dissabte, 15 de setembre de 2012

La religió del cos


Algun filòsof del s. XIX (no recordo quin) va dir que el cristianisme era el platonisme per al poble. El platonisme, com recordareu, divideix la realitat en dos nivells: un món d’idees universals, espiritual, i un món físic, imperfecte, inferior, que reflecteix aquestes idees. L’ésser humà, gràcies al coneixement, ha d’anar ascendint gradualment del món físic al món intel·lectual, que és el que realment val. És una filosofia intel·ligent: qualsevol científic creu que hi ha unes lleis universals, bàsicament matemàtiques, abstractes, que es compleixen fil per randa en la realitat física, i que, en bona part, avancem en la comprensió a mesura que avancem en l’abstracció.
La fe cristiana, per a molts, sembla que comparteix amb el platonisme aquesta mena de prioritat de les coses espirituals. La insistència en el valor de la pregària, la recomanació del dejuni, la temprança i la castedat amb tots els seus nivells de realització, la preeminència donada a un Déu al qual cal estimar sobre totes les coses, semblarien apuntar cap aquí. I això topa amb el pensament de la nostra època, que s’entén ella mateixa en part com un moment de revalorització del cos (i si no mireu quantes propagandes es dediquen a productes de bellesa i a menjars).
Personalment crec que aquesta versió del cristianisme està esbiaixada. De fet, el dejuni o la castedat són bàsicament activitats del cos. Sant Pau dirà que el nostre cos és temple de l’Esperit Sant. La fe cristiana, contra el que se sol dir, dóna un gran valor al cos, li reconeix una gran dignitat i promociona en ell capacitats, com la de l’autodomini o la contenció, molt menystingudes avui.
Parlo del cos perquè l’evangeli d’avui sembla posar molt especialment l’accent en aquesta dimensió tan física. Jesús a vegades cura només amb la paraula, o fins i tot a distància. En aquest evangeli (Mc 7, 31-37), però, fa tota una mena de ritual que inclou escopir, tocar i sospirar. Ens posa davant dels ulls d’una manera impactant la gran veritat de la nostra fe: que Déu ha vingut en un cos com el nostre, que ha caminat per la nostra terra, que ha volgut poder ser tocat, escoltat, vist. Que ha buscat d’entrar en relació amb nosaltres a través del nostre cos.
El cristianisme serà sempre, doncs, una fe que valora la nostra part física. Encara ara, creiem que Déu es relaciona amb nosaltres a través dels sagraments, que inclouen sempre aquesta dimensió, sigui a través de l’aigua, de l’oli, de la imposició de mans, o de la relació conjugal. Especialment en l’eucaristia, la fe de l’Església, mirant de definir allò que celebrem, arriba a dir que el pa que consagrem, malgrat que conserva totes les propietats del pa, ja no ho és pròpiament, sinó que és Jesucrist mateix, que continua volent entra en relació amb nosaltres essent vist, tocat, fins i tot menjat.
Això val també a l’hora de parlar de la vida cristiana. Enfront de l’amor platònic, que consisteix en admirar, més enllà de les coses i de les persones, el Bé i la Bellesa que reflecteixen, Déu, a l’evangeli, ens demana que l’estimem amb el cos, donant menjar a qui té gana, vestint el despullat, acollint el foraster. Sense negar aquesta dimensió vertcal de l’amor, que s’adreça ja no a una idea abstracta, sinó a Déu, podríem definir l’amor en clau cristiana bàsicament com un cansar-se per algú, gastar les pròpies energies en benefici d’un altre, ja sigui actuant, ja sigui patint. Tant pel que ve d’Ell a través dels sagraments, com pel que li responem a través de les nostres accions, doncs, la nostra relació amb Déu té sempre com a lloc privilegiat el nostre cos, que troba així la seva autèntica dignitat.
(Homilia del diumenge XXIII durant l'any, 9 de setembre de 2012)