NO MOSSEGAR-SE LA LLENGUA

Una de les coses que m’empipa més és que quan estic menjant  de cop i volta, involuntàriament, em mossego la llengua. Mossegar-se la llengua fa molt mal. Hi ha una expressió que diem: “aquest no es mossega la llengua”, és una manera de dir que no calla i diu el que vol dir. En canvi aquell que es mossega la llengua, no d’una manera fortuïta i física sinó voluntària i simbòlica, està callant, no diu el que voldria o hauria de dir. Si et mossegues la llengua no pots parlar. Per tant, té aquest doble sentit, un de literal, que fa mal físicament, i l’altre  simbòlic, és  diu de la persona que s’està mossegant la llengua per no dir el que no vol dir, però té ganes de dir.

Podríem dir que les dues coincideixen amb el que de vegades passa en el nostre món, en el nostre cor, a la nostra vida, que ens mosseguem la llengua i no expressem el dolor, o l’alegria, o el que el nostre cor està demanant perquè no està ben vist, o pot portar problemes. Quantes vegades ens mosseguem la llengua i no parlem de Jesús, perquè no és políticament correcte! Quantes vegades ens mosseguem la llengua, per no dir la veritat, per amagar la veritat. Quantes vegades ens mosseguem la llengua i som poc transparents, sobretot amb els sentiments més profunds de la nostra ànima. L'Església través de la  predicació de Pau, ha evangelitzat tot el món. I ho és perquè l’apòstol sant Pau és algú que no es va mossegar la llengua. En un dels seus textos dirà: “l’amor de Crist ens urgeix”. Sant Pau és el contrari de tot aquell que es mossega la llengua. I això li portà molts problemes, tants que el van dur a la mort. Però no es va mossegar la llengua. Va dir la veritat tal com la pensava.

La conversió de sant Pau va precedida d’un fet que la fonamenta i la possibilita: ell és testimoni directe de la resurrecció. Un testimoni privilegiat perquè pot parlar en primera persona. Llegint aquests textos a un se li posen els pels de punta. Ens parla de la seva experiència. És testimoni de Crist ressuscitat. I també serà apòstol. Perquè ha vist el Senyor es convertirà, i perquè s’ha convertit esdevindrà apòstol. Per tant, el primer que trobem en Pau és el fonament de tot el Nou Testament, ha vist Crist vivent i ressuscitat. I ho és juntament amb altres apòstols.

Com dirà al capítol 15è de Primera Corintis: “i al darrer de tots se m’aparegué a mi”.“I el darrer de tots, com un nascut fora de temps, se m’aparegué a mi”. Pau és l’últim dels testimonis. La seva paraula té una autoritat única. Ens parla directament de la seva pròpia experiència.

I dirà a la carta als Gàlates: “I quan a Déu li semblà bé, em mostrà el seu Fill perquè jo l'anuncies entre els pagans”. I al capítol 9 de la Primera Corintis dirà: “Jo he vist al meu Senyor”. Tota la seva vida es basa en això. Tot el Nou Testament es basa en l’experiència dels dotze i també de sant Pau, que han vist al Senyor vivent, ressuscitat, Senyor de la història i del món. Crist ressuscitat és l’experiència fundant de Pau. I això fa que tot sigui nou. Hi ha quantitat de textos que són d’una gran bellesa, la carta als Filipencs i altres: “Jo volia atrapar al Senyor però ha sigut el Senyor el qui m’ha atrapat a mi”. Sant Pau té la consciència, l’experiència que Crist ressuscitat l’ha atrapat i no el deixa anar. Ha quedat presoner de Crist, dirà ell. I, per tant, dirà: “Ja no soc jo que visc, és Crist que viu amb mi”. I encara una altra afirmació: “Per a mi viure és Crist”. Per tant, sant Pau té l’experiència del trobament amb el Ressuscitat, i això el transforma. El transfigura, el canvia.

I, finalment, el transforma en apòstol, que és el que proclama l'Església, la litúrgia. A través de Pau, Déu va evangelitzar i evangelitza tot el món.

El Senyor ens demana avui que no ens mosseguem la llengua.  No ens mosseguem la llengua, parlem de Crist, parlem de l’experiència profunda de Déu en nosaltres. D’una manera seriosa, pensada, respectuosa, com dirà sant Pere, però clara, humil i contundent, respectant i escoltant tothom, però a la vegada sent lúcids i agraïts de la nostra fe.

Homilia Festa de la Conversió de sant Pau
Fra Jacint Duran
25 de gener de 2024

 

Brillaran com els estels (Diumenge 33)

“Els qui hauran conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels”. Ho deia el llibre de Daniel dels responsables d’Israel, fidels als designis divins i fidels al poble. El mateix deia dels justos, que brillaran com la llum del firmament. La lectura anunciava uns temps de desgràcies que precediran el judici diví final: quan Israel serà salvat en general i els inscrits en el llibre de la vida en particular; quan els morts es desvetllaran per anar al seu destí final, que serà la vida eterna o la reprovació eterna.

Aquesta anuncis escatològics es repeteixen en la recta final de cada any litúrgic, no per posar-nos la por al cos, sinó per recordar-nos el nostre destí final, com ho assenyalava el mateix salmista:  “No abandonareu la meva vida enmig dels morts, ni deixareu caure a la fossa el qui us estima”.

L’evangeli de sant Marc explicava el passatge on Jesús explica els darrers temps als seus deixebles. També parla de desgràcies, com feia el llibre de Daniel, bo i anunciant que després sobrevindrà un terrabastall còsmic amb la vinguda celestial del Fill de l’home, el majestuós jutge escatològic celestial que reunirà tots els seus elegits. Jesús també anunciava que tot això tindria lloc durant aquella generació i ho sentenciava dient: “El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran”. De fet, les seves paraules no han passat, però el cel i la terra tampoc, per això afegia que només el Pare sap quan això s’esdevindrà.

La carta als Hebreus proclamava que Jesús “s'ha assegut per sempre a la dreta de Déu, esperant que Déu faci dels seus enemics l'escambell dels seus peus”. Jesús entronitzat a les altures esdevé el gran mediador amb els humans, sobretot amb els qui creuen en ell i han obtingut el perdó dels pecats, obrint-los un accés més directe a Déu. Aquesta és la confiança dels creients, que permet ultrapassar pors existencials i posar-se confiadament en les mans de Déu; vivint la vida terrenal de manera responsable i compromesa, però amb la mirada existencial posada en les altures per fer realitat l’anhel del salmista: “Al vostre costat delícies per sempre”.

Una mica d’aigua (Diumenge 32)

“Porta'm, si et plau, una mica d'aigua per beure”, era la petició del profeta Elies a una viuda de Sarepta. Veient la seva disponibilitat, Elies aprofita per demanar-li també un tros de pa. Però la resposta que rep és una lamentació, perquè el seu rebost és a punt de tocar fons. Però malgrat l’extrema precarietat, la vídua fa cas del profeta perquè li ha anunciat, en nom de Déu, que el pot de farina i el setrill d’oli no s’extingiran fins que torni a ploure i la contrada doni els seus fruits. El gest de la dona, que és literalment treure’s el pa de la boca per donar-li al profeta, no té preu, perquè tot i l’extrema precarietat, manifesta una confiança total en Déu i en les paraules del profeta. Quan la necessitat ens assetja, hem de reconèixer que és molt difícil reaccionar com aquesta vídua.

La convicció de fe d’aquesta dona la proclamava el salm responsorial quan cantava aquesta estrofa: “El Senyor dona pa als qui tenen fam” i també: “Manté les viudes i els orfes”. Creure això fins a les darreres conseqüències és treure una nota ben altra en l’examen de la fe.

L’evangeli de sant Marc explicava una crítica de Jesús als mestres de la Llei. No perquè fossin dolents, sinó per fer ostentació de la seva autoritat moral i religiosa sobre el poble. “Són els qui seran judicats més rigorosament”, declarava Jesús, que posava com exemple de comportament una viuda pobra que lliurava al tresor del temple el poc que tenia. Ella serà judicada amb benevolència, seria la conclusió malgrat l’evangeli no ho digui.

La carta als Hebreus, referent al judici, deia: “Els homes morim una sola vegada, i després de la mort ve el judici”. L'escrit vol subratllar la importància de fer les coses una vegada i amb convicció, que en el cas de Jesús no va ser oferir-se molts cops, sinó només un i per prendre damunt seu els pecats de tots. Aquesta és la grandesa de Jesús, que amb un gest personal de lliurament complet, ens ha purificat el cor i la consciència, obrint-nos un camí espiritual que ens acosta a Déu sense fer giragonses perquè, com deia la carta: “s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu”. Confiem plenament en aquest emplaçament celestial de Jesucrist, aleshores la mort i el judici ens seran benèvols si hem fet com la viuda de Sarepta i la viuda del temple

No feu cap mal a la terra (Tots Sants 2024)

“No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres, fins que haurem marcat al front els servents del nostre Déu”. Ho escoltàvem en el llibre de l’Apocalipsi, en boca d’un àngel que posava ordre als quatre àngels encarregats de fer mal a la terra i al mar. De fet, el llibre de l’Apocalipsi no ha de servir per argumentar que els aiguats mortals d’aquests dies al País Valencià han estat obra d’aquests àngels, perquè aleshores no haurem entès l’Apocalipsi ni el seu missatge, que no és de malaurança sinó de benaurança. Els quatre àngels expressen que Déu domina cel, terra i mar, i que els seus designis són de marcar el front de tots els creients: la multitud que constitueix les dotze tribus d’Israel i la multitud incomptable de nous creients d’arreu. El missatge a extreure d’aquesta escena és que la nostra lloança ha d’eixamplar aquest cercle creient a tothom. Aleshores, es compliran els designis divins, que són aplegar cel i terra al voltant de Jesucrist per lloar-lo eternament.

De fet, els creients no hem de tenir por als designis divins, que no són de condemna, sinó de salvació. Per trencar aquesta mala visió, la carta de sant Joan parlava de Déu com a pare i dels creients com a fills i filles: “Mireu quina prova d'amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som”. Sentint-nos fills i filles, viurem la nostra vida terrenal amb esperança, sabent que tot acabarà bé i a prop seu: “Sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és”.

En el discurs de les benaurances de l’evangeli de Mateu, Jesús concreta i resumeix de manera brillant els designis divins sobre tots els humans. Només al final fa referència directa als deixebles: “Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies”. Ser deixeble de Jesús implica assumir un plus d’incomprensions i fins i tot de persecucions, com la història s’encarrega tan sovint de manifestar. Però Jesús no deixa de considerar-los feliços. Més encara, els diu: “Alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel”.

Com a creients en Jesucrist no hem de buscar excessives recompenses terrenals, només les justes, perquè les veritables recompenses són les celestials. Allí hi ha tots els sants que aclamen Déu nit i dia. Allí volem afegir-nos-hi amb els nostres difunts, que ens han precedit en el camí de la fe.