diumenge, 22 de març de 2015

VOLDRÍEM VEURE JESÚS...

Diumenge V de Quaresma, 22 de març de 2015
Jr 31, 31-34/Sl 50/He 5, 7-9/Jn 12, 20-33


Voldríem veure Jesús... és el que bé podria resumir tot aquest temps de Quaresma que hem viscut. Potser, com molts en temps de Jesús, en aquests dies de reconciliació, de conversió, de tornar a la Font, hem estat seguint Jesús de lluny estant. Vam començar de fer-ho el Diumenge I de Quaresma quan acompanyàvem Jesús al desert on era alimentat pels àngels i dèiem que aquest aliment era la Paraula de Déu llegida, pregada i meditada que amararà tota la vida de Jesús i el seu ministeri a la terra. El Diumenge II de Quaresma ens barrejàvem dissimuladament amb Pere, Jaume i Joan i pujàvem a la muntanya per contemplar un Jesús transfigurat. Allà, amb els ulls encara fent-nos pampallugues de tanta llum, baixàvem de la muntanya amb el retruny d’una veu que ens anava repetint al fons del cor: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo. El Diumenge III de Quaresma, en canvi, ens sorprenia aquest Jesús aïrat contra els qui feien del Temple de Déu un mercat i descobríem, potser un xic angoixats, que en el nostre interior sovint també havíem pecat contra Déu mateix fent d’una relació que estava cridada a l’amor i a l’aliança, una relació basada en el pur mercantilisme. Finalment, el Diumenge passat, el IV, era Santa Teresa de Jesús qui, amb aquella frase de Si no conocemos que recibimos, no despertamos a amar... que ens recordava, juntament amb l’Evangeli (amagats darrera del poruc Nicodem que venia a veure Jesús de nit per por dels jueus), el molt que rebíem de Jesús i encara més: saber que Jesús no havia vingut al món per condemnar-lo, sinó per salvar-lo.

Faig memòria de tot això perquè totes aquestes lectures que la litúrgia ens ha proposat per al nostre camí Quaresmal volen, de fet, portar-nos a aquest desig profund expressat senzillament per aquests grecs pietosos que s’apropen a Felip i li demanen: Volem veure Jesús. Sí, el volem veure, perquè tot fent camí amb Ell en aquest temps de Quaresma hem descobert aquest incomprensible i enorme amor de Déu per nosaltres. Potser, de fet, encara només intuïm aquest amor, no entenem ni la llargària, ni l’amplària ni la profunditat d’aquest amor de Déu per nosaltres. Però ens ha atret. El mateix evangelista dramatitza el darrers dies de Jesús en aquest text que avui hem escoltat. Els grecs que demanen per Jesús són les primícies d’un poble no jueu, de la gentilitat, com nosaltres, que s’apropa a Déu amb sinceritat però encara a les palpentes i serà ara, quan Jesús veu aquests primers fruits inesperats, que entén que ha arribat l’hora de donar la seva vida. En les paraules de Jesús: Què he de dir? Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora que jo he vingut. Pare, glorifiqueu el vostre nom. La mort de Jesús està ben simbolitzada per aquest gra de blat que cau a la terra i que si no mor no pot donar fruit. En la seva mort esclatarà per  a nosaltres la Vida.


Volem veure Jesús... ara el volem veure de prop, tant de prop que Ell i jo ja no ens pugem separar mai, que els nostres camins vagin sempre junts... fins i tot si aquests camins no són fàcils i comporten també el patiment. De fet, avui ens apropem més a Jesús per fer el darrer tram de camí amb Ell en la Setmana Santa: el camí de la Creu.