dijous, 13 de setembre de 2012

Jesús contra la memòria?


Els antics atribuïen a l’ànima humana tres facultats: memòria, intel·ligència i voluntat. Com totes les maneres d’explicar la complexitat de la nostra interioritat, aquesta divisió té les seves mancances, però també la seva saviesa. La memòria ve a ser una mena de gran dipòsit, on hi entraria no tan sols els records conscients, sinó tot el món del que avui en diríem l’inconscient, fins i tot, si voleu, aquesta memòria de les nostres cèl·lules que és el codi genètic. La intel·ligència és un mecanisme: prenent com a base allò que hi ha en la memòria, i obeint les lleis de la raó, interpreta el que rebem del món extern, bo i fent visions de detall i de conjunt, qüestionant el passat i mirant de preveure el futur. Finalment, la voluntat és el motor que ho posa en marxa tot. S’alimenta del combustible del desig (educat i treballat per la intel·ligència i la memòria) i s’acciona amb el botó de la llibertat.
La història d’Occident es podria llegir (fent una simplificació, òbviament) com un progressiu anar desqualificant cada una d’aquestes facultats. Enfront d’un món medieval marcat sobretot per la tradició, és a dir, per la memòria, el Renaixement primer i la Il·lustració després es van entendre a si mateixos com una recuperació de la raó, és a dir, de la intel·ligència. El segle XX sembla haver-nos demostrat cap a on va una intel·ligència sense memòria, una raó sola sense més referents: en una demostració paorosa de creativitat, els humans hem estat capaços d’exterminar persones en massa en els camps de concentració, llançar bombes atòmiques sobre ciutats i asfixiar els nostres proïsmes amb serveis d’espionatge i de repressió d’una eficàcia mai vista abans. Desenganyats, doncs, de la intel·ligència, el nostre món actual sembla voler anar directament a la voluntat, i el discurs ideològic ha cedit tot el terreny al discurs publicitari, que cerca de provocar accions excitant directament el desig que, desproveït de l’educació que li podrien donar la memòria i la intel·ligència, es va fent cada vegada més primari i compulsiu.
Llegint l’evangeli d’aquest diumenge (Mc 7, 1-8.14-15. 21-23), ens podria semblar que Jesús va de modern. Enfront dels fariseus, absurdament agafats a la tradició, ell representaria la raó, la intel·ligència, que posa les coses en el seu lloc i relativitza allò que oprimeix l’home no deixant-lo ser ell mateix. Però em sembla que, fent aquesta lectura, ens equivocaríem de mig a mig. Jesús no és modern. Tampoc no és antic. No ens toca a nosaltres jutjar-lo i etiquetar-lo segons les nostres categories, sinó que és Ell el qui ens jutja a nosaltres i té dret a qüestionar-nos.
De què parla, doncs, Jesús? Ell no contradiu els fariseus només perquè estan agafats a la tradició, sinó perquè no jerarquitzen aquesta tradició de la manera adequada. Ell no els contradiu apel·lant a la raó, sinó a una tradició, una memòria, més fonda, més essencial, la dels manaments que vénen de Déu mateix. Jesús en aquest evangeli ens demana que estiguem atents a la nostra interioritat, ja que és d’ella, d’allò que anem mastegant i rumiant en els nostres pensaments, que brollen les nostres accions. I això vol dir que la nostra intel·ligència haurà de cercar sempre en la memòria el rastre d’allò que ve de Déu, per tal de rumiar-ho, fer-ho nostre, i que la nostra voluntat també encari la nostra vida cap a Ell.
Jesús no es dedica a oposar entre elles les nostres facultats. Jesús vol que Déu estigui al centre de la nostra vida, com ho va estar en la seva. D’allò que treballarem en els nostres pensaments, en sortirà una vida contaminada, com diu l’evangeli avui, o bé la realització de la benaurança que diu: Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu
(Homilia en el diumenge XXII durant l'any, 2 de setembre de 2012)