diumenge, 16 de setembre de 2012

I TU, QUI DIUS QUE SÓC?


Diumenge XXIV, 16 de setembre de 2012
Is 50, 5-9a/Sl 114/Jm 2, 14-18/Mc 8, 27-35

Jo tenia un company a la feina que es declarava obertament ateu. Era una persona que ho qüestionava tot, especialment si tenia a veure amb la fe i amb el cristianisme en concret. Tot i que hi havia algun moment en què era per escanyar-lo (carinyosament parlant), perquè et feia sentir com un ésser supersticiós i crèdul i això ja sabeu que sol incomodar, havíem tingut alguna conversa força interessant i hi havia bona entesa.

Un dia, com no podia ser d’altra manera, la conversa va anar sobre Jesús, sobre la historicitat de la seva persona. La conversa va anar derivant a com podíem tenir la certesa de l’existència històrica de Jesús i que no fos una invenció de l’Església (dels cures, com es diu popularment). I a mi em va donar per dir-li que bé que crèiem amb la historicitat de Sòcrates, quan d’aquest home no tenim més que les referències escrites per un altre home, Plató, doncs Sòcrates no va escriure res, com Jesús mateix no ho va fer.

Arribats en aquest punt, encara recordo la seva reacció com si fos ara mateix, em va dir: És cert, PERÒ SÒCRATES NO M’EXIGEIX CANVIAR DE VIDA. No sé si era del tot conscient o no, del que havia dit, però havia dit una gran veritat i, de retruc, una confessió de fe en Jesús per via negativa: el problema del meu company era que CREURE EN JESÚS LI EXIGIA CANVIAR DE VIDA. Una altra pregunta és: Qui altre, fora de Jesús, ens pot exigir un canvi d’aquesta mena?

M’ha vingut a la ment aquesta experiència amb el meu company de feina quan he llegit les lectures de la missa d’avui. I encara he fet més, he volgut anar al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (edició de 1995) i he buscat la paraula MESSIES per a veure què en deia. Ha estat una troballa reveladora, diu així la definició del diccionari: Messies. Personatge providencial que ha de posar fi a l’ordre present, imperfecte i dissortat, per instaurar un ordre de justícia i felicitat.

On vull anar a parar? Recordem l’Evangeli que acabem d’escoltar. Hi ha una pregunta punyent de Jesús als seus deixebles, després de demanar-los qui diuen la gent que és ell, la pregunta de Jesús fa així: I vosaltres, ¿qui dieu que sóc? I la resposta profundament meditada a aquesta pregunta no ens deixarà creuats de mans. De fet, ens complicarà la vida. De fet, com intuïa el meu company de feina, comportarà un canvi radical de la nostra vida a mesura que la pregunta vagi ressonant en el fons del nostre cor, l’anem acollint i l’anem prenent seriosament com una pregunta feta al més pregon de nosaltres mateixos. I TU, QUI DIUS QUE SÓC?

Pere, que en tantes preguntes, en tantes reaccions, sembla el nostre germà bessó, diu: Vós sou el Messies. I, com diuen, es queda tan ample! Però què entenia Pere per Messies ho veiem amb la seva reacció quan Jesús, en la intimitat, els explica què li passarà, quan els anuncia la seva Passió: Pere, pensant fer-li un favor, es posà a contradir-lo.
Pere pensava en un messies com el de la definició del nostre diccionari: un personatge providencial que ha de posar fi a l’ordre present, imperfecte i dissortat, per instaurar un ordre de justícia i felicitat... o sigui, en llenguatge planer, algú que ens tregui les castanyes del foc, que ens faci la vida fàcil i sense problemes, que ens allunyi el màxim possible els nostres maldecaps, els nostres enemics i, envoltats de coixins, ens porti al cel. Perdoneu-me la caricatura, però mireu si és natural que pensem això quan estem parlant d’una definició de diccionari d’ús corrent en la nostra llengua com la que acabo de llegir.

Però Jesús ens recorda quin tipus de messies està cridat a ser i això concorda molt amb el text d’Isaïes que hem escoltat al principi: He parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. Però malgrat tot això: Tinc al meu costat el jutge que em declara innocent.

El camí de Jesús és el camí de la Creu, no un camí de flors i violes. El messianisme de Jesús passa per la Creu, per posar-se al cantó de la justícia quan aquesta assenyala amb el dit els injustos i mesquins; passa per donar la vida, per entomar els cops, per mostrar a tothom que l’innocent pot ser aclaparat, pot ser anorreat, però que aquest mai no perdrà la dignitat d’ésser humà, de ser fill estimat per Déu. Que els cristians podrem ser perseguits i deixats de banda, que podrem patir i emmalaltir com qualsevol altre, però que Déu ja ens ha declarat fills seus, està de part nostra, no per justificar els nostres pecats, sinó per aixecar-nos i fer-nos caminar de nou; i que Déu fa camí amb nosaltres a través de les proves i els sofriments que podem passar, com també ho fa enmig de les benediccions i les alegries que rebem.

Avui, en aquesta Eucaristia, quan celebrem la passió, mort i resurrecció de Jesús, recordem també que amb Ell també som ressuscitats, amb Ell podem alçar el nostre rostre i tirar endavant, perquè com diu Isaïes: Déu, el Senyor, em defensa: qui em podrà condemnar?