diumenge, 12 d’abril de 2015

Lavatori de peus amb els armenis (Cròniques jerosolimitanes 4/2015)

Un quart d’hora abans de les dues arribem a la catedral de sant Jaume. És la seu del patriarcat armeni i del seminari on estudien els futurs preveres. A redós i emmurallat, hi ha el barri armeni on habiten nombroses famílies. Hem vingut amb temps per cercar un lloc adequat que ens permeti assaborir la celebració on participarem per primer cop. Els frares del convent, coneixedors dels ambients cristians de la ciutat, ens han suggerit d’assistir amb hàbit per correspondre a la mentalitat de les esglésies orientals i participar més activament.
 
Així ha estat. Ens hem assegut en un lloc discret però el sagristà major ens crida i ens col·loca en la primera renglera de cadires per convidats, davant per davant de l’altar principal, avui cobert amb un immens cortinatge. Els cors laterals que ocupen els escassos deu metres que ens separen de l’altar principal estan ocupats per cadires que suposem per la comunitat armènia. L’espai del centre està lliure. Minuts després, el sagristà ens fa aixecar de nou i ens indica una cadira dins un cor lateral, al costat dels llocs reservats a l’École Biblique. ¾Magnífic!¾ ens diem il·lusionats. Som a escassos cinc metres d’on se celebrarà el rentament de peus.
Portem una bona estona esperant i els ulls se’ns acluquen mandrosament. De sobte els obrim i veiem davant nostre, talment com una aparició, el cor de seminaristes amb albes brodades ocupant l’espai central. La cortina que cobria l’altar principal és oberta. Enmig llueix la seu patriarcal amb el patriarca dret al davant. Porta un bàcul platejat, una mitra altíssima d’estil medieval i una majestuosa capa pluvial a conjunt. Als dos costats, hi ha dotze preveres, entre ells algun bisbe, també solemnement revestits amb capes pluvials.
La cerimònia és senzilla però vibrant. Els dos bisbes més propers al patriarca són els encarregats de llegir fragments del relat de la passió a jutjar pel to. Ho fan il·luminats per una candela perquè la catedral no té llum artificial. El sol, les llànties i les candeles són l’única il·luminació d’aquest espai del segle XIII. El cor de seminaristes, que passarà tota la cerimònia agenollat, està dirigit per un mestre amb una expressiva veu de baríton. Els cants tenen el vigor, sonoritat i agilitat característica de la litúrgia armènia. Però avui queden emocionadament combinats amb abaixaments sobtats de veu i alentiment del ritme, seguits d’un murmuri que agombola els llargs i magnífics solos del baríton.
Les intervencions musicals desvetllen una dolçor interior a l’ànima i precedeixen la lectura solemne del fragment joànnic del rentament de peus que proclama el patriarca. Seguidament, patriarca i concelebrants es retiren rere l’altar mentre els sagristans preparen el rentament: una estora, un gros coixí de vellut vermell perquè s’agenolli el patriarca, davant seu la bacina amb aigua que s’havia beneit, a un costat un altar baix guarnit de blanc que sosté un petit evangeliari platejat, a l’altre costat una tauleta baixa amb un recipient d’oli perfumat i una altra tauleta amb dotze tovalloletes per eixugar els peus dels concelebrants.
Entra la comitiva. El patriarca porta un davantal fins a mitja cintura i la corona arrodonida que substitueix la mitra. El rentament, llarg perquè són dotze, es fa en silenci. El concelebrant s’asseu i posa el peu nu davant la bacina, el patriarca agenollat al seu davant li mulla i li eixuga amb la tovalloleta, i hi fa el senyal de la creu amb l’oli. El concelebrant li besa àgilment la mà al patriarca, s’aixeca per besar l’evangeliari i deixa lloc al següent. És el moment àlgid de la celebració i els fidels assistents s’acosten tot el que poden per fer fotografies.
Ens adonem que rentar els peus a dotze persones, més que cansar, emociona, i solemniza enormement el gest que es va omplint progressivament de significat. Acabat el rentament, i revestits tots de nou, s’acomiada discretament la celebració.
A les 4 tornem a ser treballant, complagudíssims espiritualment perquè la cerimònia ha complert d’escreix les expectatives que hi teníem posades.