diumenge, 24 de febrer de 2013

El Papa que es volia fer frare


"El Papa de Roma es vol fer frare". Així resumia un noi de catequesi la notícia que aquests dies ha ocupat les portades dels nostres diaris. "Se'n vol anar a un monestir a resar", puntualitza un altre, més acuradament. El Papa ha explicat clarament les causes de la seva renúncia: l'edat i la disminució de les forces. Però ha volgut insistir en dir que el seu paper a partir d'ara és el de pregar, portant una vida amagada. Tot sembla calculat per convergir en aquest punt, fins i tot els exercicis espirituals d'una setmana (habituals cada any al Vaticà al començament de la quaresma) iniciats just quan tots els focus del món apuntaven cap a ell. La insistència en la prioritat que cal donar a Déu, a la fe, a l'adoració, ha estat una constant de tot aquest pontificat, segellada ara amb aquest gest insòlit.
No em va desagradar que un nen relacionés aquesta vida dedicada a la pregària amb fer-se frare. Realment, sant Francesc compartiria plenament aquesta manera de pensar del Papa Benet. Per a ell, res no havia de passar per davant de la "santa oració i devoció", tot s'havia d'encaminar a "adquirir l'Esperit del Senyor i la seva santa operació". De sant Francesc es va arribar a dir que no era un home que pregava, sinó "la pregària feta home". Alguna cosa devem fer bé, doncs, si un nen de catequesi ens relaciona amb la pregària més que amb cap de les activitats que també realitzem.
L'evangeli d'avui també apunta cap al mateix tema. Dels tres evangelistes que ens narren l'episodi de la transfiguració, només sant Lluc ens explica que Jesús estava resant. És en un context de pregària que sant Pere exclama: "Que n'estem, de bé, aquí dalt!" Una exclamació que ens podria portar als creients a recordar molts moments viscuts tant en la pregària personal com en la celebració dels sagraments, especialment l'eucaristia. El nostre món no valora les actituds i els gestos específicament religiosos. Quan es parla positivament de l'Església, és sempre per alguna tasca social o, com a molt, cultural. Però allò que està realment en el nucli passa inadvertit. En aquest context, l'evangeli ens convida a pregar, i el Papa ha insistit en què això ha de ser prioritari, segurament des de la convicció que sense fe i sense pregària no hi pot haver autèntic amor cristià.
A vegades, en el nostre diàleg amb el món no creient, voldríem reduir l'evangeli a determinats valors, que pensem que tothom hauria de poder acceptar. Però no és així. Allà on els creients busquem pau, per exemple, el nostre món (benestant, fins i tot malgrat la crisi) busca seguretat, que no és el mateix. La seguretat es mira de mantenir a base de violència exercida sobre els altres; la pau de Jesucrist ve amb la disposició al sacrifici d'un mateix. La seguretat de què gaudim a Europa, sempre més fràgil que no ens pensem, depèn certament de grans violències exercides a vegades directament, a vegades imposant lleis injustes als països més pobres.
En aquest sentit, l'episodi de la transfiguració ens indica que pregar no ens aïlla del món, sinó que ens empeny cap aquest camí que Jesús fa fins a la creu. És el missatge de la veu del núvol, que mana als deixebles que escoltin aquest Jesús que, just abans d'aquest fet, els ha anunciat que ha de ser crucificat. Ha estat un bon testimoni de la manera cristiana de fer aquest Papa, també, amb la seva humilitat, la seva disposició a demanar perdó pels escàndols, el seu desig de reconciliació amb tots els sectors de l'Església.
Ara bé, a la creu només s'hi va si en la pregària s'ha tastat aquesta glòria de Déu que, segons la pregària de l'inici de la missa d'avui, veurem si es purifica "la nostra visió interior". Això alimenta la nostra esperança d'aquell dia en què, en paraules de sant Pau, "serà transformat el nostre pobre cos a imatge del seu cos gloriós". Només amb la fe, la pregària i l'esperança del goig etern l'amor pot tenir la força d'arribar fins a les últimes conseqüències.
(homilia del diumenge II de quaresma C, 24 de febrer de 2013)