Encès d’indignació (Diumenge 30)

“Encès d'indignació, us mataré amb l'espasa.” Aquesta frase del llibre de l’Èxode ens permet alimentar el tòpic del Déu violent de l’Antic Testament sense preocupar-nos per entendre el seu context i el missatge. La frase era una amenaça pedagògica als israelites, aleshores mancats de lleis civils. Calia protegir les persones més desfavorides i els manaments divins assumien aquest paper. L’amenaça deia que no maltractem ni oprimim els immigrants, les viudes, els orfes i els pobres. En una paraula, que no ens aprofitem d’ells. Utilitzant un llenguatge metafòric popular (també violent), quants caps no rodarien si apliquéssim avui dia aquest manament diví. Les nostres societats i les lleis que ens governen intenten corregir com poden els desequilibris socials, però la lectura proclamava en boca de Déu el principi fonamental perquè governs i individus actuem sense hipocresies davant la persona desprotegida:  “Si ell alçava a mi el seu clam, jo l'escoltaria, perquè soc compassiu.”

Sant Pau escrivia el següent als cristians de Tessalònica: “Des de la vostra ciutat, s'ha estès el ressò de la paraula del Senyor.” La frase ens ambienta en les beceroles de la predicació cristiana. L’apòstol lloava el testimoniatge estratègic dels tessalonicencs, que gràcies al seu port i la xarxa de camins, expandien en totes direccions la seva conversió a Jesucrist. Ho podríem assumir també a Igualada, que gaudim d’una bona xarxa de comunicacions i també de tradició religiosa, perquè la Paraula de Déu s’expandeixi en totes direccions mercès al nostre testimoniatge de vida cristiana.

L’evangeli de sant Mateu ambientava el debat de rabins i estudiosos de l'època sobre el valor dels manaments de la Torà. Aquest debat continua alimentant de manera decisiva la tradició jueva actual. L’evangeli explicava que Jesús és interrogat sobre quin manament és el més important. Jesús responia citant el Deuteronomi, que aleshores ja esdevenia la professió de fe de la tradició jueva, l’anomenat “Xemà”:  “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament.” Immediatament, per evitar que amb aquesta solemne declaració ens quedem bocabadats i passius mirant el cel, afegia un manament pràctic: “Estima els altres com a tu mateix.” Dient això, Jesús abraçava la seva tradició jueva. També l’actualitzava amb la proposta d'aquests dos principis com el fonament religiós de qualsevol persona creient i de qualsevol religió.

Jo soc el Senyor. No n'hi ha d'altre (Diumenge 29)

“Jo soc el Senyor. No n'hi ha d'altre.” Així ho declarava Iahvè per boca del profeta Isaïes. Ho deia dues vegades per subratllar la seva supremacia sobre qualsevol senyor terrenal, per gran i poderós que fos. En el cas de la lectura, es tractava del rei persa Cir, que conqueria i dominaria l’Orient Pròxim i Mitjà durant uns dos segles. Aquest rei estranger era contemplat per Israel com un instrument diví que qualificaven com a ungit de Déu. Una declaració perillosa pels nostres temps quan caps d’estat megalòmans es creuen escollits per Déu. Però en el context històric de la lectura volia dir alliberar Israel de l’implacable jou babiloni. Tanmateix, com insistia la lectura, de Senyor només n’hi ha un, que és Déu. El salm responsorial ho resumia molt bé en l’antífona de resposta: “Doneu al Senyor honor i majestat,” perquè l’honor i la majestat són una exclusiva de Déu que els humans volem apropiar-nos sovint.

Sant Pau escrivia als cristians de la marítima localitat de Tessalònica i lloava les seves capacitats: “la vostra fe treballa per propagar-se, la vostra caritat no es cansa de fer el bé, i la vostra esperança en Jesucrist aguanta les adversitats.” Es tracta d’un programari a assumir en qualsevol parròquia o comunitat cristiana d’arreu: maldar per propagar la nostra fe malgrat tots els malgrats, no defallir en la nostra generositat amb la comunitat i amb els altres, no perdre la perspectiva creient quan arriben les adversitats.

L’evangeli de sant Mateu explicava l’episodi on els fariseus preguntaven a Jesús: “És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?” L’evangeli explicava que es tractava d’una pregunta capciosa, com les que avui dia es fan a personatges públics de tota mena per encendre o alimentar polèmiques. Hi ha qui viu d’això. Jesús deixa ben clar que no vol ser manipulat i la seva resposta convida a no barrejar les coses, com tant sovint fem nosaltres per interessos personals. De fet, la lectura del profeta Isaïes i l’evangeli de Mateu tocaven el punt delicat de les connexions entre política i religió. Es tracta d'unes connexions que han de ser respectuoses i honestes, sense afanys de manipulació o d'establir fronteres artificials. Des de les files eclesials no podem oblidar el missatge de Jesús de donar a cadascú el què li correspon, sense barreges interessades ni negar que hi ha dues monedes: “retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu.”

Convit de plats gustosos (Diumenge 28)

“El Senyor de l'univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis.” El profeta Isaïes segurament provocaria salivera als seus destinataris amb aquest anunci. Repetia dues vegades el tema dels plats gustosos i dels vins rancis per captar l’atenció de tothom; també la nostra. Però adonem-nos que mentre els humans seleccionem els convidats als nostres convits, Isaïes parlava d’un convit per a tots els pobles. Una convocatòria així no és humana, sinó divina. Però més enllà de l’atractiva imatge del convit, el profeta assenyalava unes accions divines encara més increïbles: engolir per sempre la mort i eixugar les llàgrimes de tots els humans. Amb això Isaïes remetia a l’acompliment de la plenitud dels temps, insistint que això ha de tenir lloc a la muntanya de Sió, on hi havia el temple de Jerusalem, el punt de trobada entre Iahvè i els humans, a cura d’Israel. Fa pocs dies, el set d’octubre, es complia el tercer aniversari de la matança de més de mil israelians a mans de Hamas i l’inici d’una guerra catastròfica a Gaza amb tantíssims morts. La muntanya de Sió, on actualment hi ha l’esplanada de les mesquites i el mur de les lamentacions, llocs sagrats del judaisme i de l’islam, és el lloc on renovar la profecia d’Isaïes. Allí “el Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes,” començant pels israelians i palestins.

Sant Pau, en la seva carta als cristians de Filips, escrivia: “Sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l'abundància.” No és fàcil portar a la pràctica el que deia l’apòstol, perquè quan vivim amb privacions ens queixem d’aquesta situació, i quan vivim en l’abundància ens queixem dels problemes que això comporta. Sant Pau explicava la raó d’aquest equilibri: “Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dona forces.”

L’evangeli de sant Mateu explicava una paràbola de Jesús. Els destinataris eren els grans sacerdots i els notables del poble. El tema era un rei que volia celebrar un gran banquet en ocasió de les noces del seu fill. La resposta dels convidats va ser que “no hi volien anar.” Davant aquest menyspreu, el rei reaccionava amb violència envers els convidats i decidia convidar a tothom, sempre que assistís vestit per a l’ocasió. La paràbola era, per una banda, un retret als principals d’Israel pel menyspreu envers el Fill de Déu, que és Jesús. Per l’altra banda, la paràbola era un retret als nous batejats en Jesucrist que participaven indignament de la seva condició de creients. Preguem perquè els dos retrets de Jesús no s’adrecin a nosaltres.