La mà del Senyor (Diumenge 14)

“La mà del Senyor es farà conèixer als seus servents.” Era la conclusió del profeta Isaïes en els seus oracles de restauració de Jerusalem. La ciutat havia estat devastada pels babilonis i els seus habitants morts, deportats o fugits. L’anunci de retornar a la ciutat en un futur proper ha d’alegrar el present dels supervivents i de tot el poble d’Israel. Tots participaran del consol diví, expressat amb entranyables termes femenins: “Els teus nodrissons seran portats al braç i amanyagats sobre els genolls. Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats.”

Sant Pau escrivia als cristians de la regió de Galàcia que el seu únic mèrit era procurar que la creu de Jesucrist regís totes les circumstàncies de la seva vida: “En ella [la creu] és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món.” L’apòstol parla d’una nova manera de ser i de fer que té la creu com a fonamentació i com a motivació, que l’impulsa a viure de manera diferent. Per això insisteix que no l’amoïnin, perquè ell vol portar la creu impresa en tot el seu ésser: “Que ningú no m'amoïni, perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús.”

L’evangeli de sant Lluc explicava la tramesa de Jesús de setanta-dos deixebles a anunciar la Bona Nova. Jesús els omple d’instruccions perquè el fons i la forma han d’anar en consonància. Entre altres coses, els diu: “Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa.” Amb aquestes i altres instruccions els deixebles aconsegueixen neutralitzar fins i tot els dimonis: “Els setanta-dos tornaren tots contents i deien: «Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del vostre nom»”. La sorpresa i alegria dels deixebles en compartir aquesta experiència manifesta els efectes positius de proclamar el nom de Jesucrist. Això ens ha de donar confiança i convicció en continuar proclamant-la, sabedors del bé que fem al nostre món.

La comunitat pregava Déu per ell (Solemnitat de sant Pere i sant Pau)

“La comunitat pregava Déu per ell sense parar”. Ho explicava els Fets dels Apòstols respecte Pere, empresonat per Herodes després d’haver fet matar Jaume, el germà de Joan i primer apòstol martirizat. La persecució contra els seguidors de Jesús s’explicava a l’inici de la lectura: “Herodes detingué alguns de l'Església per fer-los mal”. És el mateix mal que fa pocs dies un extremista provocava en una església greco-ortodoxa de Damasc en plena celebració, assassinant una vintena de fidels i deixant-ne molts d’altres de ferits. Terrible! Però enmig de les dificultats, la comunitat persevera en la pregària pel germà empresonat i apareix la intervenció divina: un àngel allibera Pere de la presó, per sorpresa de tothom, inclòs el mateix apòstol, que exclamava: “Ara veig que el Senyor ha enviat de debò el seu àngel i m'ha alliberat”.

Sant Pau, escriu al seu col·laborador Timoteu compartint la mateixa experiència que Pere, que enmig de les dificultats la presència divina serà sempre efectiva: “Déu m'ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial.” De fet, aquesta confiança en Déu a prova de bomba és la que diferència aquests referents de la fe com Pere i Pau, que avui commemorem, de la resta de creients. Com més confies, més suport diví, seria la conclusió. Fàcil de dir, però més complicat de portar-ho a terme.

L’evangeli de sant Mateu explicava l’episodi de la confessió de fe de Pere i la confirmació de Jesús que ell serà el referent principal de la seva Església. L’episodi té lloc al nord de la Galilea, a Cesarea de Felip, un indret  transfronterer que connectava amb Damasc i les rutes caravaneres d’orient i occident. La geografia de l’episodi no és anecdòtica ni accidental, sinó que anticipa la projecció vers orient i occident que Jesús és “el Messies, el Fill de Déu viu”. Així mateix, tindrà lloc la difusió organitzada de l’Església amb el referent de Pere i els altres apòstols. La confirmació de Jesús a Pere és a tall individual, però sempre ha estat assumida de manera sinodal, com s’ha posat de moda de dir avui en cercles eclesials, i que conté un encàrrec final: “tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”. Lligar i deslligar, fer i desfer és una gran responsabilitat que empeny a anar més enllà de jugar tòpicament a bons i dolents. La responsabilitat petrina i eclesial és lligar tots els humans amb Déu a través de Jesucrist.

Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi (Corpus 2025)

“Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi”. Aquestes són les ofrenes que Melquisedec presentà a Abram com a sacerdot de l’Altíssim i també beneïnt-lo en reconeixença de la seva dignitat. Melquisedec és un personatge enigmàtic, citat en tota la Bíblia només en aquests versets del Gènesi, en la frase d’un salm dedicada al Messies: “Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec” (Sl 110,4), però és en la carta als Hebreus del Nou Testament que es cita onze vegades: se li dedica tot un capítol amb constants paral·lelismes amb la figura de Jesús com a sacerdot etern a les altures. La comunitat de Qumran, al costat del Mar Mort, també li dedica un tractat on Melquisedec assumeix el rol d’àngel escatològic celestial. La tradició jueva i la tradició cristiana coincideixen en considerar-lo un mediador privilegiat entre Déu i els fidels, però la tradició cristiana el presenta com el predecessor religiós de Jesucrist, el mediador més excel·lent, per la seva condició divina i per la grandesa de la seva ofrena, que no és pa i vi, sinó ell mateix.

Això és el que recullen les paraules que sant Pau ens ha tramés en la Carta als corintis i que va rebre dels mateixos deixebles de Jesús: “Això és el meu cos, ofert per vosaltres”. El memorial del pa, junt amb el memorial del vi, refereixen directament el cos i la sang de Jesús, és a dir, la seva persona, que s’ha ofert per a nosaltres. Fer memòria d’aquest gest és el nostre principal signe d’identitat. Per aquesta raó Jesús afegia: “Feu això per celebrar el meu memorial”. Quan celebrem el memorial del Senyor, és a dir, l’eucaristia, anunciem “la mort del Senyor fins que torni”. Per tant, l’eucaristia commemora un fet passat, que actualitzem en el moment present i que anticipa un futur sense mediacions perquè veurem Déu d’a prop.

El mateix missatge ens oferia l’evangeli de sant Lluc en l’episodi de la multiplicació dels pans i dels peixos, quan Jesús diu als seus deixebles: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Dient això, Jesús responsabilitzava els seus deixebles, els quals bo i reconeixent les seves limitacions, l’obeeixen i col·laboren en la distribució perquè arribi a tothom el prodigi obrat per Jesús: “Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres”. Aquesta continua sent la responsabilitat de tothom qui se sent deixeble de Jesús, amb ministeris eclesials o sense: la de fer arribar a tothom el pa i el vi com a memorial del cos de Jesús. Perquè continua havent-hi gana de Déu.