dilluns, 16 de març de 2015

SOM INNOCENTS?

Fa unes setmanes va sortir per les xarxes socials una filmació curta. Es veia un xicot que, després de controlar el temps perquè la gravació quedés ben feta, es dirigia a una noia que estava a la vorera i li etzibava una cossa. La noia va caure a terra. Ell mateix va penjar la filmació a la xarxa. Aviat va ser detectat com a delictiu i es va començar la recerca d’aquell noi. En la recerca hi participà no sols la policia sinó gent privada que a través de la xarxa intentaven identificar aquell “gamberro”.

Abans que se’l pogués localitzar, hi va haver una confusió. Un xicot de Tortosa, Rubén Mascarell, per la seva semblança física va ser confós amb l’agressor. Un dels cercadors li va preguntar si era ell, i abans que contestés es va omplir el seu ordinador d’insults i amenaces de gent que ni coneixia, ni sabia qui eren. No era ell, però havia de demostrar que no ho era. Estem en un moment que, en lloc de la presumpció d’innocència, on que s’ha de demostrar la culpabilitat, hi ha la presumpció de culpabilitat, on el que s’ha de demostrar és la innocència. Hi ha una sospita general sobre tot i sobre tothom. Podríem dir que el que està sota sospita és l’home, tot home: “Si no ha fet això, alguna altra cosa ha fet. Què amaga?”. D’entrada, tothom és sospitós.

Podríem dir que tenim més compassió i comprensió per als animals que per a les persones. I segons com ho mirem podem dir que potser amb raó. Que un animal faci animalades és el que li toca. Però a l’home no li toca i, a més, quan les fa, les fa amb més crueltat. L’animal ho fa pel seu propi instint, però l’home podria no fer-ho, podria fer una altra cosa. Fixeu-vos, doncs, que la raó per la qual recriminem tant l’home és per la seva grandesa. O, més ben dit, perquè perverteix la seva grandesa. L’home podria no fer-ho, podria fer una altra cosa. El recriminem perquè és responsable, és lliure de fer o no fer, d’aquí la nostra indignació... i podríem dir la nostra admiració davant la grandesa (no exercida algunes vegades) de l’home. És el que diu l’Evangeli de Joan “Quan la llum ha vingut al món els homes han preferit més la foscor a la llum”. Aquí hi ha el gran enigma nostre, que podem o no anar a la llum o a les tenebres. Podem elegir, certament, la llum, però... també les tenebres.

Déu està meravellat d’aquest poder, de la llibertat, que Ell li ha donat i que el fa mirall de la seva divinitat. Per això, malgrat que utilitza malament els seus dons, l’home és preciós als seus ulls. Déu l’estima entranyablement. Com diu sant Joan: “Déu ha estimat tant el món que li ha enviat el seu Fill, no perquè el condemni, sinó per salvar-lo gràcies a ell”. O com diu sant Pau: “Déu, ric en misericòrdia, ens estima tant, que ens ha donat la vida juntament amb el Crist”.

El papa Francesc subratlla sovint que Déu no condemna ningú. I aquest evangeli precisament vol subratllar això. Encara més: Jesús, malgrat la nostra tendència tan marcada actualment, ens demana de no jutjar sinó de curar. El món necessita més metges i menys jutges. I això no vol dir que tot valgui, ni és una crida a la irresponsabilitat, sinó tot el contrari, és una crida molt seriosa a la responsabilitat, i una exigència a prendre seriosament la nostra llibertat, la nostra conversió. Perquè no és Déu qui ens llança a les tenebres, som nosaltres, que quan ve la llum preferim les tenebres. Som nosaltres que quan Ell truca a la nostra porta no l’obrim. Som nosaltres els qui fent-nos les víctimes jutgem els altres i ens endinsem en les tenebres per por a la llum. Per això la litúrgia ens demana de girar el cor cap a Déu i demanar-li: “El vostre Fill ha vingut com a Llum del món, il·lumineu els nostres cors amb la resplendor de la vostra gràcia, perquè puguem pensar sempre el que és digne de Vós i us puguem estimar amb tot el cor”. Per això Jesús serà alçat damunt la terra, amb la seva creu, per poder atreure’ns i optar per la llum de la misericòrdia de Déu, Ell que n’és tan ric.