Translate

divendres, 13 de novembre del 2026

Allarga el braç als indigents (Diumenge 33)

“Obre les mans als pobres, allarga el braç als indigents.” Aquesta era una de les lloances del llibre dels Proverbis a la bona esposa, però sense negar que la lectura desprenia un to de subordinació al marit. Acceptem que es tracta d’un text antic que mostra la mentalitat del seu temps, però hem de saber moure’ns entre línies per apreciar el seu missatge elogiós. Es descriu l’esposa com l’ànima de la família i pal de paller anímic i material. També com el braç familiar sensible i allargat als necessitats. Així ho expressava la frase que hem mencionat a l’inici. Però el gran elogi és que cregui en el Senyor, com a primera transmissora de la fe a través de la quotidianitat. La lectura que hem proclamat forma part de l’anomenat “Poema de la dona forta.” És un bon títol que mereixeria el complement del “Poema de l’home fort.” Així es complirien els actuals cànons de paritat.

Sant Pau escrivia als cristians de la comunitat de Tessalònica sobre el Dia del Senyor: “Ja sabeu prou bé que vindrà com un lladre a la nit.” L’apòstol s’inspirava en antics profetes, que anunciaven el Dia del Senyor com un jorn a témer, a fi que els destinataris reaccionessin del seu relaxament. En aquest mateix sentit, sant Pau exhortava els nous creients a viure atentament la il·luminació que havien rebut en el seu baptisme: “Per això no hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure sòbriament.”

L’evangeli de sant Mateu explicava una nova paràbola de Jesús: “Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home que se n'anava fora del país cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc talents, a l'altre dos i a l'altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n'anà.” La paràbola continuava amb el retorn de l’amo i el donar comptes dels administradors, que rebien cadascun la compensació merescuda. El final de la paràbola es centra en l’administrador que havia rebut només un talent, que és criticat per dolent i gandul. Finalment, acaba sentenciat a la fosca: “Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.” La paràbola també es referia al Dia del Senyor que mencionava sant Pau, però ho feia amb un to més didàctic. De fet, tots nosaltres som destinataris d’aquest dia, però abans fent fructificar els talents que Déu ens ha donat. La paràbola vol ser una invitació a la responsabilitat i a donar sentit a les nostres vides: som aquí per fer coses bones, tantes com puguem; som aquí per a encarar coses dolentes, tantes com sapiguem.