DEIXA'T MIRAR... PER DÉU!

Diumenge XXVIII, 14 d’octubre de 2012

Sv 7, 7-11/Sl 89/He 4, 12-13/Mc 10, 17-30

Vaig pregar Déu que em donés enteniment, i m’ho concedí, vaig cridar l’Esperit de saviesa, i em vingué. La prefereixo a ceptres i trons, i, comparada amb ella, tinc la riquesa per no-res.

Així hem començat la nostra Eucaristia d’avui, fent-nos ressò de l’experiència d’un creient de l’antigor que ha fet el tast de la saviesa i l’ha trobada millor que qualsevol de les riqueses, fins i tot apreciant-la més que la salut i la boniquesa.

Repassava aquesta lectura ahir i pensava si aquesta era la meva, la nostra experiència. Si veritablement jo estimava aquesta saviesa, aquest do de l’Esperit, aquesta comunió amb Déu que és l’experiència cristiana i si la valorava com feia aquest autor més que els grans déus dels nostres dies: les riqueses, la fama, el reconeixement, la salut o la bellesa.

Amb el cap cot, abaixat pel pes de la vergonya, m’adonava que no hi havia massa diferència entre l’home que ens presenta l’Evangeli d’avui i jo. Que massa sovint, sense negar experiències de plenitud i de comunió, que són una gràcia que rebem potser més sovint del que en som conscients, hi ha l’actitud ben humana, però perillosa, de l’autojustificació.

L’home de l’Evangeli d’avui fa una pregunta que no és una petició qualsevol: ¿Què haig de fer per posseir la vida eterna? No és una pregunta qualsevol perquè la pregunta per la vida eterna revela una intuïció fonda del seu cor: la intuïció d’una vida diferent de l’experimentada potser cada dia, una vida amb sentit, una vida plena. La mateixa intuïció que, si parem l’oïda, també sentirem com quelcom inscrit en el fons del nostre cor: un desig d’eternitat i de sentit en allò que fem, que vivim, que som.

Però la mateixa pregunta revela el problema de fons del nostre protagonista: pensar que la vida eterna és quelcom a posseir, a adquirir potser en un senzill mercadeig, a dominar, a controlar. Revela, en el fons, allò que viu i experimenta: no sols posseeix riqueses, està posseït per elles. Són el seu veritable impediment per entrar a la vida eterna, al Regne, a una vida de sentit, que mai no podrà comprar amb els seus diners, amb el seu talonari de xecs.

Jesús se’l mirà amb afecte. I la seva mirada ressona a les paraules que hem escoltat avui en la segona lectura: En tot el món creat no hi ha res que Déu no vegi clarament; tot és nu i descobert davant els ulls d’aquell a qui haurem de donar comptes. I em sembla bonic aquest detall posat per l’Evangelista: Jesús no mira l’home amb disgust, no mira l’home amb una actitud de condemna, sinó amb afecte. No pot ser d’altra manera la mirada d’un Déu que anhela des de la creació del món aquesta comunió plena de l’home i la dona amb Ell.

Però la mirada de Jesús, a més de ser una mirada amb afecte és una mirada penetrant que posa al descobert el problema. Tot és nu davant d’aquesta mirada, res no es pot amagar. La reacció de l’home no es fa esperar, tocat en allò que més li fa mal. Hem escoltat: Aquesta resposta de Jesús el contrarià i se n’anà tot trist, perquè era molt ric. Hi ha la possibilitat que, davant la resposta que demanem a  Jesús, la nostra resposta, en canvi, sigui un fugir d’estudi, un envoltar-nos en mil justificacions per a no deixar-nos tocar per aquest Jesús que ja els Pares de l’Església de l’antigor veien més com a Metge que com a Jutge. Hi ha aquesta possibilitat de dir no a Jesús, de dir no a Déu, perquè Ell ens vol lliures i no esclaus. L’amor no pot ser mai forçat, sinó donat i acollit.

Dijous encetàvem l’Any de la Fe que el Papa Benet XVI ha convocat com un any de reflexió sobre allò que creiem. També pot ser una bona oportunitat per reflexionar, ateses les lectures d’avui, en QUI creiem. Que aquesta Eucaristia que avui celebrem ens faci parar esment en Aquest Jesús que ens mira i, tot responent a les nostres inquietuds, als nostres desigs més pregons, ens proposa un camí nou, de sentit, tot seguint-lo a Ell.