dimecres, 27 de febrer de 2013

FILLS D'UN DÉU GENERÓS


Dilluns II de Quaresma, 25 de febrer de 2013
Dn 9, 4b-10/Sl 78/Lc 6, 36-38

Sigueu compassius com ho és el vostre Pare. Aquestes paraules que Jesús pronuncia avui en l’Evangeli tenen ressons, si ho recordeu, amb aquelles que escoltàvem dilluns passat en el llibre del Levític: Sigueu sants, como jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant.

S’ha produït però un canvi, al menys tal i com Lluc, l’Evangelista, ho entén en compartir amb la seva comunitat aquestes paraules de Jesús: un canvi de matisos. Aquí se’ns demana no ser sants (amb tota la força que implica que la nostra vida tingui com a projecte el ser i obrar com Déu mateix és en essència), sinó ser compassius. I Lluc sembla posar aquest imperatiu com a clau de volta entre dos texts importants: el perdó als enemics i la paràbola que parla de la brossa en l’ull de l’altre i la biga en el nostre ull. La paraula original que hi ha al darrera d’aquest “ser compassius” té la seva riquesa, de manera que els traductors juguen entre traduir-la per “compassió”, per “misericòrdia” o bé per “generositat”. Totes tres, però, impliquen, d’alguna manera “posar-se en la pell de l’altre”, fer un camí comú, prendre càrrec de l’altre en la seva situació, entenent-la, acompanyant-la, invertint temps i mitjans... El mateix evangelista, més endavant, quan voldrà aclarir de quina manera Déu és compassiu i misericordiós (atributs divins que ja apareixien en l’Antic Testament amb paraules que posen l’èmfasi en les entranyes de misericòrdia, l’amor profund de Déu per la humanitat) ho farà rescatant de Jesús tres paràboles que tots coneixem i posant-les una al costat de l’altra: la de l’ovella i el dracma perduts i la del Fill Pròdig. Un dels accents de Lluc és que Déu, més que Senyor és Pare; no algú que mana o imposa, distant; sinó algú que estima i dialoga, proper.

Ara bé, pensava aquesta tarda que segons com llegim l’Evangeli d’avui podríem creure que la nostra relació amb Déu s’ha de basar en una mena d’intercanvi comercial: no judiqueu, i Déu no us judicarà; no condemneu, i Déu no us condemnarà... com semblaria proposar-nos aquest verset final: Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet. De fet, tot sovint, aquesta és la nostra temptació, però... Déu pot actuar així? O més aviat el que ens proposa Jesús és recordar aquesta generositat, misericòrdia i compassió super-abundants que Déu està disposat a donar-nos per a què nosaltres també siguem com Ell, capaços de donar en abundància, de no ser gasius a l’hora de compartir, a l’hora d’estimar, de no ser mesquins a l’hora d’emetre un judici sobre el proïsme. Perquè, de fet, els accents són que no hem de judicar, que no hem de condemnar, que hem d’absoldre, que hem de donar... aleshores, si no jutgem ningú... què podrà jutjar Déu de nosaltres? Si no condemnem ningú, què podrà condemnar Déu en nosaltres? Si absolem, quin pecat Déu ens podrà retreure? I si donem, què ens podrà Déu prendre?

Quaresma és un temps de gràcia per posar els nostres ulls fit a fit amb els de Jesús i aprendre a mirar al voltant nostre amb la seva tendresa, la seva misericòrdia, la seva compassió, la seva generositat.