dimarts, 10 de març de 2015

PREGAR DRET ENMIG DEL FOC

Dimarts III de Quaresma, 10 de març de 2015
Dn 3, 25.34-43/Sl 24/Mt 18, 21-35

En aquells dies, Azaries, dret enmig del foc, es posà a pregar dient... quan hom troba per primer cop aquestes paraules en el llibre de Daniel i segueix llegint com avui, escoltant la primera part de l'anomenat Cant d'Azaries, com més endavant passa amb el Cant dels tres joves, pensa que l'autor del llibre de Daniel tenia molta imaginació: ¿com és possible que tres homes llençats a la fornal de foc estiguin cantant com si res no els passés? Però a mida que hom va acumulant experiències, pròpies o d'altres, descobreix que no és gens estrany per a un cristià o una cristiana que volen ser coherents amb la seva fe de trobar-se que més d'un cop han de pregar enmig del foc de la prova. És bo que el llibre de Daniel avui ens recordi que, malgrat el que pugui semblar, és possible pregar enmig del foc de la prova i que, tant per al cristià del s. XXI com per al del s.I, la pregària segueix essent la força per anar endavant, sabent que allà, enmig d'aquell foc, hi és també l'Àngel del Senyor que s'hi passeja amb nosaltres i no ens abandona.


Però, malgrat que tots podem posar noms i cognoms a les proves de tota casta que podem passar (una malaltia greu inesperada, dificultats en trobar feina o haver-la perduda recentment, la pèrdua d'una persona estimada...) la pregunta que Pere fa a Jesús en l'Evangeli d'avui ens posa davant d'una realitat que sovint se'ns passa com a font de proves i dificultats de tota mena: les relacions interpersonals. Tots hem fet experiència de la dificultat que pot significar haver d'estimar o de conviure amb algú (parella, company de feina, company d'institut, cap de departament, veí...) que té un caràcter difícil o bé que directament ens fa la vida impossible. És per això que la pregunta de Pere ens la fem nostra sense problemes: Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m'haurà fet? ¿Set vegades? Perquè, com Pere, sabem que la nostra paciència té un límit i que ens agrada poc que ens prenguin el pèl. Però Jesús no diu que fem quelcom impossible (tot i que costi), sinó que en el perdó, en la misericòrdia, en la caritat ben entesa, el model no sóc mai jo, sinó Déu mateix i el que Ell ha fet primer amb mi perquè jo pugui fer com Ell al proïsme: ¿No t'havies de compadir del teu col·lega, com jo m'havia compadit de tu? Emmirallats en Jesús i en el seu perdó, demanem-li en aquesta Eucaristia que ens perdoni i que sortim d'aquí sabent perdonant també els qui ens hagin pogut ofendre.