divendres, 10 d’abril de 2015

Dimecres Sant ortodox (Cròniques jerosolimitanes 2/2015)

Són quasi les nou del matí quan entrem dins la ciutat vella per la Porta Nova, la més propera al Sant Sepulcre. En el pòrtic encara llueix un gran mural que escenifica l’entrada solemne de Jesús a Jerusalem. La raó és que enguany el Diumenge de Pasqua dels llatins coincideix amb el Diumenge de Rams de l’església ortodoxa i les esglésies orientals. Per tant, avui és Dimecres de Pasqua pel món catòlic i també Dimecres Sant per les esglésies orientals.
 
Comencem a assaborir la diversitat ecumènica coincidint amb una dona més aviat jove, amb cabell curt, vestida polidament de negre i amb clergyman. Deu ser una prevere anglicana o una pastora protestant. Ens precedeix travessant la Porta Nova, i un rere l’altre caminem en silenci acompanyats de música religiosa que surt d’alguns altaveus col·locats expressament amb algunes banderoles per ambientar el trajecte al Sant Sepulcre aquests dies de Setmana Santa segons el calendari ortodox.
Abans de travessar un carrer molt estret escoltem picar a terra els ceptres dels kawass, la tradicional escorta religiosa dels patriarques de Jerusalem que obre camí pels carrers estrets i sempre transitats de la ciutat vella. La prevere i un servidor ens aturem per deixar passar la comitiva del patriarca greco-ortodox acompanyat d’un bon grup de sacerdots que deuen dirigir-se a algun lloc.
Arribats al Sant Sepulcre, apareix més actiu de l’habitual en aquestes hores: està sortint un nombrós grup de pelegrins coptes provinents d'Egipte, un altre nombrós grup de russos celebra devotament la divina litúrgia en l’altar del Gòlgota, altres pelegrins russos i grecs rodegen completament la llosa de la unció, i força gent ja fa cua per entrar a venerar la tomba de Jesús.
Sortim del Sant Sepulcre vers la Porta de Damasc i aprofitem la coincidència del camí per saludar uns coptes. Un cop presentats encetem una conversa breu i intensa: ¾ He llegit en un diari egipci que més d’un miler de coptes han vingut a Jerusalem¾ li diem. ¾Un miler? Hem vingut uns deu mil! ¾ens respon efusivament. ¾Per a mi és una benedicció veure tants coptes a Jerusalem¾ li confessem. ¾ Mira, els cristians hauríem de ser una sola família, però els qui manen no volen deixar la cadira¾ sentencia el copte que havia estudiat amb els franciscans del Caire.
Passem per la setena estació de la Via Dolorosa on hi ha la capella que evoca la segona caiguda de Jesús. L’home que la custodia ens saluda cordialment.  Més enllà ens creuem amb un altre grup de pelegrins d’etíops abillats amb mantells blancs dirigint-se al Sant Sepulcre.
Travessem la Porta de Damasc i enfilem el carrer Profetes fins on acostumem a prendre un cafè àrab i una pasta industrial a un preu molt mòdic. No hi ha els qui coneixem i ens volen cobrar el preu de turista. Com a bon català sabem els números en àrab i li indiquem el preu habitual de cada cosa. Amb veu desmenjada, com si ens fes un tracte de favor ens diu: ¾ It’s okey!
Assaborim amb lentitud el cafè bullent i mengem la pasta asseguts en una cadira a l’aire lliure, sota uns para-sols, mirant vers la Porta de Damasc. Hem complert el ritual del primer matí d’estada a Jerusalem amb el complement especial de recomençar la Setmana Santa, ara com si fóssim un cristià oriental.