dimecres, 5 de setembre de 2012

Agafada de la mà (Des de l’Ajuda 17)

Caminem per l’avinguda de Roma un diumenge d’agost, passades les nou del matí. El trànsit de vehicles és somort i escassos els transeünts. L’ambient és calmadíssim i la temperatura encara agradable per passejar, com ho fan les dues dones que ens venen de cara. Crida l’atenció que porten un lluent calçat esportiu que contrasta amb el to clàssic de la indumentària però, el que captiva, és com s’agafen de la mà.
Una d’elles, la major, es deixa portar. Té els vuitanta anys ben complerts. Camina lenta però no feixuga, amb passes estables i naturals que semblen habituades a aquest exercici.
La mà que l’agafa és la de la seva filla. Ho asseguraríem atès com ho fa: amb delicadesa i alhora amb seguretat, una harmonia que no s’improvisa, la mateixa que, de nena, li brindava la seva mare i ara, passats els anys, li restitueix com a filla amatent.
La refiança que exhibeix la dona gran gràcies a la mà de la seva filla destil·la una tendra emotivitat. Dolçament corpresos per l’escena seguim el camí amb commoguda enyorança.