No acceptaré res (Diumenge 28)

“No acceptaré res. T'ho juro per la vida del Senyor”. Així de brusc responia el profeta Eliseu a Naaman, que era el general en cap de l'exèrcit dels arameus, a qui el profeta havia guarit de la lepra. L’agraïment que aquell militar estranger i poderós volia expressar amb un regal rebia un rebuig sense contemplacions. Colpit per la guarició miraculosa i pel tarannà del profeta, que acollia estrangers com ell i rebutjava obsequis, Naaman decidia, a partir d’aleshores, dedicar el seu culte només a Iahvè, el déu d’Israel. Tota una lliçó de vida per part d’Eliseu que defuig regals i distincions, que acostumen a fer-nos perdre el nord, diluint valors i rectitud moral.

Sant Pau, seguia amb els consells al seu ajudant Timoteu. Compartia el seu empresonament que el convertia en una persona socialment mal vista i rebutjable. Talment com Eliseu impertorbable als regals, Pau contemplava impertorbable la seva marginalitat, o si més no, fent cor fort. Per aquesta raó afirmava amb convicció que: “les presons no poden encadenar la paraula de Déu” i que “Jo ho suporto tot per amor dels elegits”. La fortalesa de l’apòstol es manifestava sense fissures perquè la seva mirada existencial estava posada “en la glòria eterna que Déu ens dona en Jesucrist”, com ell mateix puntualitzava. Quantes vegades a nosaltres ens tremolen les cames i el cor al veure'ns desqualificats en públic pel que pensem o creiem!

L’evangeli de sant Lluc presentava l’episodi de Jesús interpel·lat des de lluny per deu leprosos, que li criden: “Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!”. Malgrat la distància física, Jesús manifesta la seva proximitat i compassió i propicia la guarició. El miracle permetrà els leprosos reincorporar-se a la vida del poble, després que el sacerdot doni fe que la lepra ha desaparegut. Els deu leprosos deixen de ser marginats i només un ho agraeix donant glòria a Déu amb grans crits i prosternant-se als peus de Jesús amb el front a terra. El missatge de la paràbola és que el leprós tan agraït era també un estranger, un samarità, per tant, la seva marginalitat era doble, leprós i estranger. D’aquí el seu plus d’agraïment, com el del leprós siri Naaman amb Eliseu. Així mateix, Jesús tampoc cau en complaences i resol l’escena amb rapidesa, dient al samarità: “Aixeca't i ves-te'n. La teva fe t'ha salvat”.

Tinc davant els ulls devastacions i violències (Diumenge 27)

“Tinc davant els ulls devastacions i violències; hi ha baralles i s'aixequen discòrdies”. El profeta Habacuc es lamentava, amb aquestes constatacions, que les lluites de poder entre les potències del moment, els assiris i els babilonis, afectaven directament els pobles més petits, obligats a ballar al so de la seva música. Les declaracions del profeta continuen vigents i no entrem en concrecions, perquè malgrat el focus social i mediàtic d’aquests dies es concentra en una situació concreta, l’abast de les devastacions i les violències, de les baralles i les discòrdies ens afecten a tots, malgrat les intensitats siguin diferents. Tanmateix, el discurs dramàtic del profeta no vol ser catastròfic, sinó una invitació a la resistència que es fonamenta en la presència divina que parla enmig del drama: “L'home d'esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut”. El salm responsorial ho corroborava quan proclamava: “Aclamem la Roca que ens salva”.

Sant Pau, continuava donant consells per escrit al seu ajudant Timoteu: “Tot el que has de sofrir juntament amb l'obra de l'evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dona”. Com deia el profeta Habacuc, l’apòstol també convidava Timoteu a la resistència des de la fortalesa que dona la fe. Ho concretava a través de la imposició de mans que havia rebut d’ell mateix i per la força de l’Esperit de Déu, que no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny. Un gran consell també útil per a nosaltres quan els vents ens bufen en contra.

A l’evangeli de sant Lluc, els apòstols demanaven a Jesús: “Doneu-nos més fe”, bo i apreciant el seu valor. Jesús aprofita l’avinentesa per donar-los dos missatges: el primer, relacionat amb les lectures anteriors i que constata el poder de la fe, que és capaç de canviar realitats que semblen impossibles de canviar. El segon missatge feia referència als que actuen o actuem moguts per la fe, on afirmava que no té cap mèrit obrar així; la raó és perquè fem el que ens toca fer com a creients, que és comportar-nos com Déu vol: responsables, receptius i obedients als seus designis, que sempre són en bé de tothom.

S'acabarà l'orgia dels vividors (Diumenge 26)

Diumenge passat, el profeta Amòs, proclamava que Déu no oblidaria mai les accions dels qui s’aprofiten dels altres impunement. Avui continuava amb la mateixa contundència, acusant la complaença dels rics de Samaria que vivien aliens a les problemàtiques del voltant. D’ells afirma el profeta: “seran els primers en les files dels deportats; així s'acabarà l'orgia dels vividors”. De fet, històricament va ser així: els assiris envaïren Samaria el 721 aC i deportaren molts dels seus habitants, acabant la mencionada orgia de vividors. Som lluny d’aquella geografia i d’aquells temps, però els vividors de tota mena continuen presents aquí i allí. Mirem també nosaltres si som vividors en els nostres contextos familiars, laborals, socials o eclesials.  

“El Senyor deslliura els presos”, proclamava el salm responsorial, entre altres accions divines destinades als més desfavorits i castigats per la vida. Els interns de les nostres presons, sovint ho estan per vividors, però també per intentar viure, i fins i tot per poder sobreviure.

Sant Pau, escrivia això al seu col·laborador Timoteu: “busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l'amor, la paciència, la mansuetud”. Se li deia com a responsable que era de comunitats cristianes, com a pastor diríem avui, on la seva religiositat (la pietat i la fe) ha de combinar-se amb un testimoniatge de vida (la justícia, l’amor, la paciència i la mansuetud). Les exhortacions a Timoteu són un antídot eficaç a no aprofitar les nostres responsabilitats de tota mena per convertir-nos en uns vividors.

L’evangeli de sant Lluc presentava Jesús explicant als fariseus la paràbola del ric Epuló i del pobre Llàtzer. La paràbola no concretava que el ric Epuló fos un vividor, però sí que vivia molt bé, mentre que Llàtzer malvivia. Un i altre van morí i el seu destí aleshores s’intercanvià: Llàtzer reposava a la falda del patriarca Abraham mentre que Epuló patia inesperadament en un lloc de turments. La causa? No es concreta, però s’insinua que seria per la seva opulència insensible. Però el pitjor de la paràbola és que no hi ha cap possibilitat de canviar la situació de turments malgrat la insistència del ric. De fet, el relat posa en boca d’Abraham que ni els seus germans en vida s’escaparan d’aquests turments: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d'entre els morts no es deixarien convèncer”. El missatge és contundent: a major benestar, major insensibilitat tant a nivell social com també religiós.