannà provident deixava de caure. Ara calia treballar la terra i obtenir-ne el seu fruit sense deixar de celebrar la Pasqua, la gran festa. Nosaltres també celebrarem la Pasqua en breu amb el mateix sentit que la Pasqua jueva: no oblidant l’esdeveniment de la resurrecció de Jesús i celebrant-ho com es mereix, reconeixent la providència divina que ens acompanya i treballant de manera compromesa en la nostra realitat. Per això podem compartir amb la tradició jueva l’estrofa del salm responsorial: “Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum i no haureu d'abaixar els ulls avergonyits. Quan els pobres invoquen el Senyor, els escolta i els salva del perill”.

Sant Pau, escrivint als cristians de Corint, explicava la nova realitat dels creients en Jesucrist, que obtenim la proximitat amb Déu gràcies a la seva mediació: “Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no retraient-li més les culpes”. Es tracta d’un gran regal existencial i espiritual que cal saber estendre i compartir: “A nosaltres ens ha encomanat que portéssim el missatge de la reconciliació”. Sentir-nos reconciliats amb Déu malgrat les limitacions i pecats aporta una gran pau interior i un equilibri existencial que hem de saber transmetre.

L’evangeli de sant Lluc presentava una de les seves paràboles emblemàtiques: la del fill pròdig. El fill perdut, després de tocar fons, acaba tornant a casa i reconeixent el seu mal fer: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu”. La confessió del fill esdevé, en el fons, la confessió de tota persona creient davant Déu, sempre deutora de la provisió i la misericòrdia divina i també sempre atrapada pels seus pecats i la pèrdua d’horitzons. L’actitud del pare bo respon al tarannà del Pare del cel, sempre acollidor del fill perdut i sempre conciliador amb els germans que jutgen els altres de manera superficial i sense misericòrdia. Per això el pare parla en plural al fill gran quan li diu: “Hem d'alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l'hem retrobat".

dissabte, 22 de març del 2025

Em tindran present totes les generacions (Diumenge 3r Quaresma)

Amb aquest nom em tindran present totes les generacions”. Aquesta és la gran declaració que Déu fa a Moisès quan li revela el nom de Iahvè a través d’una bardissa que no es consumeix. Es tracta del títol diví amb què vol ser anomenat i invocat per Israel per sempre més. En aquesta escena teofànica, Iahvè es manifesta com el Déu dels avantpassats: el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob; però també com el Déu del futur que es compromet a alliberar Israel de l’esclavatge egipci. En suma, l’episodi de l’esbarzer revela un Déu que ja hi era en el passat, que es revela en el present i que acompanyarà en el futur. Aquesta serà la futura consciència del poble d’Israel i també de qualsevol ànima creient: Que Déu era, és i serà.

Sant Pau, escrivint als corintis, evoca el pas del mar Roig com una al·legoria al baptisme dels nous fidels que els uneix a Jesucrist: “En el mar van rebre com un baptisme que els unia a Moisès”. Fa el mateix amb les dificultats de l’itinerari pel desert i la vida cristiana: “Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres”. L’apòstol uneix magistralment tradició i novetat: antiga aliança i nova aliança, de la qual es forma part a través del baptisme i que s’assumeix portant una vida digne. Per això adverteix a aquells creients excessivament confiats del seu nou carnet d’identitat cristiana: “Els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure”.

L’evangeli de sant Lluc explicava un episodi doble on Jesús opinava sobre uns fets succeïts a Jerusalem i que enllaçava amb la paràbola de la figuera que no dona fruit. Primer, Jesús acusava els seus contemporanis de rigorisme religiós, judicant superficialment els altres per la fi accidentada de la seva vida. Els respon el mateix dues vegades i sense embuts: “Si no us convertiu, tots acabareu igual”. Jesús convida a gastar les energies en la pròpia conversió, no a malmetre-les judicant verbalment els altres. A continuació, Jesús dedica als seus oients la paràbola de la figuera que l’amo vol tallar perquè és incapaç de donar fruit: un altre advertiment de Jesús que convida a esser productius i a donar fruits de fe. La intercessió confiada del vinyater de la paràbola salva la figuera: “Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d'ara endavant; si no, ja la podreu tallar”. La figuera improductiva és la imatge clara del poble creient que ocupa lloc sense donar fruits. La intercessió del vinyater ha de ser un estímul a deixar-nos cavar i femar, dues coses desagradables, per acabar donant els fruits que hauríem de donar i no donem.