dissabte, 4 d’abril de 2015

UN GEST ELOQUENT

Dijous Sant, 2 d’abril de 2015
Missa de la Cena del Senyor
Ex 12m 1-8.11-14/Sl 115/1 Co 11, 23-26/Jn 13, 1-15

Obras son amores, que no buenas razones, diu la dita castellana. I tots ho entenem això, més o menys, perquè tot sovint ens ha passat de trobar-nos davant un bon munt de bones intencions, de bons projectes, de plans espectaculars i engrescadors que resten només en paraules, en paper mullat, perquè mai no es porten a la pràctica. Quan en lloc d’intencions, de projectes o plans de futur la matèria en joc és l’amor de parella, o l’amistat entre dues persones... que dur es fa de comprovar que aquell amor o aquella amistat, quan s’han vist provats per les mil circumstàncies de la vida, han esdevingut paper mullat, que només hi havia paraules, o que l’amor era totalment interessat. El refrany popular ens avisa de la importància que té el gest quan aquest acompanya la paraula.

¿Hem escoltat bé el que el que l’Evangelista ens diu sobre Jesús, avui? Ell que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava. I el gest que farà per demostrar-nos-ho encara avui ens esborrona si el pensem amb una mica més de detall. Ens esborrona perquè no és un gest majestuós, sinó un gest humil. No és el Jesús que es torna a transfigurar davant els íntims per dir-los: Mireu, aquest és en qui heu cregut, els demés no entenen res, però mireu què en sóc de majestuós, de poderós i de sublim... Sí, és cert que els recorda allò de Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Però... ¿quina mena de “Mestre”, quina mena de “Senyor” es posa davant d’ells aquell vespre i es posa davant nostre aquest vespre? Mirem-ho bé, que no és aquest el gest del criat que serveix a taula i que prop del seu amo podria vantar-se d’alimentar-lo, perquè té cura que els aliments siguin bons i del grat del seu senyor. Mirem-ho bé, que no és aquest el gest del coper reial, encarregat de tastar el bon vi i servir-lo al seu senyor davant tothom. És el gest del criat que s’agenolla a terra i neteja la brutícia que ha embrutat els peus del seu amo. És aquest gest, senzill i humil, el de tot un Déu que es fa servent i que com a servent es posarà en mans dels seus botxins perquè facin d’ell el que vulguin, el gest que avui veiem.

I és també un gest que ens esborrona perquè és un gest, per a nosaltres els cristians, ineludible: Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet. És el gest que em convida a posar-me SEMPRE davant del meu germà no com l’amo i senyor, sinó com el servent. I SEMPRE davant de QUALSEVOL germà, no només davant d’uns quants, especialment els que em cauen bé i ben segur que em retornaran el gest amb escreix. És també el gest que em recorda que tots estem tacats de fang i que aquest fang no és per llençar-nos-el els uns als altres a la cara, sinó per recordar-nos que tots som iguals i que tots necessitem de la misericòrdia i del perdó, no de la calúmnia gratuïta ni de la crítica destructiva.


Ara repetirem aquest gest: recordarem el que féu Jesús, recordarem el que féu encara després instituint l’Eucaristia, penyora del seu amor sense límits i promesa de la seva presència nova entre nosaltres després dels fets del Divendres Sant i del Diumenge de Pasqua i tot recordant-t’ho, ens farem sensibles al fet que avui, per tu i per mi, ha tornat a passar el Senyor enmig nostre, ens ha salvat novament.