diumenge, 23 de setembre de 2012

Importants (Diumenge 25)



Què discutíeu pel camí?”, preguntà Jesús als deixebles. Ells van callar, imaginem que avergonyits, car després de l’anunci de la mort del seu mestre debatien sobre qui ocuparia el seu lloc.
 
Podem qualificar de deplorable la conversa mig amagada dels deixebles sobre qui seria el més important. També són deplorables les discussions, les pugnes i les desqualificacions sobre qui ocuparà un nou càrrec en una empresa, en l’administració (municipal, nacional o estatal), en un club esportiu, en una universitat, en un partit polític, en una entitat cultural de prestigi, i àdhuc en l’àmbit eclesial.

La cobejança, la cobdícia, l’enveja, o també la presumpció -individuals o d’un col·lectiu- ens neutralitzen la sensibilitat, la intel·ligència i la fe, endinsant-nos per camins que ens portaran indefectiblement al rebuig, a la desunió, i fins i tot, a l’enfrontament. L’altre i els altres deixaran de ser germans, companys, amics, veïns o compatriotes per esdevenir contrincants.

En  l’evangeli Jesús no moralitza ni recrimina aquest malaurat instint humà; el recondueix sàviament en positiu: “Qui vulgui ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. Ser servidor dels altres és, segons l’evangeli, l’única manera de positivitzar els afanys desmesurats e irreflexius d’ocupar llocs importants per seure a la poltrona. Assumir la rellevància pública com un compromís sense reserves al servei dels altres  neutralitza la gran temptació d’aprofitar-se del càrrec en benefici propi. Ser servidor és el veritable sentit d’ocupar llocs destacats que contribueixen a la bona marxa de la societat i de l’Església.

Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom m’acull a mi”, diu el Senyor. Per a un seguidor de Jesús, la cura delicada dels qui no compten té un valor afegit: en ells trobem la persona de Crist. Tot un misteri a descobrir, tota una joia indescriptible a experimentar, molt més gran que el plaer de sentir-se adulat i reconegut ocupant càrrecs importants.