divendres, 15 de febrer de 2013

MIRAR MÉS ENLLÀ




Un dels llocs que vaig més sovint és a la catedral de Barcelona. M’agrada estar-m’hi, callar, mirar, pregar. Hi vaig ser batejat. Però ja fa anys que, per donar a conèixer la bellesa de les seves pedres, la catedral va poc a poc perdent el seu misteri. Està molt ben il·luminada, fins els racons més amagats. Els focus han trencat la seva atmosfera, la seva llum pròpia. La catedral de Barcelona és una de les poques esglésies gòtiques que té els contraforts que aguanten la nau central dins l’espai interior de la basílica i no a fora. Té els arcbotants dins l’espai interior del temple. Això fa que els vitralls quedin més lluny de la nau central i així filtren la llum fent que aquesta sigui més matisada i no tant directa. Aquest efecte ha estat malmès per tanta il·luminació. Ara la gent mira les pedres que no volien ser vistes, sinó que volien crear un ambient que insinués una altra realitat més enllà d’elles. Volien ser un dit que assenyalés més enllà. En canvi, ara es mira el dit, la pedra, en lloc de mirar en la direcció que aquesta està indicant. És el mateix que passa amb el nostre retaule d’Arenys de Mar, que ara fa 300 anys, mai havia estat tant il·luminat i vist tant bé. Però no era aquesta la finalitat per la qual el van fer. Pau Costa, l’autor del retaule, no comptava amb tanta llum. Els daurats i les escultures del retaule no eren tant per ser vistos, van ser fets per insinuar, per assenyalar una altra realitat, i no volia ser simplement una obra d’art per ser admirada. De fet, una autèntica obra d’art, és aquella que remet més enllà d’ella mateixa. Aquesta és la grandesa de la catedral de Barcelona i la bellesa del retaule d’Arenys. I aquesta és la bellesa i grandesa de la vida humana que no es reclou en ella mateixa, sinó que és oberta i és referència més enllà d’ella mateixa.
Quan Isaïes ens relata la seva vocació ens diu que tot el temple trontollà i s’omplí de fum. Isaïes no es quedà contemplant el temple, sinó el que contenia el temple. El temple es féu un simple receptacle dels plecs del mantell de Déu. El sant, sant, sant féu trontollar tot el temple de Salomó i el féu aparèixer com a irrellevant, però sobretot esdevingué un lloc del trobament entre Déu i l’home: “Després vaig sentir la veu del Senyor: Qui enviaré?  Qui ens hi anirà? Aquí em teniu, envieu-m’hi”.
Aquesta experiència que Isaïes té davant Déu és la mateixa que tindrà Pere davant Jesús: “Allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador”. I aquest li respon: “No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes” i deixant-ho tot el seguiren. Tot queda relatiu i irrellevant davant d’Ell que crida.
I això és el mateix que ens relata Pau en primera persona a Primera de Corintis, capítol 15. Aquest és un dels textos més antics del Nou Testament. Aquesta carta fou escrita pels volts dels anys 50, o sigui, només uns 20 anys després dels fets de Pasqua. Però, a més, el text que avui llegim, és anterior a Pau. Ell mateix diu: “Us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo he rebut”. Es tracta, doncs, d’un text que hauria estat redactat quan Pau es convertí, o sigui, dos o tres anys després dels fets de Pasqua. És el trobament amb el Senyor ressuscitat, el terratrèmol que féu de Pau i dels apòstols foc abrandat que omplí de llum les tenebres i que manté tota la força també avui i aquí per a nosaltres. I això serà així si no quedem davant d’aquests textos com si fossin una obra d’art més o menys bonica, sinó que ens deixem omplir del Misteri joiós que hi contenen, si no tenim por que ens facin trontollar, si fóssim capaços de dir amb Isaïes: “Aquí em teniu, envieu-m’hi”. I això ho podem fer perquè aquestes paraules assenyalen més enllà d’elles mateixes. Són paraules de Déu i no sols paraules d’home que tenen el poder de salvar-nos. I si no aconseguim a la primera aquesta actitud, diguem amb Pere: “Ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però perquè vós ho dieu calaré les xarxes”.