dijous, 4 d’octubre de 2012

Anhel de normalitat


Dijous de la setmana vinent, dia 11 d’octubre, es celebra el cinquantè aniversari de l’obertura del Concili Vaticà II. El Concili (com encara ara seguim anomenant-lo) va lligat a l’entranyable figura del Papa Joan XXIII i a un lema que, si no m’equivoco, ve d’ell: l’aggiornamento, que ve a voler dir posar al dia. Es percebia que la necessitat de tornar a situar l’Església en un món molt transformat i de donar-li un llenguatge que tornés a fer entenedora la fe de sempre. L’aggiornamento va ser, en bona part, el lema tant del Concili com dels vint o vint-i-cinc anys següents.
Es vol commemorar també aquest any el vintè aniversari de la publicació del Catecisme de l’Església Catòlica. Aquest va lligat a un altre Papa, Joan Pau II, i a un altre lema, la Nova Evangelització, amb el qual el Papa convocava a buscar nova empenta i nous mètodes per tornar a cridar a la fe les grans masses de gent que, sobretot a Europa Occidental, s’han allunyat del cristianisme. Aquesta crida va trobar sintonies en molts moviments que han tingut en els anys noranta i primers dos mil el seu gran esclat.
Cada lema té la seva virtut. Serveix per comunicar vida en un moment donat, indicar (amb traços gruixuts) una direcció, desvetllar nous entusiasmes. Tot lema té també, alhora, com totes les coses humanes, la seva data de caducitat, més enllà del qual esdevé pura repetició i inèrcia. I tot lema té, també els seus perills. En aquest cas, tant els aggiornamenti com les noves evangelitzacions tendeixen a crear una mena d’estat d’excepció en l’Església que ara ja, entre una cosa i l’altra, s’allarga per prop de cinquanta anys.
En aquestes circumstàncies, la memòria de santa Tereseta de l’Infant Jesús ens posa al davant una certa imatge de normalitat cristiana, de valoració de les coses quotidianes, del joc de les relacions en què es desenvolupa la nostra existència, fins de la monotonia i la rutina. Sense aquesta imatge, sense una idea del que ha de significar una vida cristiana normal, posar al dia la fe serà una fugida endavant i evangelitzar serà fer soroll sense contingut.
Santa Tereseta relaciona aquesta normalitat cristiana amb la idea d’infantesa. Casualment, l’evangeli d’avui (Lc 9, 46-48) també parla dels infants, però crec que des d’una perspectiva diferent. Avui Jesús convida els apòstols a tractar com a més importants els més petits, però en altres llocs els convidarà a fer-se petits ells mateixos. En el procés de canonització de santa Tereseta, la mare Agnès de Jesús, germana seva i priora del convent, va aportar una explicació inèdita de com ella interpretava aquest esperit d’infantesa. Comença dient que a les famílies naturals, els pares arriba un moment que indiquen als fills que ha arribat l’hora de guanyar-se la vida. Però espiritualment ella no es sent capaç de guanyar-se la vida (la vida eterna), i per això vol continuar sent petita a les mans del Pare. Aquesta dona, que morirà jove però ens deixarà el testimoni d’una caritat heroica en un convent que estava passant una crisi comunitària fortíssima, viu els seus actes d’amor prudent i coratjós donant-los la mateixa importància que tenen les gracietes que un nen fa per fer somriure el seu pare.
El greu problema dels estats d’excepció és que tendeixen a inflar el nostre ego. L’aggiornamento i la nova evangelització certament han generat sants en l’Església, però també persones que, des de perspectives molt diferents, han compartit el mateix menyspreu els uns pels altres i la mateixa pretensió de tenir la fórmula que ha de salvar el cristianisme a Occident. La normalitat del camí d’infantesa de santa Tereseta tendeix a desinflar-nos, a recordar-nos que, com diu l’Evangeli, som servents inútils i a actuar, no de manera mecànica o sense sentit crític (sobretot autocrític), però sempre amb l’únic desig de complaure el nostre Pare del Cel.
(Homilia en la memòria de santa Teresa de l’Infant Jesús, 1 d’octubre de 2012)