diumenge, 9 de setembre de 2012

COMPROMESOS



Diumenge XXIII, 9 de setembre de 2012
Is 35, 4-7a/Sl 145/Jm 2, 1-5/Mc 7, 31-37


Si avui hagués de pensar en un denominador comú a les lectures d’aquest Diumenge, penso que la paraula escaient seria COMPROMÍS.

El primer compromís el trobem a la lectura del profeta Isaïes. És un compromís seriós de Déu vers el seu poble i, de retruc, no sols vers el seu poble sinó vers tota la humanitat, creació seva.

Diu el profeta: És ell mateix qui us ve a salvar. El profeta només fa d’herald d’Algú que es compromet, tard o d’hora, a entrar dins la nostra història per canviar-la, per transfigurar-la. I les imatges que empra el profeta són molt vives: es desclouran els ulls dels cecs, s’obriran les orelles dels sords, els coixos saltaran com cérvols, els muts cridaran... i fins el paisatge canviarà naixent torrents en el desert, convertint terres xardoroses en estanys...

Trobem un altre tipus de compromís. En sentit negatiu trobem a la carta de Jaume el següent: Vosaltres que creieu en Jesucrist, el nostre Senyor gloriós, no heu de comprometre la vostra fe amb diferències entre les persones.

Posem en entredit el que creiem, posem en un bon compromís la nostra fe, si aquesta queda reduïda a una espiritualitat desencarnada, de pràctiques externes (quan no tenim por de fer-les), de paraules buides...

Jaume compromet la seva comunitat a ser cristians no sols de paraula, no sols d’una observança externa, sinó compromesos amb tot allò que significa ser seguidors del Crist. No es pot ser cristià i fer diferències entre les persones, catalogar-los en aquests són els meus, aquests són els de fora, aquests són el bons, aquests són els dolents. I encara que això fos possible de fer Jaume ens recorda que cal estimar com Déu estima... Jesús ja recordava que és el Pare qui es compromet a fer ploure sobre bons i dolents, qui estima fins i tot els enemics. És Déu mateix el primer compromès a no fer diferències entres les persones.

L’Evangelista, per altra banda, amb el miracle de Jesús, ens remet a la lectura d’Isaïes que hem escoltat al principi i, com de passada, ens recorda que Jesús és aquest Déu que Ell mateix s’ha apropat a la nostra història, a la nostra vida, per deslligar en nosaltres tot allò que ens oprimeix.

No ho recordareu perquè éreu petits quan us ho van fer, però si heu estat en algun bateig recentment potser ho podreu recordar. Dins del ritual del baptisme hi ha un moment (que el ritual preveu com a optatiu, però que jo miro de fer-lo sempre) on es diu aquesta pregària, tot tocant les oïdes i els llavis de l’infant que ha estat batejat: Que Jesús et concedeixi de poder escoltar aviat la seva Paraula i professar la fe, a lloança i glòria de Déu Pare.

Aquestes paraules recorden justament aquest acte alliberador, aquest miracle fet per Jesús que avui hem escoltat en l’Evangeli. Jo sempre faig aquesta pregària perquè m’agrada recordar, amb uns gestos ben concrets, una realitat de l’Evangeli: la nostra salvació, el nostre alliberament, és un do, una gràcia, una capacitat atorgada per Déu que ens compromet, que ens fa anar més enllà de nosaltres mateixos.

No som salvats per viure sols i tancats en nosaltres mateixos, esdevenint una illa o un illot perdut en l’oceà de la vida, de la història, dels nostres maldecaps... Jesús toca les nostres oïdes i els nostres llavis per a què escoltant la Seva Paraula i confessant la fe que hem rebut de franc faci de nosaltres agents gratuïts d’aquesta mateixa salvació i alliberament per als altres.

El compromís de Déu per nosaltres, l’amor que Ell ha vessat en els nostres cors, doncs, ens compromet a imitar i seguir Jesús qui ens allibera per alliberar d’altres; qui ens salva, per portar la salvació a d’altres i així, entre tots, esdevenir aquest poble sant, aquests adoradors que Ell cerca que l’adorin.

Avui, justament, reunits com ara estem aquí, al voltant d’aquest altar, com a poble Seu l’adorem i l’invoquem com a artífex de la nostra llibertat i renovem la nostra fe per esdevenir eines d’alliberament a les Seves mans.