dilluns, 2 de març de 2015

SIGUEU COMPASSIUS COM HO ÉS EL VOSTRE PARE...

Dilluns II de Quaresma, 2 de març de 2015
Dn 9, 4b-10/Sl 78/Lc 6, 36-38

Si divendres passat l’Evangeli ens recordava que havíem de ser més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus (Mt, 5, 20-26), l’Evangelista Lluc avui ens fa donar un pas més cap el fons del nostre cor: Sigueu compassius com ho és el vostre Pare... Darrera aquesta paraula “compassius” que dóna la nostra traducció, i que en el nostre llenguatge actual es presta un xic a confusió (potser és millor traduir-la per “misericordiosos”), hi ha una paraula que expressa l’amor maternal d’una mare envers el fill i que, aplicat a Déu, voldria indicar l’amor intens, des del fons de les seves entranyes, un amor protector, personal i ple de tendresa que Ell adreça a tothom.

Com s’ha produït aquest canvi d’intensitat? Imagino que una possibilitat podria ser que el “ser més justos que...” de Mateu hagués estat entès, dins la comunitat de Lluc, com un entrar en competència amb el germà, convertint-se mica en mica en un gens saludable i del tot antievangèlic “jo sóc millor que tu” o “jo sí que sóc creient i tu no”..., produint aleshores divisió i malestar, baralles i rancúnies. Lluc, l’Evangelista que parla com ningú de l’amor i la tendresa de Déu Pare, sembla posar-nos el llistó molt alt, però sols ens vol recordar en qui hem de posar la mirada, a qui ens hem de semblar veritablement perquè el nostre nom de cristians no sigui només un títol sense fonament. ¿Com podem arribar a ser compassius a l’estil del nostre Pare? Lluc sembla donar-nos la recepta dient-nos allò que fa Déu amb nosaltres: No judiqueu, i Déu no us judicarà (que és el que Déu fa amb nosaltres, doncs el judici de veritat no és avui sinó, com ens diuen les Sagrades pàgines, a la fi dels temps, donant-nos temps a la conversió). No condemneu, i Déu no us condemnarà (que és el que Déu fa amb nosaltres, permetent que comencem de bell nou un dia i un altre). Absoleu, i Déu us absoldrà (que és el que Déu fa amb nosaltres, com diu el salmista, no castigant els nostres pecats com mereixeríem sinó perdonant-nos un cop i un altre). Doneu, i Déu us donarà (que és el que Déu fa amb nosaltres per pura gràcia un dia rere l’altre).

Entrar en aquesta dinàmica no és fàcil, ni és cosa d’un dia per l’altre, per això l’Església parla de penitència o mortificació (com recordàvem a la pregària del començament de la missa) que no volen dir masoquisme, sinó que volen dir convertir-se (o sia, donar un gir de 180º a les nostres vides, girar-nos definitivament vers Crist i seguir-lo en allò que ens ha ensenyat amb la seva pròpia vida) i anar morint cada dia una mica més als nostres egoismes i infantilismes per arribar a la plena alçada de Crist, a ser els homes i dones que Déu vol que siguem: compassius, misericordiosos, alegres, coratjosos, decidits, justos, comprensius, responsables..., en fi, plenament humans i humanitzats. Aquestes paraules de Lluc tenen el seu ressò franciscà, per exemple, en com interpreta sant Francesc l’amor a l’enemic dient que si, per la raó que sigui, no el podem estimar, almenys no li fem cap mal sinó que el tractem amb bondat. És a dir, que el nostre amor no sigui només de paraula, sinó quelcom concret, palpable, que esdevingui un interrogant per l’altre que ens va en contra.


En Quaresma el dejuni de les coses que ens distreuen d’allò que és essencial ens fa posar-nos davant Déu i demanar-li llum, la seva llum, una llum intensa, però que no encega, una llum que vol il·luminar el més petit racó del nostre cor, per fer-lo cada cop més semblant al Seu cor. Un cor, encara més, tota una existència transfigurada com la que recordàvem aquest passat Diumenge en el relat de la Transfiguració. Demanem-li sempre aquesta LLUM.