dimecres, 6 de febrer de 2013

ÉS NECESSARI DOPAR-SE?

     

El ciclista nord-americà Lance Armstrong, que havia aconseguir tantes medalles i reconeixements, ha confessat públicament que s’havia dopat per aconseguir-les. Això torna a posar-nos de manifest el lloc que ocupa el dopatge no sols en l’esport, sinó en moltes activitats de la vida de la nostra societat. Quasi es pot parlar d’una “societat dopada” on es fa molt difícil que l’individu aguanti les molèsties normals i necessàries i recorri amb molta facilitat a analgèsics o estimulants. Hom es dopa, bàsicament, o per no sentir dolor o per augmentar artificialment la seva resistència.
El que més queda en la consciència de la gent, després de llegir la confessió d’aquest ciclista nord-americà, és que per aconseguir l’èxit és necessari dopar-se. I podem resignar-nos a no tenir èxit? De fet sembla que, com els atletes, estem cridats a anar trencant rècords, a anar alçant el llistó indefinidament.
Sant Pau també està en aquesta línea. No en la de dopar-se, clar, però sí en la recerca del “sempre més”. Diu en la seva carta als de Corint: “Germans, interesseu-vos pels dons millors. Però ara us indicaré un camí incomparablement més gran”.
Sant Pau ens crida a no quedar-nos en la somnolència de la mediocritat, ni tampoc al simple equilibri de la moderació, sinó que ens estimula i empeny als camins més alts.
Quan ens parla de l’amor, no ens està parlant de sentimentalismes, ens està parlant d’una cosa més àrdua i difícil que aprendre el llenguatge dels homes i dels àngels. Quan parla de l’amor, ens està parlant de quelcom més important i difícil que aprendre tots els secrets de Déu i tota la veritat. Ens parla d’una cosa més difícil que traslladar muntanyes d’un lloc a un altre i més difícil que vendre’s a si mateix com esclau (a qualsevol droga o dependència). Tot això està per sota de l’esforç d’estimar.
Perquè, certament, tot això caducarà i fins la fe i l’esperança caducaran, només l’amor perdurarà per sempre.
Ser el primer, el més gran. Ser recordat, ser admirat, ser estimat. Això, tot i que pot ser viscut molt negativament, té també la seva lògica, també connecta amb el més profund de nosaltres mateixos.
Joan Sales ha escrit el seu gran llibre amb aquest títol: “Incerta glòria”. I és d’això que ens parla sovint en el seu llibre: de la “incerta glòria”, de la set de glòria. Incerta glòria ho és tota quan desapareix com el fum empesa per titulars que empenyen altres titulars i que s’esvaeixen tots en l’oblit. Sant Pau ens diu que aquesta “incerta glòria” és com les campanes que toquen o el platerets que dringuen; tot això, diu, no és res si em moc només per “ser ben vist”, no serveix per a res. Però, malgrat tot, voldríem una glòria, un reconeixement, una acceptació incondicional i per sempre.
Sembla que Jesús tingués aquesta convicció, aquesta seguretat, que el feia lliure davant l’oposició dels altres. Davant el fracàs, no quedava a mercè de les darreres opinions.  Diu l’Evangeli que tots en la sinagoga s’indignaren contra ell, però ell “se’n anà passant entremig d’ells”.  Passa entremig del fracàs que l’acompanyarà fins al final, i fins el final “passa entremig”, ferm, seguint el seu camí sense quedar a mercè de l’aprovació dels altres, ni dels titulars ni de les enquestes.
Aquest és el misteri de Jesús: anar pel “camí incomparablement més gran” passant entremig del fracàs; i no solament quedant en el segon lloc, sinó en el darrer. I, malgrat tot, és el vencedor. L’home lliure que ens passa al davant pel camí més elevat, fins arribar al més sublim; perquè en el seu interior ressonaven constantment les paraules del Pare: “Tu ets el meu Fill, l’estimat, en tu m’he complagut” quan es va obrir el cel el dia del seu bateig. Jesús només depèn del Pare, del seu amor, això el fa lliure. I així ens vol fer lliures a nosaltres i esdevé ell mateix camí cap el cim més elevat i la Glòria més alta.
I en aquest camí no cal dopar-se, sinó cal aprendre a escoltar, humilment deixar-se conduir, i confiar.