dissabte, 8 de setembre de 2012

CERCANT EL CENTRE

Laberint de la Catedral de Chartres
Dimecres, 5 de setembre de 2012
1 Co 3, 1-9/Sl 32/Lc 4, 38-44

Antigament els textos no s’escrivien com avui ho fem que, per ajudar-nos amb la lectura, posem comes, punts i comes, punts i seguit, punts i apart, dos punts per introduir una cita, negretes per destacar quelcom, etc... no, antigament se solia escriure amb majúscules i tot seguit. Quan un coneix això pot entendre fàcilment el problema en les traduccions, per exemple, de la Bíblia, especialment del Nou Testament. Perquè la dificultat és saber por on tallar la paraula, per no canviar-la tot canviant així el sentit del que hi ha escrit.

Com ho solucionaven els antics? De moltes maneres. Una d’elles era fer-ho per mitjà del que tècnicament s’anomenen “inclusions”. Les “inclusions” són frases o idees que es repeteixen i que posades al començament i al final d’un text concret l’emmarquen, d’aquesta manera ens diuen: Ep, atura’t, que el que estàs llegint és important!! Perquè quan l’autor ha fet això ha distribuït el que vol dir-nos en forma concèntrica, de manera que el que importa es troba al centre del relat i queda fixat, assenyalat, per les inclusions que hi ha posat.

Perdoneu-me aquesta digressió literària per explicar-vos ara que les lectures d’avui m’han suggerit aquesta manera d’organitzar el text que tenien els antics per a fer-nos anar al centre, a allò que és important.

Als extrems trobarem les inclusions, allò que fa de marc al text principal i que avui em sembla que serien la referència a la gran tendència nostra a veure les coses no amb les ulls de Déu, sinó amb els nostres.

Ho trobem en la primera lectura, amb Pau, quan retreu als corintis les seves mires massa humanes, produïdes per gelosies i discòrdies, per la desunió que s’estava donant dins la comunitat quan uns es reconeixien seguidors d’Apol·ló i d’altres, seguidors de Pau.

Ho trobem també en l’evangeli d’avui amb la gent de Cafarnaüm que volien retenir (Jesús) perquè no se n’anés. La gent havia vist com Jesús feia guaricions i ara el volien per ells sols. Novament apareix l’egoisme tan natural en nosaltres de trobar-nos bé i que el bé no se’ns escapi, de voler-lo controlar.

Vénen després els texts que apunten al que és necessari tenir en compte, a la idea principal. Pau ho expressa als corintis posant en el correcte punt de mira el ministeri del seu company Apol·ló i el seu, diu: Aquí no compten per a res ni el qui planta ni el qui rega, sinó DÉU que us fa créixer. Vosaltres sou el SEU conreu, l’edifici construït PER ELL. Res de concentrar-se excessivament o de sobrevalorar el treball d’uns homes, per molt apòstols que siguin, que avui hi són i demà Déu dirà. Valorar i concentrar-se en qui veritablement fa la feina: DÉU.

L’Evangeli també ho suggereix amb un altre text: Quan s’hagué post el sol, tots els qui tenien malalts de diverses malalties, els portaven. JESÚS imposava les mans a cadascun i els curava.

A què apunta tot això que diem, quin és el centre? Ho suggereix el salm que hem recitat aquesta nit: Feliç l’home que té el Senyor per DÉU / Feliç el poble que ELL s’ha escollit per heretat.

AQUEST ÉS EL CENTRE: DÉU I NINGÚ MÉS QUE DÉU!

És tenir el Senyor per DÉU (font del nostre sentit, font de la nostra vida, focus de les nostres mirades...); saber-se escollits, profundament estimats per ELL, és el que ens fa feliços individualment i comunitàriament. El que ens impulsa a anar endavant malgrat les dificultats veritables o les que el nostre cap ha inventat i el que ens porta a celebrar l’Eucaristia com a Poble de Déu.

Avui també som aquí, havent-se ja post el sol, i en les tenebres de la nit que ja van embolcallant-ho tot, convidant-nos a deixar les nostres preocupacions i feines per acabar el dia i anar al descans que repararà les nostres forces, apareix una Llum, aquesta Eucaristia, on som nosaltres els malalts que venim a ser tocats per Jesús, a ser guarits per Ell. Sabem que, com passà aleshores a Cafarnaüm, també avui ho farà amb tothom, sense excepcions.