LA GRAN CONFIDÈNCIA

Dimecres II de Pasqua, 15 d’abril de 2015

Ac 5, 17-26/Sl 33/Jn 3, 16-21

El bonic d’un relat sovint no és sols allò que explica, sinó el com ho explica. És a dir, no només la història que ens conta, sinó també tot el marc que suggereix en nosaltres imatges vives, d’aquelles que sembla que ens posen dins del relat i que ens el fan viure gairebé en primera persona.

Un relat d’aquest tipus, per a mi, és justament el que la litúrgia d’aquests dies ens presenta per a la nostra meditació personal i comunitària: la conversa de Nicodem amb Jesús. Una conversa que, per a Nicodem, és primer de tot, trobada amb el Mestre; però que és també la culminació d’una recerca. Una recerca, aquesta, no feta sense pors, però que tot començant amb aquestes pors (doncs hi anà de nit a trobar Jesús), acabarà rebent, ell, un dels mestres d’Israel, el veritable ensenyament que el portarà a la vida. De fet, reprenent una intuïció de fra Lluís que digué ahir en el seu sermó: Nicodem ha de canviar la seva manera d’entendre Déu i és aquest l’ensenyament cabdal que rebrà de llavis de Jesús. I és aquest també l’ensenyament cabdal per a nosaltres avui, perquè la nostra conversió no sols passa pel canvi d’hàbits, sinó que aquests arriben normalment quan primer hi ha hagut un canvi de mentalitat, un canvi de cor; quan s’ha produït en nosaltres el pas de les realitats visibles a les realitats invisibles, fins i tot la conversió de la nostra idea de Déu. Quan hem estat capaços de demanar-nos profundament qui és Jesús per a nosaltres i respondre en conseqüència, amb sinceritat de cor.

La conversa de Nicodem amb Jesús, tal i com ens la descriu l’Evangelista Joan, esdevé una mena de viatge iniciàtic que va de les tenebres a la llum. És una conversa que comença com a clandestina (la por de Nicodem de ser descobert parlant amb Jesús pels altres fariseus) i que es desenvolupa com la conversa íntima i serena entre dos amics que es fan confidències. I la gran confidència de Jesús és revelar aquest amor immens, gratuït i desinteressat de Déu per la humanitat. Un amor desinteressat que passa pel filtre de l’amor mateix que Jesús demostrarà a la creu morint per nosaltres i que s’ho juga tot estimant o rebutjant aquest Jesús i no altre.

La gran confidència de Jesús és revelar que Déu, el Pare, no vol que es perdi ningú dels qui creuen en ell, en el Fill que Ell ha enviat: Jesús. Que és veritat tot el que al llarg de l’Antic Testament, durant generacions i generacions, Déu ha anat revelant a patriarques, jutges, profetes, homes i dones de diferent estrat social: que Déu no vol la mort del pecador, sinó que canviï la seva conducta i visqui, que no vol condemnar ningú, que vol salvar tothom. I que aquest amor ens dóna a la vegada una immensa llibertat: la possibilitat de respondre afirmativament o negativament a aquest amor. Però també que amb aquesta resposta (positiva o negativa) ens ho juguem tot. Perquè la vida no és un joc. Els cristians creiem que només en tenim una, de vida. Això fa de la vida quelcom seriós. Ho sabem de sobres cada cop que perdem algun ésser estimat. I que la negativa d’aquest amor no ve per saber de memòria el Catecisme o el Credo, ve de quelcom més concret: d’estimar més la fosca que la llum. Ve de voler quedar-nos, instal·lar-nos, acomodar-nos en la foscor i defugir la llum que posa en evidència que som uns mendicants d’afecte, de plenitud, de comunió, de sentit. No està de moda sentir-se dependent d’algú, la nostra societat promociona més aviat tot allò que ens fa creure, vana il·lusió, independents. Necessitem entendre la urgència que l’àngel del Senyor posà en els apòstols que tragué de la presó: Aneu-vos-en, presenteu-vos al temple i prediqueu al poble totes aquestes veritats de vida. Que el Senyor ressuscitat ens doni el seu Esperit per anar aprofundint en aquestes veritats de vida i arribar a tastar per nosaltres mateixos que n’és, de bo, el Senyor.