Sectarismes (Diumenge 26)

“Senyor meu, prohibiu-los-ho!” diu Josuè a Moisès. Eldad i Medad, dos ancians que no s’havien congregat amb els altres seixanta-vuit, també reben l’esperit profètic que s’havia distribuït davant del tabernacle. L’exclusivisme i la curtedat de mires de Josuè són esbandits per la resposta oberta i entusiasta de Moisès: “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia”.

Una escena semblant es repeteix a l’evangeli. L’exclusivisme i la curtedat de mires dels deixebles s’adreça a un que expulsa dimonis en nom de Jesús: “Li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui venen amb nosaltres”.  Jesús, en la mateixa línia que Moisès, respon: “Deixeu-lo fer!... Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”.

 El missatge d’ambdues lectures és clar: l’Esperit de Déu -l’Esperit de Jesús- és obert, integrador i aglutinant. L’esperit dels humans, contràriament, tendeix a parcel·lar, a incloure, i a excloure. La conclusió seria que hem d’aprendre a sumar, enlloc d’entossudir-nos a restar i a dividir. I això serveix no sols a nivell religiós, sinó a tots els nivells.

Però aquest missatge religiós tan conciliador ha de ser llegit, viscut i proclamat amb intel·ligència, i no portant innocentment el lliri a la mà, perquè pot ser utilitzat, i de fet ho és, en contra. Fixem-nos que el nostre discurs religiós ha esdevingut tant respectuós, tan cordial, tan comprensiu amb els qui se senten poc o gens creients, que ens hem quedat sense arguments consistents i convincents per proclamar la nostra creença. Amb tota la bona intenció del món hem amorosit tant la nostra fe que, ara, ni nosaltres mateixos la valorem com hauríem.

Ens hem passat aquestes darreres dècades predicant que l’important era ser bona persona, que per ser bon cristià no era imprescindible ser d’Església, ni anar a missa els diumenges. Ho hem predicat tan convençuts que hem aconseguit que es relativitzi l’Església, que es relativitzi l’eucaristia dominical, que es relativitzi ser cristià, que  es relativitzi ser capellà, o frare o monja, que es relativitzi casar-se per l’Església, que es relativitzi el bateig dels fills, que es relativitzi tot allò que dóna forma i expressió a la vida cristiana. Cert que tot això complementa la vida de fe, però no és superficial. Cert que tot això no és l’essencial, però ens és necessari.

 

És cert que fa cinquanta, quaranta, trenta anys calia fer aquest discurs perquè la realitat social, política i eclesial ens ho demanava, però avui dia ja no serveix, perquè la societat ja no és la mateixa.  Avui dia, qui tendeix a restar i a dividir és el pensament laic, que ens governa amb un discurs integrador que és fals.

La intolerància i la curtedat de mires de Josuè i dels deixebles no és un pecat exclusiu de l’àmbit religiós, també ho és de la nostra societat actual que es reivindica com a laica, plural i integradora de la diversitat, però que dilueix i bandeja amb convençuda subtilitat tot el que fa olor a religiós.

Siguem crítics, com Moisès i Jesús, amb els sectarismes religiosos, però també siguem crítics amb els sectarismes laics, per perfectes i oberts que ens diguin que són.