diumenge, 17 de febrer de 2013

LES TEMPTACIONS DE JESÚS, LES NOSTRES

La Temptació de Crist d'Ary Scheffer (1854)

Diumenge I de Quaresma, 17 de febrer de 2013
Dt 26, 4-10/Sl 90/Rm 10, 8-13/Lc 4, 1-13

Avui el prefaci de l’Eucaristia ens pot ajudar a trobar una clau d’interpretació a les paraules que hem escoltat a l’Evangeli. El prefaci diu així: Perquè Crist, Senyor nostre, durant quaranta dies no prengué aliment i així consagrà amb el dejuni l’observança quaresmal; i, capgirant els enganys del diable, la serp antiga, ens ensenyà de treure el llevat de la malícia, perquè nosaltres, celebrant dignament el misteri pasqual, fem el pas cap a la Pasqua perpètua.

Tornem, doncs, al text de l’Evangeli, per veure com es concreta aquesta afirmació de què Jesús, amb el seu capteniment davant les temptacions del diable, ens ensenyà de treure el llevat de la malícia.

Quin és el primer llevat de malícia? Jesús està extenuat de fam. En aquella situació arriba el diable i el posa a prova: Si ets el Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa.  El problema no és el pa, que és bo, com tot allò que Déu dóna. El llevat de malícia és pensar que el pa (sobretot si un està afamat, com Jesús ho està en aquell moment) ho és tot. El problema és fer d’allò secundari el pal de paller de la nostra vida; fer del secundari l’essencial. Jesús és coherent: L’home no viu només de pa. I en canvi en la nostra societat hi ha tota una mena de “catequesi” que ens fa combregar amb rodes de molí, perquè ens fa passar per necessàries coses que no ho són gens: un pis més gran, un cotxe més veloç, una feina que doni molts diners amb poc esforç, tenir el darrer model de mòbil, d’ordinador, aparentar el que no som... quan l’ésser humà segueix tenint necessitat fonda de coses que no es poden adquirir als grans magatzems: pau, afecte, reconeixement, ser valorat pel que un és...

Quin és el segon llevat de malícia? El diable diu: Et puc donar tot aquest poder i glòria d’aquests reialmes; tot m’ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull; adora’m i tot serà teu. És la temptació del poder i la força. És la temptació (que s’acaba convertint en neguit i angoixa per aquells que cauen en ella) d’estar per damunt dels altres, de ser els millors a tot cost. No penseu que és poca cosa. A la Xina, per exemple, de cara a les darreres Olimpíades que es varen celebrar, hi havia tot un ensinistrament de nens i nenes ben petits a ser els atletes que representessin dignament el seu país. A quin cost? Amb el cost de rebre l’afecte d’uns pares que sols poden veure un cop a la setmana i per unes hores. Al cost de sobrecarregar aquests petits cossos a hores i hores d’entrenament per a passar després per una selecció que, quan no és superada, porta a la sensació de fracàs, de no ser bons patriotes, de ser la vergonya de la família que ha posat tots els estalvis per a què el seu fill o la seva filla triomfin. Al cost d’unes vides obligades a madurar abans d’hora. No ens pensem que això passa només a la Xina. Arreu hi ha exemples de vides consagrades a esforços i superacions que volen portar a fama i poder i glòria que són coses que avui hi són i demà no. En el fons és una adoració idolàtrica. Es pot entendre aleshores la resposta de Jesús: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol. Perquè Déu és qui vol el millor per nosaltres, és Aquell que ens estima com som, que mai no ens forçarà ni tan sols a estimar-lo.
Quin és el tercer llevat de malícia? És quan el diable és també capaç de citar la mateixa Paraula de Déu per voler temptar Jesús. És la més diabòlica de les temptacions aquesta, la temptació d’emprar la Paraula de Déu per justificar els nostres prejudicis o els nostres judicis sobre el proïsme; per justificar una divisió entre dolents i bons, entre sants i pecadors; per autojustificar-me i dir-me a mi mateix que estic en el bon camí i que, per tant, jo puc ser el mestre dels altres; és la temptació del poder també dins l’Església, el poder sobre les consciències. La resposta de Jesús, sempre citant correctament les Escriptures, és: No temptis el Senyor, el teu Déu. O dient-ho d’una altra manera: no facis dir a Déu allò que no diu; no et facis venir bé la seva Paraula per fer la teva voluntat, per justificar el teu egoisme, per condemnar a l’altre.

Que aquest temps de Quaresma que aquesta setmana hem encetat sigui un escoltar ben a fons Jesús per a què ens ajudi a saber treure aquest llevat de malícia que ens fa allunyar-nos d’Ell i que compromet la nostra fe de cristians.