La resta d’Israel (Diumenge 4)

“La resta d'Israel buscarà refugi en el nom del Senyor.” Ho deia el profeta Sofonies en la primera lectura, respecte aquella part del poble que es mantenia fidel als preceptes divins. La “resta d’Israel” és una expressió utilitzada per alguns profetes per designar un col·lectiu petit i poc rellevant, de segona fila diríem avui, que es manté fidel a Déu sense fer remor, malgrat la situació convidi a fer el contrari, com avui dia. L’expressió profètica pot ser un revulsiu pels discrets creients catalans d’avui dia, silenciats per religiositats desencarnades al voltant d'estètiques i emotivitats. La resposta del salm ho deia ben clar: “Feliços els pobres en l'esperit: el Regne del cel és per a ells”. Els pobres en l’esperit mai destaquen, però sempre hi són, faci fred, faci calor.

Sant Pau escrivia als cristians de Corint en la mateixa línia: “mireu qui sou els qui heu estat cridats: als ulls dels homes, sou pocs els instruïts, sou pocs els poderosos o de família noble”. L’originalitat i l’atractiu d’aquelles primeres comunitats cristianes era precisament aquest: que tothom en podia formar part, sense necessitat de presentar cap currículum; tan sols calia fe en Jesucrist. Després de tants segles, vivim de manera rutinària aquest sentit de pertinença cristiana, sense adonar-nos que és el nostre gran tresor i el nostre revulsiu, que l’apòstol ja expressava amb claredat: “per destituir els qui són alguna cosa, Déu ha escollit els qui no valen per a res”. Les comunitats cristianes hem de valorar la nostra insignificança com el punt de partença de la nostra identitat i com el secret de la nostra perseverança.

L’evangeli de Sant Mateu presentava l’episodi de Jesús ensenyant les benaurances a les multituds en general i als deixebles en particular: ”en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa”. Aquesta doble referència vol ressaltar, en primer lloc, que el missatge de les benaurances va destinat a tothom, i al dir tothom inclou els pobres d’esperit, els qui estan de dol, els humils, els afamats i assedegats d’honestedat, els compassius, els nets de cor, els pacífics, els perseguits. En segon lloc, els deixebles més propers a Jesús són els responsables que, aquest missatge, es mantingui com el segell de la identitat cristiana, com el nostre “copyright”. L’elogi de la feblesa que Jesús proclama en el discurs de les benaurances no té parangó amb cap altre discurs humà per la seva concreció i per la seva alçada de mires.

El jou que li pesava (Diumenge 3)

“Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l'espatlla i l'agulló del qui l'arriava”. Ho explicava el profeta Isaïes, amb imatges d'animals de conreu, respecte el poder diví que altera la realitat humana. Déu humilia Israel per acabar enaltint-lo i alliberant-lo de tota mena de jous. Qui més qui menys, portem jous personals que ens pesen, barres a l’espatlla que ens condicionen, agullons que ens fan anar on no voldríem. Però el profeta proclama “Tot ho heu trossejat com al dia de Madian.” Si el deixem fer, Déu és capaç de trossejar realitats internes i externes que ens anul·len i oprimeixen. Així ho proclamava una estrofa del salm: “El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, qui em pot esfereir?”

Sant Pau escrivia a la comunitat cristiana de Corint, preocupat per les seves desavinences: “m'han parlat de les desavinences que hi ha entre vosaltres”. L’apòstol tracta quelcom que afecta molt les comunitats: els partidismes que comparen i desqualifiquen. Això que passa en tants àmbits no ha de passar en una comunitat cristiana. La raó és determinant per sant Pau: El Crist està dividit? El que aplega una comunitat cristiana és la fe en Crist, no les maneres de manifestar aquesta fe. El que ens uneix és la creu que presideix l’altar i el pa que combreguem, no les maneres de vestir i de celebrar de qui presideix.

L’evangeli de sant Mateu explicava l’episodi de Jesús començant el seu ministeri públic a Cafarnaüm, a la riba del llac de Genesaret. L’evangelista declarava que Jesús acompleix l’anunci del profeta Isaïes en la primera lectura: “El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós”. Només des de la fe entendrem que Jesús és una llum que resplendeix enmig de les tenebres interiors i exteriors. Només des de la fe entendrem la seva invitació: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”. Només des de la fe reaccionarem a la crida personal que ens adreça: “Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes”. La presència de Jesús transforma, només cal deixar-se embolcallar per ella.

D'un cap a l'altre de la terra (Diumenge 2)

“T'he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d'un cap a l'altre de la terra”. Aquesta era la declaració divina per boca del profeta Isaïes respecte el seu servent. Déu anomenava servent al poble d'Israel i afegia que n’estava orgullós d’ell. A més, li adjudicava una responsabilitat que anava més enllà de restablir les malmeses tribus de Jacob i aplegar els seus deportats a Jerusalem. Es tractava també de ser llum de tots els pobles amb la finalitat que la salvació divina arribés a tothom, gràcies al seu testimoniatge col·lectiu. Aquest anunci profètic, vigent per la tradició jueva, la tradició cristiana el veu acomplert en una persona del poble d’Israel: Jesucrist.

Sant Pau donava fe de l’acompliment d’aquesta profecia en Jesucrist quan escrivia a la comunitat cristiana de Corint, majoritàriament formada per creients gentils. Ells constituïen part d’aquests nous pobles dels quals Jesucrist esdevenia llum i que l’apòstol anomenava “la comunitat de Déu que és a Corint”. La salvació divina que els era anunciada havia de ser compartida, segons Pau: “en unió amb tots els qui pertot arreu invoquen el nom de Jesucrist.” Ser cristià és un regal que agermana a tantíssims milions de creients arreu del món, on les diferències en la forma d’expressar aquesta fe han de ser viscudes com un enriquiment. I ho diem perquè avui comença la Setmana de pregària per la unitat dels cristians.

L’evangeli de Joan confirmava, a través del testimoniatge de Joan Baptista, que Jesús és el Messies d’Israel i el Messies de tots els pobles. En aquest sentit, qualificava Jesús d’anyell de Déu: “Mireu l'anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món”. Jesús encarna el Messies que el profeta Isaïes anunciava com a sofrent i que amb el seu sacrifici voluntari ens salva del pecat, que progressivament ens deteriora fins a destruir-nos. El Baptista també confirmava la condició divina de Jesús: “Jo ho he vist, i dono testimoniatge que aquest és el Fill de Déu”. Les salvacions que els humans proposem són només parcials, temporals, limitades, i també interessades, com apreciem aquests dies en els mitjans de comunicació. Però la salvació del Fill de Déu és global, eterna, sense horitzons i desinteressada. Això possibilita viure el present com a creients alliberats, no com a éssers humans subjectats al poderós benefactor de torn.

Governaràs el poble del Senyor i el salvaràs (Dissabte 1)

“El Senyor t'ungeix per rei d'Israel, el seu poble: governaràs el poble del Senyor i el salvaràs dels enemics”. Aquesta és la declaració del profeta Samuel mentre ungia rei a Saül per indicació divina. El fragment del Primer llibre de Samuel enalteix Saül com el jove més ben plantat i més alt d’Israel, que buscava les someres perdudes del seu pare i que torna a casa ungit com a rei d’Israel. 

No volem fer paral·lels actuals de com els governants i dirigents de tota mena han arribat al seu càrrec, però en el cas de Saül els mèrits són escassos: ser ben plantat i alt, condició que li servirà per ser un bon cap de l’exèrcit i prou, perquè Déu, que l’havia escollit, acabarà desdient-se de la seva elecció i traspassarà la reialesa a David, que també tindrà les seves falles. 

De fet, la tradició jueva crearà la imatge d’un rei més diví que humà, que governarà el poble i que el salvarà dels seus enemics, com anunciava Samuel. Aquest rei serà el Messies, l’Ungit, no pas pels profetes o sacerdots, sinó per Déu mateix. Per la tradició cristiana Jesucrist és qui protagonitza aquest paper terrenal de Messies i que continua exercint des de les altures, ressuscitat i enaltit a la dreta del Pare.

L’ALTERNATIVA

Un dels assessors més importants del govern dels Estats Units té aquesta frase que no fa massa que ha dit: “El món es regeix per la força i pel poder. Aquesta és la llei de ferro des de l’inici del món”. Aquestes paraules tan dures i que no deixen d’espantar una mica o molt, contrasten fortament amb el que sentim del profeta Isaïes. És totalment un contrast. Si aquest senyor deia que el món es regeix pel poder i la força i que és una llei de ferro, Isaïes diu: “Mireu el meu elegit, el meu servent. L’he enviat i porta la seva paraula sense cridar, sense alçar la veu, no es fa sentir pels carrers”. És una presència serena i discreta. És algú, l’enviat de Déu, que va pel món sense cridar, sense imposar-se a crits. I continua dient Isaïes: “No trenca la canya que s’esberla ni apaga el ble que vacil·la, però porta el dret fins a les illes llunyanes”. És algú d’una profunda serenitat però que porta el dret fins als límits del món. I continua dient: “T’he agafat de la mà i t’he fet llum del món per portar la llum als cecs, i deixar en llibertat aquells que estaven a les presons”.

Aquesta és la imatge que dona Isaïes al seu servent i que el Nou Testament aplicarà, paraula per paraula, a Jesús. Jesús és aquell que no trenca la canya que s’esberla, ni apaga el ble que vacil·la, ni va pels carrers cridant, sinó que va pels carrers proposant, portant la pau.

Jesús tindrà la gran experiència que avui ens posa la litúrgia, l’experiència més profunda que és el seu bateig. Jesús veu el cel obert, diu el text de Mateu. No com nosaltres, que veiem les coses tancades, fosques. Ell veu el cel obert. I l’Esperit que davalla sobre Ell, i la veu del Pare: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

Del misteri del bateig es revela el misteri que nosaltres, els cristians, de vegades no tenim suficientment en compte: el misteri de la santíssima Trinitat, el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Aquest misteri profundíssim que ens mostra la realitat de Déu que desborda tot coneixement, que desborda tota capacitat d’entesa. Com diu sant Agustí, “si ho entens, no és Déu”. Déu queda sempre més enllà de qualsevol pensament. Déu queda més enllà de qualsevol paraula. Déu queda més enllà de qualsevol pensament nostre.

Per això podríem dir que avui els textos de la litúrgia ens presenten una alternativa: o fem cas d’aquest senyor que diu que el que governa el món és el poder i la força i que hi ha una llei de ferro, o el que diu sant Basili del segle IV, que diu que “l’ànima humana és com un llac d’aigües tranquil·les en les quals s’hi reflecteix el rostre de Crist”. Així hauria de ser la nostra ànima. Hem d’optar per la força o per reflectir Crist? Hem d’optar per agafar el camí que el Senyor ens proposa o la coacció i la confrontació, que no simplement és entre nacions sinó que es troba en les famílies, en els pobles, en totes les situacions... La Pau. Deixar ressonar dintre nostre el que deia l’evangeli : “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. Deixar que aquestes paraules ens transformin, ens asserenin, i del nostre interior faci aquell llac d’aigües tranquil·les per ser instruments de pau, instruments de concòrdia, de tendresa, de proximitat.

Homilia Festa del Baptisme del Senyor
Fra Jacint Duran
11 de gener de 2026

T’he configurat (Baptisme del Senyor 2026)

“T'he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t'he configurat”. Aquesta és la declaració divina, per mitjà del profeta Isaïes, respecte el seu servent, el Messies. La proximitat divina amb aquest personatge estimat es manifesta amb imatges tan expressives com prendre de la mà i que ha estat configurat per Déu mateix. La proximitat vers els humans es posa de manifest amb un tarannà discret: “no crida, ni alça la veu”; però alhora convençut: “porta el dret amb fermesa”. La seva missió és universal, però amb una atenció especial als més marginals: “per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca”. De fet, la tradició cristiana sempre ha llegit les descripcions d’Isaïes com una referència a Jesús de Natzaret que acompleix tots els anuncis messiànics dels profetes. Així ho hem escoltat en la primera lectura de les celebracions de Nadal.

Així mateix, els Fets dels Apòstols també corroboraven la plenitud divina de Jesús: “Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb l'Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell”.

L’evangeli de sant Mateu explicava l’escena del baptisme de Jesús, dominada per una manifestació espectacular de Déu: els cels que s’obren, l’Esperit diví que baixa i una veu divina que proclama sobre Jesús: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut”. Es tracta de la segona de les tres manifestacions inicials de Jesús: la primera la commemoràvem el dia de l’Epifania, a través de l’estrella que seguiren aquells mags fins a trobar-se amb Jesús, a qui veneren com a Messies d’Israel i de tots els pobles. La segona la commemorem avui, amb la declaració divina que Jesús és el Fill estimat de Déu en majúscula. La tercera manifestació és el primer miracle de Jesús en les noces de Canà, convertint l’aigua en vi. Però adonem-nos que tals manifestacions de Jesús, malgrat la grandesa del que descriuen, les capten poques persones: els mags, Joan Baptista i els qui el rodegen, els servents del casament que omplen les gerres d’aigua. Aquest és el tarannà de Jesús, que malgrat la grandesa de la seva persona es manifesta en petits cercles. Tan de bo que nosaltres estiguem en algun d’aquests petits cercles que gaudeixen de la proximitat de Jesús.