divendres, 27 de març de 2015

Intransigència (Divendres 5 Quaresma)

Tornaren a agafar pedres per apedregar Jesús”, deia l’evangeli d’avui. Ahir escoltàvem quelcom semblant. És massa fàcil caure en simplismes dient què dolents eren uns i què bo era Jesús. Darrera l’agressivitat dels oients de Jesús hi ha un motiu que senyala el mateix evangeli: l’acusació de blasfem, i segons la Torà el blasfem ha de morir apedregat.
 
Aquest tractament de la blasfèmia per part de la tradició jueva el podem qualificar d’intransigent, però resulta que també apareix en els evangelis: Mateu diu que la blasfèmia contra l’Esperit Sant no serà perdonada ni en aquesta vida ni en l’altra; és a dir el blasfem serà un condemnat etern. Si féssim un repàs històric del tractament que la tradició cristiana ha donat a la blasfèmia i a l’heretgia n’hi ha per córrer. El mateix podem dir de l’Islam.
 
El pecat capital de les grans religions és la intransigència (o diguem també prepotència), ja sigui en gran format condemnant i castigant, ja sigui en petit format en les relacions de religiositat quotidiana. Però quan brandem la intransigència, sempre contundent i segura de formes, fem una immensa trampa plena de covardia: només ens atrevim a exercir-la amb el més feble, amb el més desprotegit.