Diuen que l’arquitecte Gaudí, en
fixar l’alçada que havia d’arribar a tenir la Sagrada Famíliala Sagrada Famíliala Sagrada Família ,
de fet, tenen bàsicament dues fonts d’inspiració: les formes naturals i la vida
del Crist. En certa manera, podríem dir que és un cant al món humà en la seva
plenitud: el que és, reflectit en les coses creades, i el que hauria de ser, que
veiem realitzat en Jesús.
Crec que en això Gaudí recull de
manera completa el que en el pensament catòlic és la naturalesa humana. Per al
món modern, naturalesa és només la dada física, que es pot analitzar i calcular,
amb la qual podem experimentar i mesurar el que hem fet. Però per al pensament
catòlic, en la naturalesa humana hi ha inscrita una altra realitat, allò que
hauríem de ser, sempre en tensió amb allò que encara som. En el fons del nostre
cor hi ha amagat no sols l’anhel, sinó fins i tot el deure, de ser semblança de
Déu, i això fa que en la naturalesa humana es doni sempre un cert grau de
tensió. Només en Crist allò que hauríem de ser es plasma concret, real,
definitiu, al nostre davant.
És des d’aquesta perspectiva que
ens hauríem d’acostar a les lectures d’avui, que ens parlen de dues realitats
avui difícils d’abordar: el gènere i el matrimoni. Sobre el gènere, la primera
lectura (Gn 2, 18-24) ens presenta una radical igualtat entre l’home i la dona
(os dels meus ossos i carn de la meva carn,
diu Adam), al mateix temps que se’ns ensenya que és només és l’un en l’altre
que troben autènticament ajuda i companyia. Sobre el matrimoni, prenent per
base el mateix text del Gènesi, Jesús ens declara (amb un estil que diríem
“clar i català”) que és per tota la vida i no s’ha de trencar (Mc 10, 2-12).
Una cosa i altra avui es fan
difícils de predicar. D’una banda, pel que fa a les qüestions de gènere, en la
nostra època reclamen la seva dignitat les persones que, per la raó que sigui,
senten dificultat en sentir-se bé en el propi sexe o s’identifiquen amb el sexe
contrari. Pel que fa al matrimoni, els casos de separació i de divorci s’han
fet tan habituals que no hi podem pensar sense tenir al davant exemples ben
concrets i de persones estimades. En un cas i en l’altre, són coses que no es
donen sense sofriment, i que demanen, per tant, de ser tractades amb delicadesa
i respecte, i que no podem carregar encara més amb els nostres judicis.
El que preocupa, però, és que de
tot això se’n vulgui fer tot sovint ja una filosofia de vida. Penso que els
cristians no ho podem acceptar. Bo i admetent les debilitats i fins els pecats
propis i aliens, no podem rebaixar l’evangeli ni desdibuixar l’ideal que hi ha
inscrit en la naturalesa de tota persona creada per Déu. Acollir la pròpia
natura com una obra de Déu amb agraïment i respecte i conservar l’ideal de
matrimoni per tota la vida com una cosa sempre vigent són reptes que es
plantegen a la comunitat cristiana i que no podem defugir. La imatge autèntica
de l’amor la tenim en Jesús a la creu: allà no hi ha marxa enrere, hi ha perdó
sense límits i fidelitat al Pare i a nosaltres fins a l’últim alè.
Considerem Gaudí, possiblement,
com un dels personatges més originals i creatius que ha donat aquest país. La
gent ve de lluny per veure la seva obra com una cosa única i sorprenent. Però
ell només volia imitar la naturalesa i no moure’s dels límits que Déu havia
marcat. Potser d’aquí n’hem de treure una lliçó, i és que només quan ens situem
davant de Déu, acollim el que Ell ha fet, ens emmirallem en allò que Ell vol de
nosaltres, és quan descobrim allò que som autènticament, quan esdevenim
plenament originals, quan es realitza en nosaltres allò que és eternament
sorprenent i nou.
(Homilia en el diumenge XXVII durant l’any, 7 d’octubre de 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada