dijous, 6 de setembre de 2012

La guineu (Des del Montnegre 23)

Seiem sota el porxo, en el banc de fusta més proper a l’entrada de la rectoria. És de nit però la lluna plena de setembre, amb escassos núvols que la molestin, exerceix la seva lluminositat ressaltant les suaus carenes del Montnegre i les siluetes dels arbres propers. Amb els fanals del recinte oberts, s’origina un bell contrast d’ombres amb llums naturals i artificials.
Badant de tot plegat, una guineu travessa davant nostre, fregant el pedrís. No ens hem adonat que ha baixat sigil·losament per les escales aprofitant l’ombra de la paret del cementiri. Ella tampoc ens ha vist, tapats rere un pilar del porxo.
Atònits, no hem tingut temps d’espantar-nos mentre admirem la seva lleugeresa que, en un instant, s’ha desplaçat fins a l’olivera i el fanal. Observem el to grisós del pelatge i la franja blanca que li adorna la cua, llarga, gruixuda i molsuda.
Tsst!- exclamem per atraure l’atenció i allargassar una proximitat tant inaudita amb una guineu. Ella, aturant-se amb desimboltura, gira el cap i ens contempla impassible, sense moure’s, sense fugir, a l’expectativa.
No se’ns acut res més que picar de peus a terra fent una altra exclamació, provocant la seva fugida immediata en direcció al camí i desapareixent quasi a l’instant.
Seria la guineu del petit príncep?- ens preguntem de seguida, però la nostra brusquedat ens deixa amb l’interrogant. Qui sap si el fet d’ignorar-nos sense fer lligams haurà provocat la nostra desafortunada reacció.