dissabte, 13 d’octubre de 2012

Higiene urbana (Cròniques barcelonines-1)

Caminem per la ciutat direcció muntanya enfilant el carrer Enric Granados. El semàfor vermell del carrer València ens atura. Esguardem la font pública que hi ha a la nostra esquerra; al costat reposen dues voluminoses bosses propietat d’una dona baixeta i prima, lleugerament geperuda, vestida de fosc, que reconeixem de seguida. És una de les comptadíssimes dones que viuen al carrer. El seu habitat és aquesta zona de l’Eixample barceloní per on deambula fa una colla d’anys, resistint la duresa d’aquesta vida desestructurada i solitària.
S’està rentant un cabell negre com el carbó amb una pinta marró que agafa pel seu llarg mànec. Les clapes d’escuma que li resten al clatell desapareixen quan es pentina acompanyant-se amb el palmell de la mà. Prem el polsador de l’aixeta per remullar la pinta i repetir l’operació. El semàfor dels vianants es posa verd i hem d’avançar com tothom per no pecar d’indiscrets.
L’escena ens ha desvetllat la imatge d’un altre rodamón que convertia una font pública en una pica utilitzant una bossa de plàstic: introduïa les nanses dessobre el canó de l’aixeta i omplia la bossa que tenia un forat per on brollava l’aigua. Amb les dues mans es rentava la cara i s'ensabonava adequadament.