dissabte, 23 de febrer de 2013

...PERÒ VAL LA PENA!

Ramon Llull, pensador, místic, missioner entre els segles XIII i XIV, entre altres llibres en va escriure un que va titular “Llibre de les meravelles”.  En aquest llibre narra la història de Fèlix, i tot explicant-la va introduint el lector en les gran veritats cristianes. Per començar aquest recorregut, el llibre comença presentant Fèlix que s’endinsa en un bosc i allí troba una pastoreta, tota sola amb el seu ramat. Fèlix li pregunta si no li fa por estar tota sola en el bosc, on pot venir en qualsevol moment el llop. Però la pastora li respon que això no li pot passar ja que ella confia en el Senyor, i li cita textos com el salm que diu “No et passarà res del mal ni s’acostarà a casa teva cap desgràcia , perquè ha donat ordre als seus àngels de guardar-te en els camins”. Fèlix “es meravella” de tanta fe i lloa al Senyor per la confiança que la pastora té en Ell. Però després de separar-se de la pastora sent un crit esgarrifós i, apropant-se, veu que el llop ha matat el ramat i la pastora. Aquí comencen els dubtes de Fèlix, aquí comença el seu camí de fe.

D’una manera semblant comencen els apotegmes de sant Antoni abat, el pare dels monjos del segle IV. Antoni interroga Déu: “Per què els injustos són rics i el justos pobres? Com és que alguns moren després d’una vida curta i d’altres arriben a molt vells?” Aquest és el començament del preguntar-se, la interrogació més humana i, per tant, l’origen de l’ateisme o l’origen de la fe, l’opció pel sentit o pel no-res. Creure en Déu és creure que actua.

El dimoni temptant Jesús no fa més que de ressò del que nosaltres diríem a Déu. Del que voldríem dir a Déu. L’Enemic es val del salm 90, que la Litúrgia fa servir molt, ja que el reserva per cloure el diumenge. Cada diumenge i en totes les solemnitats, l’Església fa servir aquest salm en el rés de Completes, i tot sovint el posa en d’altres parts de les celebracions: “Digues al Senyor: sou la muralla on m’emparo, el meu Déu en qui confio. No et passarà res de mal, ni s’acostarà a casa teva cap desgracia, perquè ha donat ordre als seus àngels per guardar-te en els camins”. Ambivalència de l’ésser humà: aquest salm l’utilitza el dimoni i el qui s’allunya de Déu, tot desafiant-lo de complir-lo o acusant-lo de no fer-ho i optant pel no-res i l’absurd; i també l’utilitza la Litúrgia com expressió de la fe de la comunitat creient que manifesta la seva experiència de fe, afirmant i donant testimoni de la veracitat de les seves paraules. És l’ambivalència de la vida que posa a les nostres mans el poder d’optar per Déu o el no-res, pel sentit o per l’absurd.

I això no ho fa principalment amb raonaments, sinó amb el testimoniatge, amb l’experiència. És el que cada any feia el fidel israelita quan es presentava en el Temple per oferir les primícies dels seus camps. L’ofrena és la prova que les promeses s’han complert: “El meu pare era un arameu errant”, i amb això recorda tota la història dels patriarques fins la seva arribada a Egipte. “El Senyor ens va fer sortir d’ Egipte amb mà forta”, tot recordant els fets de l’ Èxode. “I ens va donar aquesta terra que regalima llet i mel”, i tot mostrant la veracitat del que confessa, posa davant el Senyor les primícies d’aquesta terra que ha rebut d’Ell. Aquesta és la professió de fe més antiga del poble d’Israel, i amb ella el poble dissipava els dubtes i temptacions  només mirant i palpant a l’entorn. Déu no sols és, sinó que actua, ha complert, “estic en la terra que Ell va prometre”.

I aquesta és també la nostra experiència creient. Ens podem ajuntar amb aquell fidel israelita que descriu el llibre del Deuterenomi i seguir la llista que ell va començar amb el restant de la història del poble d’Israel, i amb la història de l’Església amb tots els homes i dones que mostren la veritat de les paraules del salm que cita Pau: “Cap dels qui creuen en ell serà defraudat”. Com diu la carta als Hebreus, “envoltats d’un núvol tant gran de testimonis”, tant del passat, com del present, també nosaltres podem refiar-nos i vèncer la temptació del no-res, del sense sentit: aquesta és l’autèntica temptació, l’única.

Però hem d’entendre i creure les paraules del Senyor Jesús, manllevades de l’Escriptura, que “no sols de pa viu l’home”. Que aquest no és el criteri últim per veure si la meva vida és o no reeixida. El criteri econòmic no és decisiu, “no sols de pa viu l’home sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu”. Que només he d’adorar al Senyor, cap altre poder i confiar-hi, no posar-lo a prova, sinó posar-me a les seves mans serenament i lúcidament envolat per un núvol immens de testimonis que avalen que hi ha un altre camí que mena a la salvació, a la vida. Aleshores potser no tindrem una vida llarga, però sí densa; potser no reeixirem en els nostres plans, però sí que la nostra vida tindrà un nord; potser estarem desorientats i fins endinsats en el dolor, però la nostra vida tindrà sentit, perquè el criteri de la nostra vida és Crist.