dijous, 16 d’abril de 2015

APRENDRE A PATIR


En diferents ocasions fa temps que una dona havia demanat al pare Pius de Pietrelcina que pregués per ella perquè fos alliberada de diferents sofriments i situacions difícils que passava i, com insistia, finalment, el pare Pius li va dir: “El sofriment forma part de la vida, cal aprendre a sofrir”. Cal aprendre a sofrir per aprendre a viure. Raimon, aquest cantautor valencià, deia ja en una de les seves cançons: “Ja el nàixer és un gran plor”. La carta als Hebreus ens parla de Jesús “que durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l’escoltà... però tot i que era el Fill aprengué en els sofriments què és obeir”. Cal aprendre a sofrir i també podem dir que cal aprendre del sofriment i cal aprendre a lluitar contra el sofriment.
Aprendre a sofrir amb Jesús vol dir aprendre a créixer, a deixar enrere, una i altra vegada, l’autocentrament. Aprendre a acollir la realitat que no és com voldríem o imaginàvem. Sobretot la realitat de l’altre, dels altres. Aprendre a sofrir amb Jesús vol dir, en primer lloc, deixar de sofrir inautènticament. Quant sofriment innecessari provocat per viure en la mentida! Quantes llàgrimes per falses raons! Quant sofriment per mantenir-se inflexible, malgrat que veus que l’altre té raó! Quantes situacions ridícules que esdevenen tragèdies! Quants judicis que cremen al cor! Quants records alimentant ressentiments! En la Passió sofria certament Jesús, però també Pilat, també els fariseus, també la massa sense nord. També Pere sofria, i Judes! Tots sofrien, però només Jesús sofria autènticament, només Ell estava en la veritat d’Ell, del que realment estava passant, en la veritat del Pare.
En la Passió de Jesús el poble, la gent, apareix desorientada i manipulada. Com diu en un altre lloc dels evangelis “una gentada malmenada i desesperançada, com ovelles sense pastor”. És el dolor de ser manipulat, de no ser un mateix, de fer les coses perquè es diuen, sense personalitat ni conviccions. El dels subjectes que han perdut la capacitat de decidir i es mouen “pel que es fa”, “pel que es diu”. Jesús certament no sofreix aquest dolor. Ell sap de qui s’ha fiat i duu a terme el seu camí sabent on i perquè vol anar-hi. Jesús no pateix així, però se’n compadeix del qui així pateix, tot i que serà víctima d’aquestes masses desorientades i manipulades que no saben on van, ni per què fan les coses, portades pel vent dels tòpics, de les modes. Masses que no troben sentit a les seves vides.
En la Passió, els notables del poble i Pilat també pateixen. Però Jesús tampoc no pateix com ells. Ells estan patint per mantenir el seu poder i la seva influència. La mateixa presència de Jesús posa en qüestió tot allò que han aconseguit i que volen mantenir a qualsevol preu. Jesús no sofreix d’aquesta manera perquè té molt clar que només hi ha una cosa necessària. Jesús en la seva passió no sofreix aquest dolor i vol de totes passades alliberar-nos d’aquest patiment.
Jesús tampoc no pateix com Pere per haver negat el seu Senyor. Tampoc no pateix com Judes per haver-lo traït. De tots aquests sofriments ens ve a alliberar Jesús.  Deixant-nos atreure  per ell.
El seu sofriment guareix, em situa en la meva veritat. Jesús no es mira la vida estoicament, com si res no l’afectés. Diu la carta als Hebreus que ell “clamava amb grans crits i llàgrimes a Aquell que el podia salvar de la mort”. Jesús no és indiferent al seu sofriment ni a la seva mort. Diu als seus deixebles: “Sento a l’ànima una tristor de mort”. Però serà sobretot el dolor dels altres el que més el commourà. Quan mor Llàtzer, el seu amic, Jesús, ens diu l’evangeli de Joan, “es commogué i plorà”. Sent profunda compassió pels malalts, els pobres i els petits, que anomena els seus germans. El dolor de Jesús és produït per la mort i el sofriment de la vida i sobretot per la compassió.
I davant d’això no es queda impassible, sinó que la compassió no el porta al victimisme, ans a la comunió i a la confiança. Jesús obre el camí de la fe i el duu a terme. I d’aquí naixerà la creu.  Diu Jesús: “Quan sigui alçat damunt la terra atrauré tothom cap a mi”, perquè en la creu se’ns mostra, sobretot, fins a quin punt Déu ens estima. En la creu se’ns mostra fins a quin punt l’home és capaç de refusar Déu i d’escollir el dolor més inútil i infligir-lo als altres. En la creu se’ns mostra la seriositat infinita de la nostra resposta, fins a quin punt em puc tancar; fins a quin punt puc refusar Déu i escollir la mort i el buit que ens atreuen com un vertigen. I en la creu se’ns mostra el com es venç el dolor, la creu és la visibilització del Sermó de la Muntanya, de les Benaurances. És la creació del camí de la fe dut fins al final i ofert a nosaltres.