dimecres, 10 d’octubre de 2012

Gaudí i la naturalesa humana


Diuen que l’arquitecte Gaudí, en fixar l’alçada que havia d’arribar a tenir la Sagrada Família, va establir que fos lleugerament inferior a la de la muntanya de Montjuïc. La raó era que no volia que una obra humana tingués la pretensió de superar l’obra de Déu. Això és una mostra de la manera com Gaudí concebia l’art. En el museu de la Sagrada Família es pot veure com en moltes ocasions s’inspirava en formes de la naturalesa, tals com ruscs, arbres, flors o espigues, per als seus dissenys. Les escultures de la Sagrada Família, de fet, tenen bàsicament dues fonts d’inspiració: les formes naturals i la vida del Crist. En certa manera, podríem dir que és un cant al món humà en la seva plenitud: el que és, reflectit en les coses creades, i el que hauria de ser, que veiem realitzat en Jesús.
Crec que en això Gaudí recull de manera completa el que en el pensament catòlic és la naturalesa humana. Per al món modern, naturalesa és només la dada física, que es pot analitzar i calcular, amb la qual podem experimentar i mesurar el que hem fet. Però per al pensament catòlic, en la naturalesa humana hi ha inscrita una altra realitat, allò que hauríem de ser, sempre en tensió amb allò que encara som. En el fons del nostre cor hi ha amagat no sols l’anhel, sinó fins i tot el deure, de ser semblança de Déu, i això fa que en la naturalesa humana es doni sempre un cert grau de tensió. Només en Crist allò que hauríem de ser es plasma concret, real, definitiu, al nostre davant.
És des d’aquesta perspectiva que ens hauríem d’acostar a les lectures d’avui, que ens parlen de dues realitats avui difícils d’abordar: el gènere i el matrimoni. Sobre el gènere, la primera lectura (Gn 2, 18-24) ens presenta una radical igualtat entre l’home i la dona (os dels meus ossos i carn de la meva carn, diu Adam), al mateix temps que se’ns ensenya que és només és l’un en l’altre que troben autènticament ajuda i companyia. Sobre el matrimoni, prenent per base el mateix text del Gènesi, Jesús ens declara (amb un estil que diríem “clar i català”) que és per tota la vida i no s’ha de trencar (Mc 10, 2-12).
Una cosa i altra avui es fan difícils de predicar. D’una banda, pel que fa a les qüestions de gènere, en la nostra època reclamen la seva dignitat les persones que, per la raó que sigui, senten dificultat en sentir-se bé en el propi sexe o s’identifiquen amb el sexe contrari. Pel que fa al matrimoni, els casos de separació i de divorci s’han fet tan habituals que no hi podem pensar sense tenir al davant exemples ben concrets i de persones estimades. En un cas i en l’altre, són coses que no es donen sense sofriment, i que demanen, per tant, de ser tractades amb delicadesa i respecte, i que no podem carregar encara més amb els nostres judicis.
El que preocupa, però, és que de tot això se’n vulgui fer tot sovint ja una filosofia de vida. Penso que els cristians no ho podem acceptar. Bo i admetent les debilitats i fins els pecats propis i aliens, no podem rebaixar l’evangeli ni desdibuixar l’ideal que hi ha inscrit en la naturalesa de tota persona creada per Déu. Acollir la pròpia natura com una obra de Déu amb agraïment i respecte i conservar l’ideal de matrimoni per tota la vida com una cosa sempre vigent són reptes que es plantegen a la comunitat cristiana i que no podem defugir. La imatge autèntica de l’amor la tenim en Jesús a la creu: allà no hi ha marxa enrere, hi ha perdó sense límits i fidelitat al Pare i a nosaltres fins a l’últim alè.
Considerem Gaudí, possiblement, com un dels personatges més originals i creatius que ha donat aquest país. La gent ve de lluny per veure la seva obra com una cosa única i sorprenent. Però ell només volia imitar la naturalesa i no moure’s dels límits que Déu havia marcat. Potser d’aquí n’hem de treure una lliçó, i és que només quan ens situem davant de Déu, acollim el que Ell ha fet, ens emmirallem en allò que Ell vol de nosaltres, és quan descobrim allò que som autènticament, quan esdevenim plenament originals, quan es realitza en nosaltres allò que és eternament sorprenent i nou.
(Homilia en el diumenge XXVII durant l’any, 7 d’octubre de 2012)