Us he alliberat de la ignomínia (Diumenge 4rt Quaresma)

“Avui us he alliberat de la ignomínia d'Egipte”. Així parlava el Senyor a Josuè, just després de travessar el Jordà i entrar en la terra promesa. Era la primera celebració de la Pasqua dins el territori, que marcava un abans i un després en la història del poble. Calia no oblidar l’origen de tot plegat: l’opressió d’Egipte i l’alliberament meravellós de Déu vers la terra on acabaven d’arribar. El mannà provident deixava de caure. Ara calia treballar la terra i obtenir-ne el seu fruit sense deixar de celebrar la Pasqua, la gran festa. Nosaltres també celebrarem la Pasqua en breu amb el mateix sentit que la Pasqua jueva: no oblidant l’esdeveniment de la resurrecció de Jesús i celebrant-ho com es mereix, reconeixent la providència divina que ens acompanya i treballant de manera compromesa en la nostra realitat. Per això podem compartir amb la tradició jueva l’estrofa del salm responsorial: “Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum i no haureu d'abaixar els ulls avergonyits. Quan els pobres invoquen el Senyor, els escolta i els salva del perill”.

Sant Pau, escrivint als cristians de Corint, explicava la nova realitat dels creients en Jesucrist, que obtenim la proximitat amb Déu gràcies a la seva mediació: “Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no retraient-li més les culpes”. Es tracta d’un gran regal existencial i espiritual que cal saber estendre i compartir: “A nosaltres ens ha encomanat que portéssim el missatge de la reconciliació”. Sentir-nos reconciliats amb Déu malgrat les limitacions i pecats aporta una gran pau interior i un equilibri existencial que hem de saber transmetre.

L’evangeli de sant Lluc presentava una de les seves paràboles emblemàtiques: la del fill pròdig. El fill perdut, després de tocar fons, acaba tornant a casa i reconeixent el seu mal fer: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu”. La confessió del fill esdevé, en el fons, la confessió de tota persona creient davant Déu, sempre deutora de la provisió i la misericòrdia divina i també sempre atrapada pels seus pecats i la pèrdua d’horitzons. L’actitud del pare bo respon al tarannà del Pare del cel, sempre acollidor del fill perdut i sempre conciliador amb els germans que jutgen els altres de manera superficial i sense misericòrdia. Per això el pare parla en plural al fill gran quan li diu: “Hem d'alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l'hem retrobat".

Em tindran present totes les generacions (Diumenge 3r Quaresma)

“Amb aquest nom em tindran present totes les generacions”. Aquesta és la gran declaració que Déu fa a Moisès quan li revela el nom de Iahvè a través d’una bardissa que no es consumeix. Es tracta del títol diví amb què vol ser anomenat i invocat per Israel per sempre més. En aquesta escena teofànica, Iahvè es manifesta com el Déu dels avantpassats: el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob; però també com el Déu del futur que es compromet a alliberar Israel de l’esclavatge egipci. En suma, l’episodi de l’esbarzer revela un Déu que ja hi era en el passat, que es revela en el present i que acompanyarà en el futur. Aquesta serà la futura consciència del poble d’Israel i també de qualsevol ànima creient: Que Déu era, és i serà.

Sant Pau, escrivint als corintis, evoca el pas del mar Roig com una al·legoria al baptisme dels nous fidels que els uneix a Jesucrist: “En el mar van rebre com un baptisme que els unia a Moisès”. Fa el mateix amb les dificultats de l’itinerari pel desert i la vida cristiana: “Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres”. L’apòstol uneix magistralment tradició i novetat: antiga aliança i nova aliança, de la qual es forma part a través del baptisme i que s’assumeix portant una vida digne. Per això adverteix a aquells creients excessivament confiats del seu nou carnet d’identitat cristiana: “Els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure”.

L’evangeli de sant Lluc explicava un episodi doble on Jesús opinava sobre uns fets succeïts a Jerusalem i que enllaçava amb la paràbola de la figuera que no dona fruit. Primer, Jesús acusava els seus contemporanis de rigorisme religiós, judicant superficialment els altres per la fi accidentada de la seva vida. Els respon el mateix dues vegades i sense embuts: “Si no us convertiu, tots acabareu igual”. Jesús convida a gastar les energies en la pròpia conversió, no a malmetre-les judicant verbalment els altres. A continuació, Jesús dedica als seus oients la paràbola de la figuera que l’amo vol tallar perquè és incapaç de donar fruit: un altre advertiment de Jesús que convida a esser productius i a donar fruits de fe. La intercessió confiada del vinyater de la paràbola salva la figuera: “Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d'ara endavant; si no, ja la podreu tallar”. La figuera improductiva és la imatge clara del poble creient que ocupa lloc sense donar fruits. La intercessió del vinyater ha de ser un estímul a deixar-nos cavar i femar, dues coses desagradables, per acabar donant els fruits que hauríem de donar i no donem.

Així serà la teva descendència (Diumenge 2n Quaresma)

“Així serà la teva descendència”. Ho anunciava Déu a Abram mentre li feia contemplar les estrelles del cel. Una descendència nombrosa com les estrelles del cel és una promesa molt agosarada, però el fragment del Gènesi explicava que Déu corroborava la promesa amb el compromís d’una aliança, segellada amb foc com a signe de la seva perpetuïtat. La petició de garanties d’Abram quedava resposta amb aquesta aliança i a fe que s’ha complert, si contemplem la història de la humanitat i les religions monoteistes on Abram és el pare de les persones creients. Per aquesta raó assumim la responsabilitat de vetllar perquè aquesta descendència creient continuï essent fecunda en els nostres temps, bo i assumint la frase del salm responsorial: “Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi! Espera en el Senyor!”

Sant Pau, escrivia així als cristians de Filips: “Germans, seguiu el meu exemple i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi”. L’apòstol es posa ell mateix i les comunitats compromeses com exemple d’aquesta descendència d’Abraham, eixamplada a tots els pobles per la fe en Jesucrist. Per aquesta raó, exhortava l’apòstol, hem de superar els valors terrenals i començar a viure els celestials, sabent que la nostra ciutadania és celestial, allà on “el Senyor transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós”.

Aquest cos gloriós del Senyor, mencionat per Pau, és el que els deixebles Pere, Jaume i Joan van experimentar de manera anticipada en l’episodi de la transfiguració de Jesús. L’evangeli de Lluc referia que: “Jesús prengué Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar”. Aquesta vivència de pregària portà els deixebles a experimentar el cos de Jesús transfigurat i gloriós, acompanyat de Moisès i Elies també gloriosos. Tot plegat, un tast de la futura resurrecció de Jesús i de la vida celestial, que l’experiència creient va fer possible d’assaborir de manera anticipada. Diguem-li mística si volem. Una vivència que mereix guardar silenci, tal i com explicava l’evangeli: “Ells guardaren el secret, i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist”.

La Quaresma convida a aturar-nos una mica i dedicar més temps a la pregària i la contemplació: només així enlairarem el nostre esperit a les altures i podrem sentir-nos, ni que sigui uns instants, ciutadans del cel.