DONEU-LOS DE MENJAR VOSALTRES MATEIXOS

Diumenge XVIII, 3 d’agost de 2014

Is 55, 1-3/Sl 144/Rm 8, 35.37-39/Mt 14, 13-21

Avui he rebut un correu electrònic d’una bona amiga qui, treballant per una agència de viatges, ha tingut oportunitat de conèixer creients d’arreu del món. En el seu correu em reenviava un altre que ella havia rebut d’un frare franciscà amic seu que es troba a la Custòdia de Terra Santa, a Jerusalem. Voldria compartir amb vosaltres aquest correu, perquè explica de primera mà, allò que potser no podem saber enmig de tantes notícies que ens arriben d’un conflicte ple d’interessos i amb imatges manipulades per tots cantons. Crec que pot ser millor que un sermó. Estalvio els noms i les coses que són de tipus personal.

De nuevo nos encontramos en otra situación de no paz. No sé si habrá que catalogarla como guerra, pero todo parece que sí. Así que, en mis casi 44 años de presencia en Tierra Santa ésta sería ya la octava, a las que hay que añadir las dos intifadas. ¡Absurdo! Lo que más me preocupa es la situación en la región. El otro día volaron una iglesia nuestra en Siria y todos conocemos las noticias de Iraq, en donde los musulmanes radicales están logrando que no quede un cristiano. ¡Y nuestras sociedades y gobiernos no hacen nada por impedirlo!

¿Cómo estamos viviendo esta situación? Aunque se hable tanto de Gaza y de los misiles, con todas la muertes, en Jerusalén todo está tranquilo pero hay una consecuencia muy importante: No hay peregrinos.  Ello significa que muchos no tienen trabajo; y, a veces, los franciscanos, en su soledad, nos volvemos a sentir "guardianes de monumentos" por muy importantes que sean. Es necesario también reanudar las peregrinaciones y que vuelvan a resonar por las calles de Jerusalén las palabras del Salmista: "¡Qué alegría cuando me dijeron…!". Hay que hacer algo concreto y poner en práctica las palabras de Jesús a sus discípulos: "dadles vosotros de comer" (Lc 9,13). En los 18 primeros días del mes había encontrado a más de 1.000 peregrinos dándoles conferencias. Ahora, no hay nadie. Es el mejor momento para peregrinar, pues no hay esas aglomeraciones casi imposibles.

¿Qué podemos hacer nosotros y vosotros? En primer lugar orar por la paz: "¡Desead la paz a Jerusalén!". Tenemos que orar para que el Señor haga caer todos los muros que separan los pueblos, especialmente los de la intolerancia y del egoísmo, y para que la concordia y el amor puedan reinar en Tierra Santa. Tenemos que ser – a imitación de San Francisco, "hombre de paz y artífice de la reconciliación" – instrumentos de paz. No con grandes discursos, sino con hechos concretos que ayuden en lo posible a aliviar las necesidades de tantos hombres y mujeres. Tendiendo los puentes de la reconciliación y del amor.

Todos debemos anunciar sin temor "el Evangelio de la paz" (Ef 6,15), porque estamos convencidos que Jesús ha venido a unir, no a separar: "Él es nuestra paz, el que de dos pueblos hizo uno, derribando el muro que los separaba, la enemistad…para crear en sí mismo, de los dos, un solo Hombre Nuevo, haciendo la paz…" (Ef 2,14-15). Teniendo presentes a Cristo, nunca caeremos en la tentación de que la paz es una realidad que nunca se podrá alcanzar.

La paz es posible; buscarla es un deber de todos. Aunque a veces, como a Abraham, nos toque esperar "contra toda esperanza" (Rom 4,18). Esto es lo que sucede hoy en Tierra Santa. Cristo, en el Sermón de la Montaña, ha proclamado bienaventurados a "los que trabajan por la paz" (Mt 5,9). ¿Cómo? Repitiendo con San Francisco: "Que donde hay odio, ponga yo amor; que donde hay ofensa, ponga yo perdón...; que donde hay tinieblas, ponga yo luz; que donde hay tristeza, ponga yo alegría".

M’ha arribat aquest correu justament quan em tocaven d’una forma especial les paraules de Jesús, aquest imperatiu que ens diu: Doneu-los de menjar vosaltres mateixos. I em semblava que aquest frare oferia tota una manera de donar de menjar als seus germans israelians, palestins i creients pelegrins de tot el món que allí hi arriben. Un menjar que no queda reduït al pa, sinó que mira tota la persona humana: cos, ànima i esperit (si em permeteu fer servir la divisió clàssica). Ell parla de pregària per la pau, de fer actes concrets de diàleg, d’acolliment... Penso que ens convida, a tots els cristians, a saber donar sempre aquest pa als qui tenim a prop. No és qüestió només de pregar tancats en la nostra cambra (això podria aïllar-nos de la realitat), ni de repartir entrepans només (això ens podria convertir en una ONG de les tantes n’hi ha)... el pa que assacia i alimenta és JESÚS, només els cristians podem oferir-lo, només els cristians podem donar AQUEST PA DE VIDA. Que el Senyor ens faci sempre bons administradors d’AQUEST PA!

MARE DE DÉU DELS ÀNGELS DE LA PORCIÚNCULA

Dissabte, 2 d’agost de 2014

Ga 4, 3-7/Lc 1, 46-48a.48b-49a.51-53-54-55/Lc 1, 26-33

Quan un va per primer cop a La Verna, el lloc on sant Francesc va rebre els estigmes dos anys abans de la seva mort, queda impressionat al menys per tres coses: pel lloc mateix, aquesta muntanya impressionant i les seves increïbles vistes a la vall; pel lloc mateix de l’estigmatització, ara una capella on cada dia s’hi fa una processó i pregària especials i per les famoses ceràmiques d’Andrea della Robbia que decoren diferents capelles del santuari.

N’hi ha una ceràmica, concretament una Anunciació, que jo tenia moltes ganes de veure, perquè el P. Miquel, al cel sigui, ens la recomanava molt. Es troba a l’Església Major, en una capella lateral, la cappella Niccolini. I realment és molt bonica. La Mare de Déu es troba a l’esquerra de la imatge, amb un posat mig de pregària, mig d’escolta, mig d’espera... a l’altra costat, enfront de la Mare de Déu, l’àngel Gabriel es troba fent genuflexió, tot mirant Maria, també com si estigués esperant quelcom. Damunt l’àngel, Déu Pare, envoltat d’un cor angelical, també hi és present, amb les mans juntes, com pregant, com esperant... i també hi és un colom que queda com estàtic enfront de la Mare de Déu, símbol de l’Esperit Sant. El P. Miquel tenia molta raó quan la descrivia: sembla una foto presa en el moment més àlgid de la història de la humanitat: l’anunci a Maria que seria mare del Salvador del món. Què esperen, però, els protagonistes de la ceràmica?

M’hi ha fet pensar la lectura de l’Evangeli d’avui, que també és el relat de l’Anunciació. Però us heu adonat d’una cosa? Heu escoltat bé l’Evangeli? Si ara fes la pregunta: hi és tot el relat de l’Anunciació? Què diríeu? Si dieu que no hi és tot, que manca alguna cosa... què hi manca del relat de l’Anunciació que hem proclamat? Exactament: falta una de les coses més importants: EL “SÍ” DE MARIA A L’ÀNGEL, que és l’acceptació dels plans de Déu per a Ella, el seu Fill i la humanitat sencera.

Mirem per un moment quin és el missatge de l’àngel segons Lluc: No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi. Aquest missatge és d’una contundència que bé podríem comparar-lo a les paraules de Jesús a Marta de Betània que escoltàvem dimarts passat, perquè podria acabar perfectament amb les mateixes paraules: Ho creus això? És cert que aquestes paraules avui no hi són al text, però aquest missatge de Gabriel espera una resposta: la teva, la meva. Ens podem imaginar que ara som nosaltres els protagonistes de la ceràmica de della Robbia, que la Trinitat i Gabriel mateixos esperen amb anhel la nostra resposta: Ho creus això? Ho creiem que Jesús és tot això, el Fill de l’Altíssim, el Rei d’Israel per sempre, el Messies esperat, el Salvador del món, que hi ha un projecte de Déu per a la meva vida, fins que pot incloure la vida d’altres? Acceptem aquest missatge de l’àngel que ens arriba avui?

Jesús espera el nostre “Sí”. I aquest “sí” pot canviar tot un munt de coses. Perquè és un “sí” que ens obra al misteri, que ens obra a la llibertat. Pau ho recorda als seus fidels de Galàcia: Quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià al món el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per rescatar als qui vivien sota la Llei, perquè obtinguessin ja la condició de fills. No és demà o passat demà que Déu ens vol FILLS i AMICS, ens vol FILLS i AMICS ara i aquí.

Demanem al Senyor que en aquesta Eucaristia ressonin les paraules de l’àngel a Maria en els nostres cors i, com ella, no tinguem por per dir-li SÍ, un “sí” per sempre.  

MARTA DE BETÀNIA: LA NOSTRA MESTRA

Dimarts, 29 de juliol de 2014

Santa Marta

Jr 14, 177-22/Sl 78/Jn 11, 19-27

Aquest vespre la litúrgia ens proposa meditar sobre aquestes dues lectures que ens resulten tan diferents, tan dispars en el seu contingut, un cop escoltades. La primera lectura, la del profeta Jeremies, resulta molt dura... massa... potser perquè ens sona a massa actual: Un gran desastre desfà el meu poble, un cop dolorosíssim. Si surto al camp, veig les víctimes de l’espasa, si entro a la ciutat, veig les víctimes de la fam... Esperàvem la pau, i som infeliços, esperàvem remei, i tot són alarmes... Massa actual perquè no sols podem aplicar-la avui als enfrontaments a Gaza entre israelians i palestins, sinó aplicar-la a tants llocs on el conflicte és ben viu: Síria, Irak, Ucraïna, Nigèria... (recordem encara que hi ha dues-centes nenes segrestades per Boko Haram fa ja més de cent dies?). Conflictes, violència i mort són el pa de cada dia en molts llocs del món.

La segona lectura, tot i que també hi és present la mort cosa ben concreta i indefugible del nostre ésser mortals, acaba amb un missatge d’esperança i de vida. És, al cap i a la fi, la Vida amb majúscules que es fa present i que apareix com a promesa avui i com a fita al final del camí. Amb Jesús la Vida irromp com la darrera paraula dins la nostra humanitat.

I la litúrgia ha volgut que avui entre la mort i la vida aparegui un personatge, una dona, que l’Evangeli avui sembla voler-nos proposar com a mestra: Marta de Betània. Però, mestra de què?, podem preguntar-nos. Marta, crec, és mestra en l’acolliment. Sabíeu que per això és la patrona de l’hostaleria? Dos evangelis diferents recullen aquesta característica de la nostra santa d’avui: Lluc (10, 38) on diu: Jesús va entrar en un poblet, i l’acollí una dona que es deia Marta; i Joan, en el text d’avui: Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. I encara Joan (12, 2) narrarà una altra anada a Betània on Marta oferirà un sopar al Senyor. També nosaltres, siguem massa conscients o no, anem teixint la nostra vida a través d’opcions, de tries que anem fent, que són una forma d’acollir o no la Paraula de Déu en les nostres vides. Acollir Jesús, la seva Paraula, transformarà les nostres vides. No ens deixarà mai creuats de mans. Ens portarà a acollir l’altre, el diferent, fins i tot l’enemic, que esdevindrà una forma nova d’acollir Jesús mateix. Acollir Jesús és triar i apostar per la vida i tot allò que porta i transmet vida; mai per la mort, o allò que fa morir (siguin les persones, siguin les il·lusions o les esperances de la nostra humanitat ferida). Marta ens ensenya tot això.

Però Marta encara és mestra en una altra cosa: és mestra en la fe. Amb el seu Sí, Senyor, jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món, Marta confessa la seva fe davant Jesús mateix, però ho fa també enmig del dolor i de la mort que, al seu voltant se li fa ben present i punyent: sigui en el sepulcre proper on jau el seu germà mort fa quatre dies; sigui en els parents i amics amb els plors i condols. Enmig de tot això: l’esperança i la fermesa de la fe, una fe no només com a esperança per al futur: Ja sé que (el meu germà) ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia... deia Marta; sinó també una fe que val aquí i ara: Els qui creuen en mi –diu Jesús–, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus, això? I nosaltres, ho creiem?

Que aquesta Eucaristia, tast de la comunió que ja tenim i que esperem tenir amb més profunditat, ens doni un cor com el de Marta de Betània: diligent per servir Crist en els altres i fermament ancorat en la Vida que és Crist.

L'ILLA DEL TRESOR

Diumenge XVII, 27 de juliol de 2014

1 Re 3, 5.7-12/Sl 118/Rm 8, 28-30/Mt 13, 44-52

Segurament heu llegit o heu vist en pel·lícula alguna vegada L’ILLA DEL TRESOR, que l’escocès Robert Louis Stevenson va publicar a Londres el 1883. L’argument més o menys és senzill i l’hem vist reproduït moltes vegades en diferents novel·les o pel·lícules també: la recerca d’un tresor a través d’unes pistes donades i la gent que hi participa.

Quan Stevenson va escriure L’illa del tresor, expliquen que ho va fer una mica per carambola, com un joc mentre estava de vacances amb la família. Però, a mida que hi anava afegint capítols, aviat el joc es convertí en una crítica de com el diner, i especialment l’ambició pel diner, fa que la gent es transformi, sigui capaç de vendre o comprar lleialtats, passin de ser amics a ser traïdors.

Aquesta és, potser massa sovint, la realitat en el món que ens envolta. Cerquem la felicitat, cerquem que la vida ens somrigui... però volem aconseguir-ho de la manera més fàcil i còmode possible. Volem guanyar-ho tot (trobar el tresor que solucionarà els nostres problemes)... però sense haver de perdre res en el procés (low cost/no cost).

Suposo que ens passa perquè desconeixem, com jo fins avui, unes paraules molt sàvies de Santa Teresa de l’Infant Jesús que deia: Jesús és un tresor amagat, un bé inestimable que poques ànimes saben trobar perquè està amagat, i el món estima allò que brilla. I afegeix: Per trobar una cosa amagada, també s’ha d’amagar un mateix.

L’Evangeli d’avui compara el Regne dels cels amb aquest tresor amagat, amb aquesta perla de gran preu que provoquen, en qui els troba, un canvi radical en llurs vides. El normal seria desenterrar el tresor i endur-se’l a un altre lloc més segur o comprar la perla (encara que fos pagant molt per ella), però VENDRE-HO TOT, APOSTAR-HO TOT per aquest tresor, per aquesta perla, restant sense res més a les butxaques, sense un racó per si de cas? Això MAI DE LA VIDA!

L’Evangeli i Santa Tereseta comparteixen, però, una intuïció de fons: certament hi ha un tresor. És per això que la nostra ànima, el nostre ésser més pregon el cerca. Hi ha (tots la tenim) aquesta set profunda que no s’assacia amb res d’aquest món nostre... però el que veritablement val la pena, el qui de veritat assacia, Jesús, no el trobem... ni tan sols pensem en cercar-lo... perquè NO BRILLA... El món estima allò que brilla diu Santa Tereseta... i mentre estiguem enlluernats per aquestes llums sense solta ni volta que pul·lulen al nostre voltant tot volent captar la nostra atenció mai no el veurem, mai no el trobarem aquest tresor que val tant que fa normal APOSTAR-HO TOT, deixar-ho tot per Ell un cop el descobrim. I a Jesús no el trobem no sols perquè no brilla, sinó perquè també a nosaltres ens cal amagar-nos, no el trobarem enmig de l’èxit ni enmig d’allò que enlluerna, sinó en les coses petites, les que passen desapercebudes per la majoria, les que no es poden comprar amb diners: Amb el Regne del cel passa com amb la mare que treballa abnegada per unir els fills que s’han barallat; amb el Regne del cel passa com amb el malalt que transmet coratge a les persones del seu entorn, amb el Regne del cel passa com amb el somriure d’un infant, capaç d’omplir el cor d’esperança...

La pregunta que ens ve al cor en cada Eucaristia és: quin és el nostre tresor? És un tresor del tipus que relatava Stevenson en el seu llibre? Capaç de generar ambició, de generar odis i traïcions, divisions i mort? O el nostre tresor és Jesús, qui canvia els nostres valors egoistes pels valors del Regne? La pregunta que l’Evangeli vol suscitar en el nostre cor avui i sempre és: ja he trobat el meu tresor o encara el busco?

MARIA MAGDALENA, LA DONA EXCÈNTRICA

Dimarts, 22 de juliol de 2014

Santa Maria Magdalena

Mi 7, 14-15.18-20/Sl 84/Jn 20, 1.11-18

Si algú ens digués que la vida de Santa Maria Magdalena és una vida excèntrica, segur que el primer que ens vindria a la ment és la seva vida dissoluta, al menys tal i com popularment ens ha arribat: que si era prostituta, que si era l’adúltera a qui Jesús salvà de ser lapidada, que si li van treure set dimonis... És a dir, quan sentim la paraula “excèntrica”, pensem, com ens ho defineix el diccionari, en algú estrany en alt grau en les seves maneres o en el seu capteniment. I encara, considerades aquestes històries, dir que la vida de Maria Magdalena és excèntrica, potser és dir poc!

Però, si contemplem la seva vida a la llum de la seva relació amb Jesús, segons ens narren els Evangelis, vida ben allunyada de les que narren novel·les del tipus El codi da Vinci, podem veure que sí, que és una vida excèntrica, en el sentit d’una vida viscuda sortint del seu centre per esdevenir una vida donada, una vida per a l’altre.

Perquè, fins i tot abans de la seva experiència amb Jesús Ressuscitat, Maria de Magdala és una dona que no resta indiferent un cop ha conegut Jesús de Natzaret: la veiem identificada entre les dones que seguien Jesús (Lc 8, 2-3); entre aquelles dones que el van veure de lluny estant a la creu (Mc 15, 40); com aquella qui rentà els peus de Jesús amb les seves llàgrimes i els hi ungí amb perfum (Mc, 14, 3-9) i, sobretot, la primera a la qual s’apareix el Ressuscitat (Jn 20, 11-18), com hem llegit avui, una aparició que també la porta a sortir i anunciar la Bona Nova del Crist vivent.

Maria Magdalena és, doncs, l’excèntrica que ens convida també a fer l’esforç de sortir de nosaltres mateixos, de les nostres petiteses, de les nostres limitacions; perquè la salvació, la vida amb ple sentit, no vindrà mai de mirar-nos el melic ni de tancar-nos en nosaltres mateixos caient en un fals victimisme. Maria de Magdala és l’excèntrica que ens convida a cercar fora de nosaltres mateixos, a obrir-nos a la possibilitat de trobar nous horitzons d’esperança i de fe que no són mera utopia, sinó horitzons d’esperança i de fe que troben el seu fonament i la seva condició de possibilitat en aquest Jesús viu que ha vençut el mal i la mort per sempre. Maria Magdalena és l’excèntrica que ens ensenya a cercar fora de tota esperança, amb perseverança, sense defallença, com ella cercava Jesús, encara que fos només el seu cadàver per retre-li homenatge i recordar així la seva persona; perseverança que trobà el seu premi quan Maria Magdalena es trobà amb l’inesperat: Jesús viu que la crida pel seu nom. Maria de Magdala és l’excèntrica que, sortint d’ella mateixa i girant-se vers Jesús, és transformada de deixebla en apòstol. Ja no serà sols una deixebla asseguda als peus del seu Mestre, sinó algú amb una missió, la més bonica de totes, portar l’anunci del Crist Ressuscitat als deixebles porucs i tristos i també avui a nosaltres.

Avui també nosaltres ens trobem amb el Crist Ressuscitat, viu enmig nostre, que ens crida pel nostre nom i ens fa apòstols enmig dels nostres veïns. Que amb la intercessió de santa Maria Magdalena sapiguem ser d’aquells que, experimentant la vida de Jesús, sapiguem portar-la amb alegria arreu.

VISTA PANORÀMICA

Diumenge XVI, 20 de juliol de 2014

Sv 12, 13.16-19/Sl 85/Rm 8, 26-27/Mt 13, 24-43

  

Farà cosa d’un mes o així em van ensenyar una fotografia feta per un satèl·lit d’aquests que va donant voltes a mils de kilòmetres per damunt del nostre cap sense que en siguem massa conscients. Era una fotografia amb una nitidesa i una qualitat extraordinàries. Representava una concentració de gent. El que feia por de la fotografia era que si et fixaves en un punt qualsevol i t’hi apropaves veies amb la mateixa qualitat i nitidesa el que abans veies en general. I feia por, perquè d’una gran massa de gent aplegada, un s’hi podia apropar i veure el senyor amb barba i bigoti que estava mirant des d’un balcó, o la senyora que estava estenent la roba... Així són aquestes fotografies: poden ser globals i agafar una ària extensa d’un país i, a mida que t’hi apropes, veure i trobar aquella casa que es busca. Ja us podeu imaginar que això, malauradament, es fa servir per qüestions bèl·liques, per trobar objectius i destruir-los.

Ens falta als humans, però, aquesta agudesa visual en la nostra vida quotidiana. De fet, tot i viure en un món divers i ple de colors, en segons quins àmbits de la nostra vida (i solen ser els més propers o els que més properament ens afecten: sentiments, política, religió...) tendim al blanc i negre. Una mica, si em permeteu, com la paràbola que acabem d’escoltar de Jesús avui: un món de bons i dolents, un món on hi ha blat i jull. I la nostra dèria és mirar d’acotar, de limitar ben bé al meu voltant el blanc i el negre, el blat i el jull, els bons i els dolents.

Jesús, però, està parlant-nos de la realitat del Regne de Déu que Ell, amb la seva vinguda entre nosaltres, ha encetat i ha fet proper. Jesús no conta aquesta paràbola, perquè construïm un món de ghettos: els blancs a una banda i els negres a l’altra; els creients en una banda i els qui no creuen a l’altra... No. Jesús explica aquesta paràbola justament, crec, per expressar la realitat en tota la seva complexitat: sempre hi haurà el bé barrejat amb el mal en aquest món, sempre hi haurà gran varietat de grisos. Però la proposta de Jesús i la seva paraula que vol donar esperança és que el Regne ja hi és dins aquest món amb tot el seu dinamisme i això ja ningú no ho pot aturar. Nosaltres, però, amb la nostra visió limitada, només veiem bé i mal en l’altre... ¿però no és cert que dins nostre hi ha també molt de blat i molt de jull? ¿No és cert que abans de jutjar l’altre, serà bo que siguem jutges també de nosaltres mateixos?

Som en un món divers. On el bé i el mal hi són barrejats, cert. En aquest món, com a fills del Regne, se’ns demana, però, apostar per deixar tot judici a Déu, l’únic que coneix a fons les nostres emocions, les nostres ferides i tot allò que té el seu pes en moltes de les nostres reaccions amb nosaltres i amb els altres.

L’autor del llibre de la Saviesa vol proposar-nos un camí, fer el que ell ha fet. Ell repassa la història del seu poble, el poble d’Israel, que tant sovint, malgrat conèixer els manaments de Déu, els ha oblidat i, amb ells, ha negat i oblidat Déu mateix. En canvi, en el seu repàs, observa la reacció de Déu, un Déu que té cura del seu poble, un Déu que estima entranyablement. Emmirallant-se en aquesta bondat de Déu exclama: Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats. Els qui ens diem cristians tenim un model en qui emmirallar-nos, perquè és de Déu que hem après a no jutjar, a perdonar, a donar a tothom una segona i una tercera oportunitat, igual que Ell fa amb nosaltres tantes vegades. Hem après a mirar el món amb tots els seus colors i a donar-ne gràcies!

ESDEVENIR ICONA

Dimarts, 15 de juliol de 2014

Sant Bonaventura, 

bisbe i doctor de l’Església

1 Co 2, 6-13/Sl 15/Mt 5, 13-19

No sé si tots us heu passat ja per la nostra capella del Santíssim i, a més de fer la visita, us heu fixat del gran regal que ens han fet: una reproducció de la desapareguda (perquè només se’n conserven fotos) Nativitat de Sigena (Osca) obra i donació de la pintora Laura Alberich.

Hi ha dues coses que caracteritzen una icona: la seva llum i la seva capacitat d’atracció. Potser totes dues coses van plegades. La llum fa de la icona quelcom estèticament notable. La mateixa pintora em confiava que havia pintat a la paret del menjador de casa seva una Mare de Déu i que, un cop acabada, es va sorprendre en veure que, fins i tot amb la llum apagada, aquella pintura destacava de la paret estant. Virtut, sembla, dels pigments naturals i la seva capacitat de captar la poca llum que hi hagi. Qui no s’ha quedat alguna vegada extasiat davant d’una icona només il·luminada per unes quantes candeles? D’altra banda, la seva capacitat d’atracció fa de la icona un objecte sagrat que reclama la nostra atenció per dur-nos a la contemplació, a la transcendència. Les imatges representades, els colors, la disposició dels espais tenen el seu simbolisme que ens fan de pont per passar de l’estètica a la mística.

Avui, a la lectio, tot contemplant aquesta enorme icona a la capella del Santíssim, llegia les lectures d’avui, més concretament l’Evangeli. Som sal i llum. Però no ho som ni per nosaltres mateixos, ni per a nosaltres mateixos. No ho som per nosaltres mateixos perquè aquesta sal que som i ha de donar gust no ve de quelcom que nosaltres hàgim posat. És perquè, d’alguna manera, participem d’aquesta saviesa (mot que ve de “saber” i aquest del llatí sapere que dóna el nostre “saber” i “assaborir”) de la qual ens parla sant Pau avui: la saviesa enclosa en el pla que Déu s’ha proposat amagada fins ara, però que abans de tots els temps Déu ja tenia decidida perquè sigui la nostra glòria. I perquè aquesta llum que som i que ha d’il·luminar tota cosa, tothom, tampoc no és nostra és la que reflectim d’aquest Sol que ve del cel, que és el Crist. I això que som tampoc no ho som per a nosaltres mateixos, perquè la missió de ser sal i llum és, segons Jesús, perquè en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel. No és per fer-nos un rètol amb el lema: MIREU-ME QUÈ BO/BONA QUE SÓC, sinó per donar glòria a Déu, l’únic Bo, el tot Bé, el Summe Bé... com deia sant Francesc.

Aquesta fou la vida de sant Bonaventura que avui celebrem. Una vida dedicada a cercar la veritat i a donar-la a conèixer. Una vida que no es quedà, però, en els núvols del saber, de l’intel·lecte, sinó que sabé transformar en caritat. Tant de bo les nostres vides puguin reflectir aquesta llum del Crist de la mateixa manera que li passà, segons conten, a Moisès qui quan baixà de la muntanya del Sinaí, amb les dues taules del testimoniatge a la mà, no sabia que la pell de la seva cara resplendia pel fet d’haver parlat amb el Senyor... no sabia que havia esdevingut una ICONA de Déu.

NO ENTENDREU RES

Una escriptora francesa que de nom Hélène Cixous diu: “Estimar és acceptar de no comprendre l’altre”.  I encara que ella mateixa diu “que estimar comença per comprendre, comprendre i comprendre”, reconeix que hi ha un moment en què hom topa i ha d’afirmar que estimar és acceptar de no comprendre l’altre. I certament, estimar és acceptar de conviure amb un desconegut. Com de fet passa amb un mateix. En el fons, estimar és renunciar a dominar; perquè conèixer és poder, domini. No conèixer, conviure en un més enllà del que puc comprendre és no dominar, renunciar al poder. De fet, ¿qui coneix més un nen: el metge, el neuròleg, el forense que el pot investigar en parts i classificar-ho tros per tros... o el seu pare o la seva mare? Certament que un científic sabrà coses molt útils que els pares no sabran; però conèixer-lo, el que es diu conèixer-lo, només els pares. I això no per una acumulació de dades, sinó... per la relació! I amb tot, el fill sempre s’escaparà a la total comprensió dels pares. Se l’estimaran, precisament, quan hauran renunciat a no comprendre’l.

I això mateix passa amb la creació entesa a través del coneixement. Ho volem saber tot, ho volem dominar tot i acabem reduint el món a un simple magatzem de dades o d’estris per a les nostres necessitats reals o inventades. Buidem el món de tot sentit i context reduint-lo a simple cúmul de coses sense ordre ni finalitat... sense Creador... buit d’admiració. O, al contrari, el divinitzem tot confonent el Creador amb la creatura, veient sagrat el que només és un camí cap el Senyor. Com diu Pau: “L’univers creat s’ha trobat sotmès a una situació absurda”. Estimar la creació passa, també, per acceptar que no es comprèn la seva raó última. Estimar el món passa per acceptar que ens porta més enllà d’ell mateix, que no la coneixem, aquesta raó última.

I això passa encara més quan es tracta de Jesús. Cal demanar-se, primer, de què es tracta: ¿de conèixer-lo o d’estimar-lo? Certament que primer per estimar cal, com deia l’escriptora, “conèixer, conèixer, conèixer”. Per acabar desembocant en aquesta acceptació de no comprendre, porta i característica de l’estimar. I aquest conèixer inicial, en l’Evangeli i en la vida, no és un coneixement purament teòric, sinó que és fruit de la relació. I en el cas de Jesús, del seguiment, del ser-hi amb Ell i compartir el seu destí. Però aquell que simplement vol conèixer, o sigui, dominar, utilitzar i fins, com diu l’Evangeli, posar-lo a prova, comprometre’l... per “molt que mirin no hi veuran, per molt que escoltin, no entendran”.  Per això Jesús respon als deixebles que li pregunten el perquè parla als altres amb paràboles. Jesús cita Isaïes on es fa comprensible el perquè no entenen el que Jesús diu: “El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orelles i s’ha tapat els ulls”, però això contrasta amb el que diu a l’inici de la cita: “Per més que escolteu no entendreu res, per més que mireu no veureu res”. Per tant, intenten escoltar i veure, però “Tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi no senten ni entenen res”. Jesús ens diu: “Mireu com escolteu”. Qui vulgui simplement conèixer i saber no entendrà res, perquè el problema no és comprendre Jesús, sinó comprendre’ns. El problema sóc jo, nosaltres. Seguint-lo ens comprenem, o millor, ens acceptem, ens estimem tot acceptant que no ens podem comprendre; però seguint Jesús la llum ens il·lumina i ens envolta i ens acostumem a conviure amb el no saber que resplendeix en el rostre del Crist.

LA BÍBLIA NO CREU EN ELS MIRACLES

Dimarts, 8 de juliol de 2014

Os 8, 4-7.11-13/Sl 113B/Mt 9, 32-38

He anat mirant algun cas, reconec que no he estat exhaustiu, i qualsevol expert m’ho podrà discutir... però crec que puc dir que la Bíblia no creu en els miracles. Ja sé que sona a cosa rara... però m’explicaré.

Mirem només tres exemples: el primer, els miracles que farà Moisès, el gran legislador del poble d’Israel, aquell de qui diuen les Escriptures que parlava amb Déu cara a cara, com un amic parla al seu amic. Aquest es presenta davant el Faraó i fa que Aaron llanci el seu bastó davant d’ell i es converteixi en una serp... però el Faraó cridà també els savis, els embruixadors i els mags d’Egipte, i van fer el mateix amb els seus encanteris (Ex 7, 11) Més endavant es repeteix l’escena, ara davant les aigües del Nil que es tornen sang... i un altre cop: Però els mags d’Egipte van fer el mateix amb els seus encanteris (Ex 7, 22); el segon, el cas de Gedeó (Jt 6, 11ss) a qui se li apareix l’Àngel del Senyor que li diu: El Senyor és amb tu, guerrer valent! I en lloc de caure de genolls tot tremolant per la visió li diu: Perdó, senyor meu; si el Senyor és amb nosaltres, com és que ens ha passat tot això? Vaja, que molt convençut de veure una visió no sembla. Més endavant encara demanarà proves a Déu per estar segur de amb qui parla. El tercer, és el mateix text de l’Evangeli que avui hem llegit: Jesús fa un miracle evident, guareix l’endimoniat i aquest torna a parlar. La gent del voltant exclama: No s’havia vist mai res de semblant a Israel! En canvi els fariseus, diuen: Aquest treu els dimonis pel poder del rei dels dimonis. Repeteixo: la Bíblia no creu en els miracles!

M’hi ha fet pensar tot això, perquè el nostre món està vivint una situació semblant a la que trobà sant Pau quan va fer la seva predicació a l’Areòpag d’Atenes: som una societat que estem pendents de la novetat, d’allò que sorprèn, d’allò que surt a la primera pàgina dels diaris... No surts a la primera pàgina dels diaris? No hi ets a les xarxes socials? No tens un bloc o una pàgina web? No surts a les fotos, a les entrevistes del darrer programa televisiu? Doncs, NO EXISTEIXES. I religiosament parlant igual: avidesa de miracles, de fets extraordinaris, passió per les estadístiques, per com serà la fi del món, per aquella o l’altra profecia...

La Bíblia no creu en els miracles... perquè els miracles són ambigus. Hi ha tot un Evangeli, el de Marc, que es pot llegir amb aquesta clau: Jesús amaga la seva identitat davant de tots els miracles que va fent... només deixarà que el reconeguin Messies i Senyor en un moment: al peu de la creu i per un pagà, el centurió que contempla com Jesús mor en creu. Aquest és el miracle que ens proporciona l’Evangeli d’avui: Jesús, el Déu fet home, recorrent totes les viles i pobles, que ensenya a les sinagogues, que predica la Bona Nova del Regne, que guareix tota malaltia, que acull els pecadors, que sent compassió d’una humanitat (aquella i la nostra) malmenada i desesperançada i té pietat de nosaltres. AQUEST ÉS EL MIRACLE: QUE DÉU TINGUI COMPASSIÓ DE NOSALTRES, QUE ENS ESTIMI BOJAMENT, QUE ENS CERQUI I QUE, DES QUE ÉS AL CEL INTERCEDINT PER NOSALTRES, ENS SEGUEIXI DIENT: PREGUEU A L’AMO DELS SEMBRATS QUE HI FACI ANAR MÉS SEGADORS... perquè encara queda feina per fer i compta amb nosaltres, encara tu i jo som necessaris per fer real el Regne aquí i ara.  

UNA ALTRA INVASIÓ...

Diumenge XIV, 6 de juliol de 2014

Za 9, 9-10/Sl 144/Rm 8, 9.11-13/Mt 11, 25-30

El passat 6 de juny es van complir 70 anys del desembarcament de Normandia. Fou una invasió programada per les forces aliades de la II Guerra Mundial per donar un cop mortal a les forces del Tercer Reich que aleshores ocupaven la major part d’Europa. Malauradament les invasions, l’entrada per la força de tropes en un poblat o en una ciutat determinades sembrant el pànic i la destrucció segueixen donant-se arreu del món, a vegades produint guerres que queden com enquistades en alguns llocs del món com ara l’Irak o Síria...

M’hi ha fet pensar tot això la primera lectura d’avui, però pel gran contrast que ens presenta. Avui les invasions acostumen a fer-se en vehicles pesats que carreguen tropes o material bèl·lic... antigament l’entrada en una ciutat del rei o el general de l’exèrcit de torn marcava bé la victòria sobre els enemics, bé la invasió a sang i fetge.

Tothom té por a una invasió, pel que suposa de pèrdua de llibertats, d’identitat, d’autonomia de la gent... tothom, en una invasió, té por a ser forçat, a ser obligat a viure d’una altra manera, normalment amb lleis més restrictives, amb forts controls policials... tothom, en un invasió, té por a perdre les llibertats més bàsiques... I això mateix ens passa amb Déu. Sovint el veiem com Algú que pot fer tot això en les nostres vides, com una mena d’agent extern, com un cos estrany que, per ser Déu, intuïm és “el fort” i el qui pot desfer la nostra vida si no anem en compte... i, de retruc, acabem tenint por no tant de Déu (que, com en una dictadura, el dictador pot viure lluny de nosaltres), sinó que tenim por dels seus representants, por que aquests, valent-se del seu Nom, no tinguin misericòrdia del poble i es converteixin en llops disfressats d’ovelles. Arribats en aquest punt, ens tanquem en banda i no volem saber res d’Ell, d’aquest Déu que acabem veient com un enemic que vol forçar-nos, que vol esclavitzar-nos.

El profeta Zacaries, que deu tenir experiència del que és una invasió, ens sorprèn avui amb com ens dibuixa l’entrada del rei que ell espera. El teu rei –diu– farà la seva entrada. És bo i salvador, muntat humilment en un ase, en un pollí... Aquest rei, que és una imatge de Déu per a Zacaries, com a tal, entrarà, sembla que no hi haurà ningú que pugui evitar que entri a formar part de les nostres vides... hi és present, però es fa escoltar, es fa esperar, perquè tothom esperem, en el fons del nostre cor, un rei d’aquesta mena. Però no és un rei, no és un Déu, invasiu. És bo i salvador, el seu estendard és la bondat i el desig de salvar... no és la malícia, ni els desigs més tèrbols, ni l’afany de destruir. Zacaries vol preparar el seu poble, i vol convidar-nos també a nosaltres, més aviat a deixar pas franc perquè aquest rei faci la seva entrada a les nostres vides.

Pau ens obre els ulls a tots aquells que ens confessem cristians: l’Esperit de Déu habita en vosaltres. El rei ja hi és dins el seu palau, Déu ja hi és dins el seu temple, que som nosaltres. Pau prepara els seus oients, ens prepara també a nosaltres, perquè entenguem que ens cal parar l’oïda a la veu d’aquest Déu que fa estada en nosaltres, que amb nosaltres ja ha plantat la seva tenda, que ens convida a menjar i a beure amb Ell. Parem avui la nostra oïda i tornem a sentir aquesta crida de Jesús que hem escoltat en l’Evangeli: Veniu a mi! Feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu! Obrim-li, doncs, avui el nostre cor!

SANT PERE I SANT PAU

Diumenge, 29 de juny de 2014

Solemnitat de Sant Pere i Sant Pau, apòstols

Ac 12, 1-11/Sl 33/2Tim 4, 6-8.17-18/Mt 16, 13-19

Qui seria capaç de fiar-se d’un traïdor? Qui encomanaria una feina de responsabilitat a un assassí i perseguidor? Normalment volem tenir les espatlles ben cobertes i, per tant, en qualsevol empresa o negoci, ningú encarregaria cap feina a gent amb un perfil com aquest. De fet, la història ens diu que quan algú té antecedents penals es fa força difícil el seu inseriment social: ningú se’n refia!

En canvi, mireu si som rars els cristians: avui celebrem dues persones, que la litúrgia i la Tradició tenen per columnes de la nostra Església, de la nostra fe, que foren justament això: un traïdor i un perseguidor i assassí. Parlem, ja ho sabeu, de Pere i de Pau.

Humanament parlant, ningú no hagués donat un euro per ells. Com refiar-me d’algú que avui em diu “messies” i demà em nega quan les coses pinten malament? I això ho féu Pere. Hem escoltat avui la seva confessió de fe... però poc temps després ja sabem el que va passar. Com refiar-me d’algú que, empès per un zel religiós desmesurat, dóna el seu consentiment a la mort per lapidació d’Esteve i després es llança arreu a caçar cristians?

Amb tot, el que celebrem de Pere i Pau és justament aquest canvi que Déu va obrar en llurs vides. Perquè hi ha hagut un canvi. I el Nou Testament expressa aquest canvi en les vides dels apòstols remarcant el seu canvi de nom. Pere no es deia Pere al principi. Ho hem escoltat avui també. Ell es deia Simó, és Jesús qui li canvia el nom per Pere, “Pedra”, donada la seva confessió. Pau no es deia Pau al principi. Es deia Saule, és després que li diran Pau, és a dir: “Petit”.

Però tots dos tenen en comú el mateix, quelcom que ens dóna també confiança a nosaltres, cristians de peu pla, per a no desesperar de les nostres limitacions, del nostre passat, sigui quin sigui. El que els dos tenen en comú és aquesta trobada amb Jesús que l’Evangeli avui ens convida a fer si prenem seriosament la pregunta de Jesús com una pregunta feta a cadascú de nosaltres: I vosaltres qui dieu que sóc? Si ens prenem seriosament aquesta pregunta com LA PREGUNTA que vol suscitar en nosaltres una aturada per començar de bell nou, la resposta sincera que donem a aquesta pregunta provocarà en nosaltres el posar-nos en disposició de rebre de Jesús la força per començar de nou, allò que l’Evangeli i Pau mateix anomenen el nou naixement, néixer de nou. Serà la història d’una relació, d’una comunió que no s’aturarà mai, que ningú no podrà trencar. Però una història que ens demanarà, potser, reconèixer que som traïdors (com Pere ho va reconèixer amb llàgrimes als ulls, quan va cantar el gall); reconèixer que som perseguidors (com quan Pau va sentir que perseguint els cristians estava perseguint el mateix Jesús).

Avui, doncs, celebrem que el canvi és possible i que, posant les nostres vides en mans de Jesús potser, si Ell ho vol, podem ser gegants de la fe, en lloc de números en la nostra societat. Celebrem també que no podem jutjar ningú pel seu passat, sinó que preguem més aviat que la Llum del Crist arribi a tothom perquè tot allò de bo que hi ha en nosaltres en potència prengui volada tot donant glòria a Déu. És la celebració que, amb Jesús, el canvi és possible.

CRISTIANS AMB DENOMINACIÓ D'ORIGEN

Dimecres, 25 de juny de 2014

2 Re 22, 8-13; 23, 1-3/Sl 118/Mt 7, 15-20

Jesús vol cristians amb DENOMINACIÓ D’ORIGEN. Què vol dir això de “Denominació d’Origen”? En el nostre món un vi amb Denominació d’Origen (DO) (Viquipèdia dixit) és una indicació geogràfica que garanteix l’origen i la qualitat d’un vi que està elaborat a partir d’unes determinades varietats i amb pràctiques vinícoles, enològiques i d’envelliment establertes prèviament. A més: Un Consell Regulador de la Denominació d’Origen vetlla pel compliment del reglament, porta el registre de viticultors i de cellers adherits, controla la producció i verifica la qualitat de les anyades i del vi.

Tot plegat vol dir que no es pot fer broma. Si un vi té la Denominació d’Origen, per exemple, PRIORAT, ja sabem que tenim un producte acabat, que ha tingut un procés seriós d’elaboració, que s’han seguit tota una sèrie de controls perquè el consumidor no s’emporti una sorpresa i no es trobi a taula amb un DON SIMON en lloc d’un PRIORAT.

Què té a veure això amb les lectures d’avui? Hem sentit les paraules de Jesús als seus deixebles. Paraules que són un posar-se en guàrdia dels falsos profetes. Quin és el problema amb els falsos profetes? Doncs que amb la seva estètica, dialèctica, dogmàtica i demagògia poden fer-se passar perfectament per profetes ortodoxes, amb pedigrí fins i tot, per enviats directes de Déu. El pitjor d’ells ens ho diu Jesús, perquè exclama que són llops afamats disfressats d’ovella. I no hi pot haver cosa més perillosa que un llop afamat disfressat d’ovella. Són mestres de la posada en escena, és fàcil creure’ls perquè són cristians convincents... però, ai, per sort no ho poden controlar tot! Pels seus fruits els coneixereu. Mirem-los: són gent que uneix, construeix, edifica, crea xarxes de comunió? Sí? Doncs aquesta és la Denominació d’Origen d’un profeta con il faut, com Déu mana. Que no ho fan? Doncs ja podem córrer perquè tot girarà entorn dels seus interessos, nosaltres només serem una estadística per a ells.

Compte, però! Cauríem en un bon parany si penséssim que la Paraula de Déu avui només està escrita per advertir-nos dels altres. Perquè és molt fàcil, quan trobem algú que no pensa el mateix que nosaltres, o no creu ben bé com nosaltres, penjar-li una etiqueta: ATENCIÓ: FALS PROFETA... i alçar-me jo com a campió de l’ortodòxia. No, la Paraula està adreçada a mi, Déu vol la meva conversió. És a mi que Jesús em demana que em faci una analítica, que passi pel control de qualitat i vegi si no m’estic tornant jo un llop afamat disfressat d’ovella.

Com fer el control de qualitat? De quina manera? La primera lectura ens recorda que SOLS HI HA UNA MANERA: passar pel filtre de la Paraula de Déu. Quan el sacerdot Helquies troba el rotlle de la Llei i el fa portar, per a la seva lectura, al rei aquest troba no sols que el poble ha de canviar, sinó que ell mateix ha de canviar: Quan el rei sentí tot el que deia el llibre, s’esquinçà els vestit i digué Aneu a consultar el Senyor per mi, pel meu poble i per tot el país de Judà... veig que ha de ser molt gran la indignació del Senyor contra nosaltres, perquè els nostres pares no han fet cas del que deia aquest llibre ni han complert el que hi ha escrit. Confrontar-nos amb la Paraula de Déu i, en clau cristiana, confrontar-nos amb Jesús mateix, el que Ell digué i va viure i com ho digué i ho va viure és el nostre control de qualitat per esdevenir D.O. Cristians: Cristians amb Denominació d’Origen. Aleshores paraules, obres i encara més, actituds, esdevindran una sola cosa a donar testimoniatge de qui és la nostra esperança, qui el nostre Senyor. Ens deixarem examinar per Ell?

TOT PER UNA VINYA...

Dimarts, 17 de juny de 2014

1 Re 21, 17-29/Sl 50/Mt 5, 43-48

No és políticament correcte el que diré, però el rei Acab em cau bé. M’explico. No és políticament correcte perquè, vist el que ahir vam escoltar que havia fet, no és per riure-li les gràcies, sinó més aviat per dir-li les coses tal i com les hi diu el profeta Elies: Has comès un assassinat i ja tens la vinya. I entenc que no és políticament correcte dir que em cau bé perquè, a través de la seva esposa, en l’assassinat han estat embolicats els notables i els ancians de la ciutat que, per manament reial, han fet mans i mànigues per aconseguir els dos testimonis de rigor, sense escrúpols i, amb un simulacre de judici just, han manipulat tothom fins consumar la sentència de mort de Nabot.

Però el rei Acab em cau bé perquè té les reaccions típiques d’un adolescent que, justament, està en procés de creixement, de maduració i, per tant, té totes les possibilitats davant d’ell per reeixir en la vida i també tots els perills per ser manipulat, per deixar-se influenciar. Com, sinó, interpretar aquesta reacció? Acab se’n tornà tan contrariat i malhumorat que, arribant al seu palau, se n’anà al llit, girà la cara i no volia menjar res. El rei Acab em cau bé per empatia. Perquè, en el fons, la seva vida és com la nostra, una vida en construcció i, com a tal, una vida on cal posar-hi molta atenció als fonaments.

El bonic en el relat és la intervenció de Déu i la consegüent reacció d’Acab. Déu envia el seu profeta, que se la jugava, perquè les relacions entre ells dos i Jezabel no eren massa bones. Déu envia Elies amb el manament de dir les coses tal i com són: T’has venut a la maldat que ofèn el Senyor. Clar i català! Però, de fet, Déu es comporta amb Acab com un veritable pare amb el seu fill, no maquillant-li les coses, sinó confrontant-lo amb la crua realitat perquè espavili, perquè reaccioni i s’adoni del que ha fet i les conseqüències que això té per a ell i per a tot el poble. El “bon fondo” d’Acab es posa de manifest quan capta que n’ha fet una de molt grossa i s’humilia, reconeixent el seu pecat. I Déu li reconeix com a autèntic aquest penediment i el perdona. Però el pecat ha fet forat i la violència engendra violència. La seva dinastia no té garantia de futur, perquè ha estat construïda sobre la força bruta i la mentida... i això té un preu.

M’agrada pensar que no hi ha pecat ni blasfèmia, com ho deia el mateix Jesús, que no pugui ser perdonat quan hi ha un sincer penediment, un sincer adonar-se que la nostra feblesa, posada a prova o portada als extrems pot fer barbaritats. L’esperança d’Acab, el seu penediment i el seu perdó, són també la nostra esperança. Només ens cal ser prou valents d’entomar allò que Déu digui sobre nosaltres, com féu Acab, encara que ens pugui fer mal, sense justificar-nos, sense amagar-nos, perquè Déu no vol enganyar-nos ni que ens enganyem, sinó que abandonem l’adolescent que tots tenim dins i passem a la maduresa d’una relació autèntica amb Ell i amb els altres. Fet aquest pas segurament anirem aprenent que ni la violència ni l’extorsió, ni la maledicència ni el prejudici, poden tenir lloc en aquells que confessem el Seu Nom si volem ser bons del tot, com ho és el nostre Pare del cel.

MILLOR MÀQUINES QUE PERSONES?

Un polític europeu, tot fent ironia, deia tot referint-se a la immigració: “Vàrem demanar treballadors i ens han vingut persones”.  I, certament, no deixa de ser molt embolicat que els treballadors siguin persones. Per això, malgrat que les màquines són, a vegades, molt complicades de portar, de fet, anem canviant les persones per màquines en tots els llocs que podem. Els immigrants, els treballadors, les persones... són font de conflictes. En canvi, les màquines, al màxim, són problemes a resoldre. Una màquina no plora, no riu, no té sentiments, ni té canvis d’ànim, no té esperances ni desitjos, no somriu, no sofreix... Un treballador no pot ser tractat com un simple problema econòmic, ni comparar la seva productivitat només d’una manera estadística. L’empresa no sols té una finalitat econòmica, sinó social. Perquè la persona humana té un valor en si mateixa que no es pot comptabilitzar, ni mesurar, que ens posa a la porta del Misteri. Només la relació personal ens posa en camí vers el seu cor. La persona no pot ser tractada com un mitjà, sinó sempre com un fi. Però ara això és posat radicalment en qüestió.

I no sols estem canviant les persones per màquines, sinó que sempre que surt un nou invent intentem entendre (reduir) la persona humana a partir de la nova màquina inventada. Així va passar quan es va inventar el rellotge. La persona va ser comparada a ell. Per exemple: quan es descobrí la màquina de vapor, Freud utilitzà aquest símil i quasi reduí la persona a un problema de pressions. O l’electricitat. Ara estem en la informàtica. I quan no es compara a les màquines, es redueix la persona a pura química o a biologia. O s’agafa com a punt de referència els animals. I és preocupant que sempre que es comparen les persones amb els animals resultin més bé els animals que l’home, qui és vist d’una manera totalment negativa: depredador, destructor de la natura i antisocial.

Però, què és la persona humana? S’ha de respectar més a ella que a un animal? Per què? Simplement perquè som nosaltres i volem protegir-nos? Potser no tenen raó els qui diuen que el que hem de fer és tractar-nos com a un factor més de la producció, del mercat i deixar-nos d’altres consideracions? El mercat ja posarà les coses en el seu lloc! L’home com una mercaderia i el Mercat com un déu a qui s’ha de fer “sacrificis” (retallades), perquè una vegada fets, providencialment, el mercat posarà les coses al seu lloc (com Déu, abans...?).

Però passa això mateix quan tractem de Déu. Com a màxim, al preguntar sobre si es creu en Déu o no, es diu: “Hi ha d’haver alguna cosa...”. Tractar amb coses, energies, forces, etc. que puc més o menys atreure, o connectar-hi, no és el mateix que tractar amb algú, amb una persona, amb Déu. Els cristians, com els jueus, creiem que Déu no és una força, ni una energia, sinó que és Algú amb qui hom es relaciona. Déu no és una cosa que he de manipular, una força (energia) que he d’aprofitar, sinó Algú que he d’escoltar i que m’escolta. Que queda més enllà de la meva comprensió i que, a mesura que m’hi relaciono l’estimo, encara que no l’entengui. “Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor”. És una relació personal la pregària, la fe, no és una tècnica. Creure en Déu és entrar en aquesta dinàmica de relació, d’escolta i de ser escoltat i no d’utilització.

Aquest misteri de relació personal es va mostrar en Jesús de Natzaret, no sols com el misteri de Déu amb nosaltres, sinó com el cor mateix del ser de Déu. Déu és amor, és un foc, tot ell pura llum, relació i joia. És Pare i Fill i Esperit Sant: “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna”. “El Pare enviarà en nom meu l’Esperit Sant i l’ Esperit Sant us recordarà tot el que jo us he dit i us ho farà entendre”. Déu no sols no és una força o una energia, no sols és algú, sinó que és un Pare que envia el seu Fill i ens comunica el seu Esperit. 

Això ens porta a l’adoració i a fer un món a imatge de Déu. A l’adoració d’un Misteri que sols t’hi endinses per la seducció de l’amor infinit d’un mar sense platges ni horitzons, tot ell pura comunió i que demana un món tot ell cridat a ser comunió, igualtat. On la persona, imatge de Déu, no sigui reduïda a estadística o pur mitjà, sinó que sigui acollida i compresa en el seu misteri pregon, en l’horitzó diví que li dóna sentit i dignitat.

L'ESPERIT DE BERNABÉ

Dimecres, 11 de juny de 2014

Sant Bernabé, apòstol

Ac  11, 21b-26;13, 1-3/Sl 97/Mt 5, 17-19

Cristià és aquell que sap reconèixer allò de bo que hi al nostre món. Sentia aquesta frase en un programa de TV aquest matí i pensava que això se li podria dir, primer de tot, al nostre sant d’avui, Bernabé.

De Bernabé el Nou Testament ens ha llegat els gestos més que les paraules. El primer gest d’aquest home, que es deia Josep, el trobem a Ac 4, 36-37, just després del comentari en què es parla de com vivien els primers cristians i com s’ho feien per no tenir pobres entre ells. Diu el text: Josep, un levita d’origen xipriota, a qui els apòstols havien donat el sobrenom de Bernabé —que vol dir «fill de consolació»—, es va vendre un camp que posseïa, va portar els diners i els diposità als peus dels apòstols. Bernabé era un home generós i desprès amb els diners, que sabia què era el necessari.

El segon gest de Bernabé el trobem a Ac 9, 26-27. El tema és l’arribada de Pau a Jerusalem. El text diu: Saule va arribar a Jerusalem, i allà intentava d’unir-se als deixebles, però tots li tenien por, perquè no creien que fos de veritat un deixeble. Llavors Bernabé el prengué pel seu compte i el va presentar als apòstols. Els explicà com, pel camí, Saule havia vist el Senyor, i com el Senyor li havia parlat; i encara els contà amb quina valentia havia predicat a Damasc en el nom de Jesús. Bernabé era un home que sabia veure en Pau no l’enemic, sinó el germà.

El tercer gest és el que trobem avui en la nostra primera lectura. Ha passat la mort d’Esteve i el revolt que això va causar, provocant una persecució que obligà molts cristians a abandonar Jerusalem. Hi ha hagut la conversió de Corneli, un dels primers pagans convertits a l’Evangeli junt amb la seva família amb la predicació de Pere i com aquest ha de justificar davant dels cristians d’origen jueu el com i el perquè s’ha atrevit a entrar a casa d’un pagà. Trobem els jueus cristians que han fugit de Jerusalem i com alguns han començat a predicar entre els grecs i aquests estan començant a convertir-se al Senyor. No podia ser d’una altra manera, davant aquesta cosa inaudita (als pagans els ha estat oberta la porta de la salvació!), cal un “diplomàtic” i l’enviat és Bernabé: Tan bon punt hi arribà i veié els fruits de la gràcia de Déu, ell, que era un home bo i ple de l’Esperit Sant i de fe, se n’alegrà, i els encoratjava tots a mantenir-se fidels al Senyor, amb cor decidit. I acabarà anant a buscar Saule per restar-hi un temps a Antioquia instruint tothom. Bernabé era un home que sabia veure, no la norma i el costum, sinó l’Esperit actuant en els altres encara que fossin diferents a ell.

En aquesta setmana en què estem encara assaborint la celebració de Pentecosta, tant de bo que l’Esperit Sant faci de nosaltres homes i dones bons, generosos, defensors de les causes que d’altres tenen per perdudes, que on hi ha problemes sapiguem veure esperança i noves oportunitats de creixement o d’inventiva i, sobretot, que sapiguem veure i estimar un món que no està deixat de la mà de Déu sinó un món on els fruits de l’Esperit són presents, perquè Ell viu i alena vida arreu. Que no siguem profetes de calamitats, sinó d’esperança; que no siguem lletraferits de la norma, sinó enamorats d’Aquell que ha inspirat la Llei i, com deia l’Evangeli, l’ha portada a la seva plenitud. 

MÉS ENLLÀ DE LA CIÈNCIA HI HA EL MÓN REAL

No sé si fou pel Facebook o pel correu electrònic, l’altre dia em va arribar una fotografia. En el primer moment no tenia res d’extraordinària. Es veia una gran multitud de gent que es manifestaven en una avinguda de no sé quin país. Una foto, doncs, ordinària. El que hi cridava l’atenció era que, si feies corre la rodeta del ratolí, la imatge s’anava aproximant cada vegada més fins que es veia perfectament el rostre de cada una de les persones que participaven en la manifestació. Podies moure la fotografia amb el ratolí i amb la rodeta aproximar-te a un altre sector de la manifestació fins a distingir nítidament la cara dels participants del sector que volies o t’interessava de veure. Lògicament, l’interès policial d’una tal foto és evident. Ara no vull reflexionar fins a quin punt estem vigilats, localitzables i controlats, ho farem un altre dia. Voldria subratllar que l’interès d’una tal fotografia des d’un punt de vista policial i polític és evident.

Tota manifestació o moviment social té al darrera persones concretes, o millor, un grup, que l’han posat en marxa. I si té continuïtat vol dir que el grup és consistent i les persones concretes que el formen convençudes, sinó tot s’acaba en un foc d’encenalls. Per això aquestes fotografies permeten veure les persones que hi participen assíduament i estan en llocs estratègics i junts amb d’altres que també hi són assídues i així descobrir-ne els promotors i els pilars d’aquella moguda. No es tracta tant, per aproximar-se i entendre el que està passant, de posar l’accent en les estadístiques i el nombre de participants, sinó en aproximar-se a les persones i grups vius que estant produint aquest moviment.

La resurrecció del Crist, Crist Ressuscitat, és el qui ha originat el canvi més profund i radical de la història i del cosmos. Jesús, si es pogués fotografiar, és el qui trobaríem en el centre de la fotografia dels grans moviments del món, que no són pas els que ocupen les portades dels diaris ni els apartats dels llibres d’història. Moviments que es produeixen entre els pobres, en el cor de les persones, en els racons amagats d’aquest món, els Natzarets d’aquest món. Però Crist, com diu Pau, té un cos i aquest sí que es pot fotografiar, que som nosaltres, l’Església.  L’Església, cos de Crist, ha de ser com aquells que, si enfoquéssim la foto, els trobaríem assíduament al peu del canó, tant si hi hagués poca o molta repercussió del que estan fent. Perquè es tracta de deixar fer en nosaltres a l’Esperit del Crist Ressuscitat, ser el seu cos, fer-lo present, Ell que no ha vingut a ser servit sinó a servir. L’Església és la servidora del món.

L’Església té la seva força fora d’ella, com diu Antoni Rosmini, escriptor italià del segle XIX: “Oh que dolç és conversar amb Déu, parlar amb Déu, complaure Déu, conèixer Déu, enamorar-se de Déu... el pensar, el parlar, l’actuar, l’esperar sols en Déu... agradar-li sols a Ell, partir per Déu, partir de la seva alegria. Sols gaudir en Déu... viure Déu, provar Déu, viure, morir i estar en Déu... Oh Déu, quina alegria i dolçor és Déu”. És l’experiència de l’Esperit Sant que la litúrgia invoca tot dient: “Veniu Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels i enceneu-hi la flama del vostre amor”, és el creador de la unitat, el creador del cos visible de Crist en el món que és l’Església i l’envia al món a ser instrument de perdó, de pau i engendradora d’un món nou que Crist ha instaurat.

Antoni Rosmini escriu: “Més enllà de la ciència hi ha el món real, que s’escapa sovint als ulls dels científics i dels filòsofs i, en aquest món, viu en gran part l’home, que no viu sols de ciència”. L’Esperit actua en el món real, el món dels homes, el de cada dia. Perquè més enllà d’estadístiques i grans notícies hi ha la vida, hi ha l’Esperit. I Ell ens invita a focalitzar, a distingir entre les grans fotos globals on no es distingeix el concret, a saber-nos-hi aproximar, més: saber aproximar l’Esperit de Crist que guareix i consola.

CAMPIONS EN ESCAPISME

Diumenge, 8 de juny de 2014

Solemnitat de la Pentecosta

Ac 2, 1-11/Sl 103/1 Co 12, 3b-7-12-13/Jn 20, 19-23

Hi ha una tendència humana a la simplicitat (tot i que sovint ens compliquem la vida amb tantes coses). Una tendència, ho podríem dir així, al mínim esforç. I això indubtablement ha donat fruits positius: que hem d’aixecar un gran pes? Inventem la politja i llestos. Que hem de pujar molts pisos? Doncs inventem l’ascensor. Que ens resulta complicat arribar a un lloc? Cerquem una drecera... Amb tot, també hi ha, dins d’aquesta tendència una vessant que pot ser malaltissa quan no clarament un pecat: que haig de fer molta feina? Em busco un ajudant i li carrego la feina a ell. Que faig alguna cosa malament? Li carrego la culpa a un altre o busco mil justificacions. Som campions de l’escapisme.

Déu sembla conèixer-nos molt bé quan la setmana passada, a la primera lectura de la Festa de l’Ascensió, sentíem les paraules dels àngels adreçades als primers deixebles que contemplaven com Jesús pujava al cel: Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant el cel? És un toc d’atenció també per a nosaltres, perquè també tenim aquesta temptació: mirar cap amunt i esperar que totes les solucions ens vinguin del cel sense mullar-nos, asseure’ns còmodament i esperar.

La mateixa temptació la tenim avui, en la Solemnitat que celebrem. Avui celebrem el naixement de l’Església, que tu i jo, que tots nosaltres sense excepció, els batejats en el Nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, som un sol poble. I podem tenir la temptació de pensar que ja ha vingut l’Esperit Sant i, per tant, que tota la feina ja està feta. Per dir-ho clar i català: que Déu ja s’ho farà, perquè és Totpoderós i nosaltres còmodament aquí esperant els beneficis.

Però el que avui celebrem és el naixement d’una comunitat, d’un poble, l’Església, que no ha nascut per quedar-se plegada de mans, sinó per participar de la Vida que li ha estat donada, en els beneficis i les responsabilitats. De fet celebrem que Déu, enviant l’Esperit Sant, ha fet real el que Jesús havia dit als seus deixebles abans de patir la seva Passió i la seva Mort (Jn 15, 15): Ja no us dic servents, perquè el servent no sap allò que fa el seu amo; a vosaltres us he dit amics, perquè totes les coses que he sentit a dir al meu Pare, us les he fetes saber. Ja no hi ha secrets entre Déu i nosaltres, com no hi ha secrets entre els bons amics.

“Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. Llavors alenà damunt d’ells i els digué: “Rebeu l’Esperit Sant”. Alenant damunt nostre Jesús ens recrea, com Déu alenà damunt Adam i en féu un ésser vivent. Alenant damunt nostre, enviant-nos l’Esperit Sant, ara compartim la seva vida, compartim la seva voluntat, compartim els seus sentiments damunt la gent, compartim la seva missió: per confessar-lo entre els homes i dones del nostre món, per perdonar com Ell ens perdona, per estimar com Ell ens estima.

Veniu, oh Sant Esperit,

des del cel al nostre pit,

amb un raig de llum divina. SÍ, VENIU, ESPERIT SANT!!!

CONSAGRATS

Dimecres VII de Pasqua, 4 de juny de 2014

Ac 20, 28-38/Sl 67/Jn 17, 11b-19

Crec que era el pastor luterà Dietrich Bonhoeffer qui va fer famosa la frase: El Cristianisme no és una religió. Bé és cert que si mirem només l’embolcall, allò més visible de cara enfora del Cristianisme (Sants, Santes Escriptures, ritus, jerarquia, estructura organitzativa), certament que la podríem comparar a d’altres religions i treure’n la conclusió que sí: el Cristianisme és una religió més dins el ventall de religions de la Humanitat. Però quan un grata una mica aquest embolcall, quan un deixa de mirar-se’l de fora estant i passa a viure’l des de dins, la cosa canvia.

La cosa canvia perquè el detonant que fa que un passi d’espectador a, diguem-ho així, practicant és la trobada no amb un llibre de pregàries o d’espiritualitat, no amb una idea filosòfica o ètica, sinó amb una persona: Jesús de Natzaret, i aquest, com a Senyor, com a Déu, no merament com a un bon home o un profeta més dins la llarga llista de profetes o de personatges rellevants de tantes religions. Quan un rep Jesús com a Senyor de la seva vida, quan entén que ha estat salvat per pura gràcia, quan entén i experimenta l’amor de Déu com un amor desinteressat i totalment immerescut que li és ofert com una cabdal i pregona segona oportunitat, una vida nova, un nou naixement (diguem-ho com vulguem) tot canvia: la vida es veu com un do, la pregària és un diàleg, el proïsme no és un rival sinó un germà, es passa del lliure mercat i la comunitat de béns al bé comú i el Cristianisme esdevé no el tediós acompliment de normes, sinó el cultiu d’una relació amb Déu, amb el proïsme i amb un mateix.

Només així, crec, s’entén el fons de les lectures d’avui. Si Pau fos el capitost d’un nou moviment i prou no tindria perquè parlar dels tres anys que ha gastat fins i tot vessant llàgrimes pels germans d’Efes; estaria més aviat preocupat (com tants telepredicadors) de quanta gent poden captar per tenir una bona estadística que presentar a final de mes i no, com el veiem avui, preocupat pels germans, per la comunitat sencera recordant-los el preu que ha costat la llibertat i la vida d’aquesta comunitat. Pau s’hi va consagrar del tot als efesis, com ho féu també amb les altres comunitats que va anar fundant per l’Àsia Menor. Si el Cristianisme no fos, des del principi, relació no podríem entendre la pregària de Jesús per cadascun dels seus primers germans i, de retruc, per cadascun de nosaltres, perquè el Pare ens preservi del Maligne. Jesús mateix diu: Jo em consagro a mi mateix, perquè ells també siguin consagrats en la veritat.

Aquesta consagració, aquesta dedicació és la que hem demanat al Senyor al principi de la nostra missa, que com a Església seva puguem viure dedicats totalment al seu servei enmig dels homes i dones del nostre món, a imitació de Jesús mateix que es donà del tot per nosaltres; a imitació de Pau mateix, que es donà del tot pels seus germans. És també el que li demanarem avui en la Pregària Eucarística: que Jesús faci de nosaltres una ofrena eterna, que sigui ben real la nostra consagració baptismal, que siguem per aquest món sacerdots, profetes i reis que escampin arreu el perfum de Crist.