diumenge, 24 de febrer de 2013

La llosa de la unció (Cròniques jerosolimitanes 28)

Primer divendres de Quaresma. Arribem al Sant Sepulcre fregant les vuit del matí. Pugem pels graons desgastats i desproporcionadament alts que menen al Calvari on, rere les llànties votives penjades del sostre, llueix l’escena de la crucifixió. Seguint la iconografia oriental, Maria i l’apòstol Joan acompanyen el crucificat.

Baixem del calvari per l’escala de marbre rosa i baranes de llautó. Aprofitem que no hi ha ningú a la llosa de la unció per pregar calmadament. El mosaic que ocupa el pany posterior de paret il·lustra l’escena: baixat de la creu, les dones ungeixen el cos de Jesús abans de dipositar-lo al sepulcre. La llosa, de marbre rosa desgastat, té al damunt una filera de llànties amb oli perfumat que, degotejant lleugerament, l’impregnen d’una agradable fragància.

Agenollats, repengem el front damunt la llosa deixant-nos endur per aquesta flaire. “Pss...Pss...Pss...”- una remor intermitent i progressivament propera ens esvaeix la concentració. Aguditzem l’orella i, mentre l’olfacte percep una nova aroma, captem que es tracta de l’èmbol d’un esprai. Encuriosits, aixequem el cap: una dona etiòpica, de cara bruna i cos petit, amb un mocador blanc que li cobreix el cap, amb la gràcil gesticulació que els caracteritza, branda un petit atomitzador de plàstic polvoritzant la llosa amb perfum abans de fer un pregària i marxar.

Restem corpresos de contemplar una recreació vivent de l’escena de la unció.