divendres, 27 de març de 2015

LES BONES OBRES DE JESÚS

Divendres V de Quaresma, 27 de març de 2015
Jr 20, 10-13/Sl 17/Jn 10, 31-42

No et volem apedregar per cap obra bona, sinó per les teves blasfèmies, perquè tu, que ets un home, et fas Déu. Li he estat donant voltes al text tot el dia pensant què podria dir-vos aquest vespre, perquè de tan clara que és la intenció de l’Evangelista (anar-nos apropant a la figura de Jesús, anar-nos revelant el seu misteri) semblaria que hi ha poc a dir o molt a repetir si pensem en texts semblants que hem anat escoltant durant la setmana. Però fa poc em mirava novament el text i aquest cop m’ha semblat que em podria servir per a fer-me un petit examen de consciència.

Començo posant-me del cantó dels “dolents” i descobreixo que sóc com ells. Tenen Jesús davant. El coneixen de fa temps, especialment en les seves anades i tornades Galilea-Judea-Galilea, i encara més especialment perquè per Jerusalem acostuma a aparèixer en festes senyalades. El darrer miracle que han contemplat ha estat la guarició d’un cec de naixement. El problema: la “mania” de Jesús de fer miracles els dissabtes. En aquest cas féu fang en dissabte i això està prohibit, perquè això és fer un treball. Dic que em poso del costat dels “dolents”, perquè estic segur que em passaria el mateix: el Jesús que tinc davant i m’interroga el veig com un home com jo, potser fins i tot amb una aparença que no me’l fa especial per a res i ara resulta que fa miracles tot trencant el descans del dissabte. Com em puc creure que és Déu, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob el que tinc davant? Aquest home que necessita menjar com jo, Déu? Que necessita pregar com jo? Que pateix fred i calor? Sí, jo també dubto. Sovint també em costa de veure aquest Jesús que proclama aquesta igualtat, aquest ser un amb el Pare, com algú normal, més aviat m’és un estrany que mai no podré entendre del tot.

Arribat en aquest punt Jesús també se m’adreça i em diu: Si el que jo faig no és obra del meu Pare, no em creguis, però si ho és, i a mi no em vols creure, creu el que diuen les obres; així t’adonaràs que el Pare està en mi i jo en el Pare. I l’obra que estava en discussió en aquell moment era la guarició d’un cec de naixement. Amb aquella guarició es trencava una maledicció de soca-rel: pensar que la malaltia d’aquell home podia ser fruit del seu pecat o del pecat heretat del seus pares i que ara ell expiava demanant almoina tota la vida cec al carrer. I destruint la maledicció es donava la llum a aquell home fent realitat les paraules de Jesús: No van pecar ni ell ni els seus pares; és perquè es manifestin en ell les obres de Déu. Déu està per damunt de tot el que nosaltres podem concebre o entendre, però es manifesta en les seves obres.


No pensem, però, que aquestes obres que testimonien sobre Déu han cessat. Ahir escoltava les notícies per TV sobre l’accident aeri que aquests dies és notícia de primera plana. Em va emocionar saber com la gent dels pobles veïns a l’accident s’han mobilitzat i famílies han posat les seves cases a disposició per si algun familiar de les víctimes vol quedar-s’hi més dies; els restaurants també han posat menús gratuïts per als familiars de les víctimes que ho necessitin. Tothom està disposat a aportar el que calgui perquè les famílies que allà han anat es puguin trobar acollides. Fins i tot avui he sentit a un d’aquests familiars dient que no sentia ràbia pel que havia fet el copilot de l’avió, sinó que sentia pena per la família d’aquest jove de 28 anys, per com han de pair tot això ara que resten sense fill. Aquestes obres són les que revelen el pas de Déu. Revelen que Jesús és viu enmig nostre... Com no creure en Ell?