UNA FOTOGRAFIA DE L'ÀNIMA

Divendres IV de Quaresma, 

20 de març de 2015

Sv 2, 1a.12-22/Sl 33/Jn 7, 1-2.10.14.25-30

No és fàcil de fer una fotografia de l’ànima. Solen poder-la fer els poetes en un esforç d’entendre el que els envolta, el que els apassiona o els turmenta. Solen poder-la fer els profetes i els sants quan es deixen portar per la voluntat de Déu feta paraula que crida al canvi i a mirar més enllà de les aparences. Podem donar gràcies a Déu que, enmig de la nostra Quaresma i just avui que ens apleguem per al nostre recés com a Comunitat Cristiana, tinguem un text com el de la primera lectura que pren una de les fotos més nítides, de més qualitat, d’allò que mou sovint l’ànima humana. És la foto d’aquells diàlegs interns (dialogismoi) que sovint tots tenim en el nostre interior i que ningú altre no sent més que nosaltres en la intimitat de casa nostra. Són aquells diàlegs interns a què un dia féu referència Jesús mateix quan, tot instruint els deixebles, els deia que eren aquests pensaments, aquests diàlegs, els que ens feien impurs. La primera lectura d’avui posa en evidència el mecanisme de la foscor, del prejudici, de l’exclusió que tots fem davant l’estrany, del diferent, del qui no entenem i, sobretot, d’aquest just que amb la seva vida i forma de fer posa de relleu allò que grinyola en el meu interior. És per això que el just Jesús, que el just Pau, que el just Òscar Romero, que els justos anònims morts per ser diferents en qualsevol camp d’extermini, pogrom o massacre antiga o moderna fan nosa. Perquè revelen allò que en mi hi ha de més feble i que em fa por que l’altre tan sols endevini. Però com diu l’autor del llibre de la Saviesa: Però van errats, la dolenteria els encega. Demanem al Senyor que en aquest temps de Quaresma puguem fer una bona foto de la nostra ànima. No per desesperar-nos, no per caure en el victimisme, ans per poder començar amb el Crist de Pasqua una nova vida on Ell sigui el Nord a seguir, encara que fer-ho dia a dia exigeixi un esforç de fidelitat de part nostra.

Quan vindrà el Messies, ningú no sabrà d’on és; d’aquest, en canvi, sí que ho sabem... diuen els crítics del just Jesús. Quaresma també és el moment de redescobrir la nostra fe en Jesús. El coneixem? Els convilatans de Natzaret creien conèixer molt bé Jesús i la seva família, però es quedaren sense veure cap més miracle, perquè el prejudici bloqueja la capacitat de sorpresa. Si ja conec Jesús, més ben dit, si crec que ja el conec prou, mai no em sorprendrà de nou. En canvi, Quaresma és el temps idoni per tornar-se a enamorar de Jesús: com vivia, com parlava del Pare, com era capaç de cercar sempre el bé de l’altre per damunt de costums que amb la pàtina de religiositat deshumanitzaven i com aquell estil de vida coherent el porta a la mort essent innocent. Volien agafar-lo, però ningú no va gosar, perquè encara no havia arribat la seva hora... no era encara el moment oportú, no era encara el temps marcat per Déu perquè això és donés... avui però és el temps de gràcia, és el temps del canvi, la primavera pot tornar a florir en els nostres cors... si deixem que Ell faci els retocs que calguin a la fotografia de la nostra ànima.