Harmonia

A vegades, llibres que en un moment donat se’ns queien de les mans de cop i volta ens atrauen i els llegim amb gust i profit. M’està passant això últimament amb les Analectes de Confuci, el savi del s. VI a.C. que va marcar profundament la cultura xinesa. El descobreixo un home d’un profund sentit ètic i pràctic. M’ha cridat l’atenció la importància que dóna Confuci en el seu pensament a la virtut de la lleialtat i al ritual. La lleialtat és l’actitud que ha de tenir una persona respecte dels seus superiors, ja siguin els pares i avantpassats, ja sigui el governant del propi territori. La societat, per a Confuci, és una escala de lleialtat en la qual la mirada sempre va cap a dalt. Això no vol dir que el qui està a dalt de tot pugui permetre’s de ser arbitrari. També ell ha de ser lleial a Déu i a l’harmonia que ha de regnar en totes les coses. Per això és important el ritual, que Confuci entén no sols en el pla religiós, sinó també en el de la cortesia entre les persones i el que anomenaríem protocol. En algun lloc, que no he sabut tornar a localitzar per citar-lo més exactament, presenta el governant ideal com aquell que no necessita imposar-se, sinó que governa a través del ritual, és a dir, de l’exemple i l’observança de l’harmonia del món.

Llegint l’evangeli d’avui (Mc 9, 30-37), em sembla que Jesús no tindria per què estar en desacord amb aquesta visió de Confuci, però hi introduiria un canvi: ho posaria cap per avall. Si volem trobar l’harmonia profunda de les coses, si volem ser fidels al pensament de Déu, la nostra mirada no haurà d’anar cap amunt, sinó cap avall. És el que fa veure Jesús als seus deixebles, preocupats ja en repartir-se els càrrecs per quan ell ja no hi sigui: Qui acull un d’aquests infants en nom meu, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat, Déu. Aquí és l’infant, en altres llocs serà el pobre, com quan diu: Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu (Mt 25, 40). Déu s’amaga en el petit, en el pobre, fins i tot en el pecador.

El pobre Confuci, segons sembla, es va endur una certa decepció. Com Plató dos-cents anys després, emprendrà un viatge buscant el senyor que sintonitzi amb el seu pensament i l’apliqui. Però no el trobarà. Tant els de dalt com els de baix, solem funcionar més per por que no pas per lleialtat, i acabem a garrotades. Jesús no aspirarà a influir des de dalt. Ell convida a prendre una perspectiva diferent: Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots. És tota la vida de la persona, i no sols la mirada, la que ha d’anar cap avall. Posar en el centre el pobre i el petit implica viure d’una altra manera, ser servidor, dirigir a ells la nostra lleialtat.

Jesús també creia en els rituals. Com a testament, record i actualització d’aquesta seva visió del món, ens ha deixat l’eucaristia. Quan ens reunim al voltant del seu cos entregat i la seva sang vessada i els donem l’honor i l’adoració que es deuen a Déu, reconeixem en la seva Creu l’autèntica harmonia del món; situem aquest Déu crucificat, fet servidor, pobre i petit, al centre de la nostra existència, donant sentit al món sencer; reconeixem que només per la comunió amb Ell i el seu Evangeli, en l’abandó confiat del resultat de les nostres obres a les mans del Pare, arribem a atènyer allò que és etern.

(Homilia en el diumenge XXV durant l'any, 23 de setembre de 2012)