dimarts, 31 de març del 2015

Fer Present l’Absent (Dijous Sant 2015. Sant Martí de Montnegre)

Fa pocs mesos desapareixia del recinte parroquial l’escultura de sant Francesc que lluïa en el Racó de la Pau. Escoltant el seu dring els germans lladres pensarien que seria de material noble, digne de treure’n algun dineró, però fidel a les arrels, l’escultura del sant era un motllo senzill amb un bany electrolític.
 
Però d’aquesta absència en farem presència. Enguany, evocarem la figura de sant Francesc com a fil conductor del tríduum pasqual que avui iniciem. De fet, el sentit de la celebració del Dijous Sant és aquest: fer Present l’Absent, i fer-ho a través de signes, gestos i paraules del mateix Jesús. A això li diem memorial, que és molt més que fer memòria, és actualitzar vivament aquell acte i fer un tast anticipat de la seva plenitud.
 
Aquest sentit de memorial el trobem en el poble jueu celebrant el Sopar de Pasqua demà a la nit. Commemorarà l’alliberament d’Egipte un any més, fidel al que deia el llibre de l’Èxode: «Tingueu aquest dia com un memorial, i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor. Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua».
 
Sant Pau, coneixedor de les tradicions orals sobre el darrer sopar de Jesús, recordava als cristians de Corint les paraules de Jesús mentre els oferia el pa i el vi: «Feu això per celebrar el meu memorial». Pau ho diu quatre vegades per subratllar que aquest gest de Jesús feia Present l’Absent: es recordava aquell moment especial, el revivien amb intensitat, i pregustaven el seu retorn gloriós: «Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze, anuncieu la mort del Senyor fins que torni».
 
L’evangeli de Joan, sorprenentment, substitueix els gestos del pa i del vi amb l’escena del rentament de peus. Jesús, rentant els peus als deixebles, els demana que això sigui un distintiu del seu seguiment: «Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet». El Jesús històric, el galileu de Natzaret, no és físicament entre nosaltres. Però deixà el pa i el vi de l’eucaristia i el rentament de peus com a signes eloqüentíssims de la seva presència que la tradició cristiana convertí en sagraments.
 
Sant Francesc encara heretà la tradició sagramental del rentament de peus. Precisament quan deixà de ser un sagrament per l’església catòlica, el sant d’Assís menciona aquest gest com un distintiu dels seus frares: «Que ningú s’anomeni prior, ans universalment tots s’anomenin frares menors. I que l’un renti els peus a l’altre». El gest li serveix per expressar l’actitud que han de tenir els frares responsables d’altres frares: «Els qui han estat constituïts sobre els altres que s’alegrin d’aquesta prelacia igual que si fossin destinats a la feina de rentar els peus dels germans».
 
La devoció de sant Francesc per l’eucaristia li desvetllà fragments com aquest: «Res no veig corporalment del mateix altíssim Fill de Déu, sinó el seu santíssim cos i la seva santíssima sang. I aquests santíssims misteris sobre totes les coses vull honorar, venerar i col·locar en llocs preciosos». La seva devoció arribava a consideracions ben pràctiques: «Cal tenir preciosos els calzes, els corporals, els ornaments de l’altar i tot el que pertany al sacrifici». Fins i tot ens indica què haurem de fer en la cloenda de la celebració quan traslladarem la reserva eucarística al monument: «Quan el sacerdot el consagra damunt l’altar i el porta en alguna banda, tota la gent agenollada doni lloances, glòria i honor al Senyor Déu vivent i veritable».